Pizzeria Dar Poeta

Estan bojos, aquests romans. Les set de la tarda i ja gairebé no queda ni una taula lliure; no, si encara serà veritat que en aquest carreró tan estret s'hi troben les millors pizzes de Roma!

Donem un cop d'ull a la carta... Les amanides queden eclipsades per un repertori de bruschette o torradetes molt originals -carbassó, pesto i formatge, cigrons i oli, tonyina i tomàquets... - a només 2 i 3€.



Plat (o platot) d'aperitius variats a 9,5€



Però l'estrella de la nit serà, òbviament, la pizza. La introducció de la carta ens assegura que fer pizzes és tot un art, una vertadera ciència, i que les que fan aquí no pequen ni de massa primes i cruixents ni de massa gruixudes i toves, sinó que són lleugeres, ràpides de pair i no deixen sensació de set al final... Ja em pregunto si tan d'autobombo estarà justificat!

Sigui com sigui, tot indica que hi posen molt d'amor. Les opcions on triar són moltes, però tan atípiques i sorprenents que cada una sembla haver estat elaborada per a una persona en concret, després de moltes proves i gràcies a un instint innat per a la combinació d'ingredients.

Jo, em vaig tirar de cap a la Siciliana!

Albergínia, tomaquets cherry i ricotta salada. Im-presionante! Com veieu, la base no tenia la típica mozzarella sinó que sobre la salsa de tomàquet es notava el gust inconfusible d'un oli d'oliva verge extra com només el saben fer els italians.

És veritat que el recobriment era magnífic, que els sabors es barrejaven a la boca en una combinació orgàsmica (jaja), però l'autèntica responsable de l'èxit era la massa.

Feta en forn de llenya, tal com la descrivien a la carta: ni gruixuda ni prima, ni tova ni excessivament cruixent. Perfecta. La millor massa de pizza que he tastat en la vida! :D

També vam demanar una Super formaggi (foto de dalt!), amb mozzarella, ricotta i xili, que personalment em va semblar massa suau però el meu cosí va devorar, i una Napoli, que portava salsa de tomàquet, mozzarella i anxoves, un pèl massa salada per a mi (espera, a mi les anxoves sempre em semblen salades).

Critico per criticar, perquè les dues pizzes eren boníssimes.



La meva àvia va desaprofitar tota una focaccia amb prosciutto. Què voleu, menja com un pardalet (excepte quan et descuides d'amagar la xocolata).

Ens van fer una Margherita amb prosciutto que no estava a la carta, però aquest no va ser l'únic gest simpàtic del servei. Armar-se de paciència a la hora d'explicar-nos que no admeten reserves, recordar qui ha demanat què, mantenir un somriure permanent a la cara i que no sembli forçat i treballar amb una rapidesa increïble fan de les cambreres d'aquest lloc unes superdones!

Bé, tornant a la pizza prosciutto: era de-li-cio-sa, llàstima que el pernil fos tan salat! (en això no tenien raó, a la carta, perquè deixava amb una set...).

A aquestes altures estàvem més que satisfets amb el lloc, i poc ens esperàvem que el millor encara havia d'arribar.

En un atac de golafreria, vaig convèncer els meus dos cosins i la meva germana de demanar per postres un calzone de nutella piccolo (a 6€) i menjar-nos-el entre els quatre. Encara ara em pregunto qui té l'estómac de menjar-se'n un de grande tot sol (a 11€), perquè amics, això era una bomba.

I sovint, bomba és sinònim de boníssim...

La nutella súper abundant (jo crec que la italiana és més bona que la d'aquí), fosa amb l'escalfor d'una massa absolutament perfecta - això sí que és felicitat! jaja De 10, divina!!!

Suposo que penseu que el sopar no podia acabar millor. Doncs ho va fer quan vam veure la factura: quatre pizzes, una focaccia, una bruschetta, un plat d'aperitius, el calzone, tres aigües grans i dues cerveses: 62 euros. ¿Cómo te quedas? Muerta.

Aquest missatge s'autodestruirà en un parell de minuts, o sigui que afanyeu-vos a fer còpies de seguretat de tots els vostres documents importants. El secret ja s'ha escampat prou (sabeu quina cua hi havia a les nou de la nit? Mare meva!) i no ens podem permetre que la millor pizzeria de Roma es faci encara més famosa :)

Pizzeria Dar Poeta

Vicolo del Bologna, 45-46 (Trastevere)

00153 Roma

Telf. 065 880 516

Deien que l'escassesa de carbó era una història que s'havien inventat els francesos perquè tothom s'escalfés dormint amb qui volgués - La caiguda dels gegants

Trattoria La Torre

Què com m'ha anat per la Toscana?

