Restaurant Can Borbó

Què podem esperar d'un restaurant amb AQUESTES faltes d'ortografia al menú?

Per començar, riure! jaja

Aquest és un post sobre aparences... falses, i no tan falses.
El menú del restaurant Can Borbó predeia un dinar mediocre, i en canvi vam menjar les millors sardines de les nostres vides. I és que vam acabar demanant a la carta, perquè no ens podíem decidir entre l'empedrad de garbazo, els tortilini o els gisante; la paellea i la fidegua no ens acabaven de convèncer (per no parlar de l'estafado i el cordero a la placha!); i sabíem que no tindríem lloc per als posters. Bé, la verdadera raó és que jo no havia provat mai les sardines i volíem sardines peti qui peti!

 

Tot havia començat una hora abans, quan amb aquesta fixació per les sardines, un pressupost força limitat i molta por de caure en la típíca turistada, havíem d'escollir un sol restaurant d'entre tots els del Moll de la Fusta. Vinga amunt i avall del passeig Joan de Borbó, llegint cartes, esquivant cambrers enganxifosos, caminant sota la pluja. I si bé vam acabar dinant a Can Borbó, no em puc estar de dir que, abans, vam entrar i sortir d'un altre restaurant...
Era l'ÚNIC d'aquells restaurants amb una pinta més aviat dolenta... i les aparences no enganyaven. Mentre tots els locals tenen noms tipus "La Mar Salada", "El rey de la gamba" (1 i 2!) o "El suquet de l'Almirall" (snif, algun dia!), aquest es deia LA OFICINA (...?!). Un saragossà geperut i guenyo (d'acord, això no és rellevant però és perquè us ambienteu) va insistir fins que hi vam entrar, i mentre pujàvem al segon pis van passar pel nostre costat dos plats de gambes i calamars que es veia d'una hora lluny que eren congelats. Vam seure en aquella sala diminuta, amb una pudor horrible de ves a saber què, una màquina expenedora i ni un sol raig de llum natural. No ens havien portat les cartes que ja fugíem, literalment.

Per sort, després vam entrar a Can Borbó :)

Des que hi vaig tastar les sardines, n'he menjat quatre o cinc vegades, i he de dir que cap com aquestes! Eren ben grosses, súper fresques i molt i molt gustoses. Les vam menjar amb un pa amb tomata ben tovet i generós en oli, l'amanida i la deliciosa picada que portaven per sobre... Boníssimes!

L'única pega? N'hi havia 5, i només 4 talls de pa! :)

A més a més vam compartir una paella de marisc senzillament correcta. Podria haver-hi hagut un altre d'aquests llagostins tan frescos!

Sumant-hi dues aigües, el dinar ens va sortir a 12€ per cap. La "moraleja" d'avui és que, si bé a vegades les aparences enganyen (Can Borbó i el seu menú ortogràficament catastròfic), moltes vegades no van tan desencaminades (ejem La Oficina). Sigui com sigui, no es pot jutjar res sense haver-ho provat! :)

 

L'amor neix del no-res, i mor de tot - A. Carr

Cartells

A qui li importa si el bar no té gaire pinta de ser un paradís gastronòmic; només per aquest cartell tan encantador m'he promès d'anar-hi un dia! En la meva imaginació, entro de cop i volta i demano que em posin el millor entrepà del món, en plan anunci de Cruzcampo i "ponme tres cañaaas".

No ho sé, tinc la sospita que això és alguna cosa més que màrketing i que El Tranvia (Via Augusta, a l'altura dels cines Bosque) ofereix uns entrepans memorables...

Hmmm no sé que ho fa que llegeixo FIDEGUA i no em podria estar de demanar-la! És com si aquí féssin la autèntica, ben allunyada de la típica turistada. Encara que per autèntica, la cal·ligrafia... Aquest xef tan simpàtic estava palplantat al costat d'una carretera i d'un concessionari, feia una mica de llàstima, el pobre.

Com ho saben, és JUST el que necessitem llegir! De fet la foto la vaig fer al juliol (quan SÍ que estàvem de vacances), però és igual d'efectiva la resta de l'any: "Que carai, m'ho mereixo, penco com una burra, només es viu una vegada..." i abans que et posis filosòfic ja ets dins del bar demanant el cafè. I si a sobre t'escriuen "coffe", és que no t'hi pots resistir.  

Per cert, no és que un expresso costés 50 euros ni 50 cèntims, és que estàvem a Praga :)

Breakfast is for lovers.