Doncs he pujat els milers d'esglaons propis de tot poble encantador, m'he rigut de les posturetes dels turistes davant la torre de Pisa (abans de fer-ne jo), hem omplert el maleter de vins i "només" s'ha trencat una ampolla, he fet un reportatge fotogràfic del meu pare imitant a diversos animals, he après paraules lletges en italià, m'he trobat enmig del merder de les curses de cavalls a Siena, m'he fet fotos sobre Vespes vemelles que no eren meves, he dinat al costat d'homes que roncaven...

Ah, què voleu saber com he menjat?

He menjat TANTES coses bones que no sabia per on començar! jaja Finalment he decidit anar dosificant les meravelles que he tastat en diferents posts, però així en general puc dir que he redescobert la pasta (ara entenc QUÈ VOLIEN DIR quan parlaven de pasta al dente!) i, paradoxalment, que m'he adonat que la pasta no ho és tot, a la cuina italiana.

Començo per l'antica trattoria La Torre, un negoci familiar -els Stiaccini el regenten des de fa 5 generacions- situat a Castellina in Chianti. Si visiteu la Toscana us recomano una paradeta a Castellina; en realitat no té res d'espectacular però és un poblet petit que els turistes encara no han envaït del tot, ple de paradetes de fruita i verdura fresques, flors exuberants, carrers empedrats i senyores rialleres.

Com demostrar-vos les dimensions d'aquesta síndria... A veure, les fruites del costat són peres grans

La proposta gastronòmica de la Torre neix directament d'aquesta connexió amb la tradició, i recupera sabors del passat en el que defineixen com cucina chiantigiana da oltro un secolo - això pot ser sinònim de plats molt contundents, com veurem més endavant...

Val la pena reservar per poder gaudir de l'agradable terrassa exterior. L'afluència de gent comporta que el servei no sigui tan ràpid com voldríem, però ho compensa un tracte simplement excel·lent: la cambrera ens va confeccionar un aperitiu al nostre gust, em va explicar la preparació d'algun plat i va comprovar diverses vegades que tot estava correcte sense que la seva presència resultés pesada.

D'antipasto vam optar per l'amanida caprese que heu vist més adalt i per un bon plat de prosciutto. Absolutament deliciosos!! Abans d'anar a Itàlia havia començat a avorrir la mozzarella - és clar, si la d'aquí no té gust de res! - però la que vaig menjar allà era tendra, fresca i molt i molt saborosa. A més, els tomàquets eren de pagès i l'alfàbrega desprenia una olor embriagadora. He comentat ja que el basilico és la meva nova herba preferida? :)

Pel que fa al prosciutto, també era magnífic, de gust suau però amb personalitat, tallat ben finet; te'n podies empassar mig plat sense adonar-te'n. Les figues que l'acompanyaven van ser un regal del cel (les primeres de la temporada!) perquè estaven al punt i oferien un contrast dolç espectacular, en la meva opinió millor que la combinació amb meló.

Excuseu el saler, si tardo un segon més a fer la foto la meva germana m'hauria mossegat

Els spaguetti al pomodoro van ser, potser, el plat més fluix. Tot i una presentació encantadora i una elaboració més que correcta, eren molt normals, i els 8€ que costaven potser un pèl exagerats.

Els canelons de ricotta i espinacs eren els millors canelons vegetals que he provat. Si els qualifico d'immillorables és pel seu gust extremadament suau (fins i tot massa per a alguns paladars), una delicada consistència i un equilibri general absolut. I mira que a mi els canelons, ni fu ni fa.

Aquesta carn em va deixar sense paraules. Ni en els seus millors dinars els meus avis han aconseguit un tall rodó com aquest: d'una melositat sense precedents i sense ni un xic de sequedat, el tall es desfeia a la boca deixant-hi un gust potent que durava i durava. El secret, salsa de vi Chianti. Una meravella.

Les patates, a més, estaven cuinades en una tècnica que ja he tastat abans però no aconsegueixo recordar on... (quina ràbia!). Una versió original i refinada de la típica patata fregida.

I per últim, la meva elecció, el risotto sul piccione. Jo convençuda que estava menjant perdiu, i es veu que era colom... en fi, diuen que els arrossos amb colom són dels millors, i realment aquest era exquisit. La cremositat era insuperable (anaves trobant fils de formatge mentre menjaves), la carn de colom excel·lent i el gust del conjunt, resultat de la combinació de suc del rostit del colom, vi Chianti i parmesà, extremadament potent. De fet, és l'arròs més fort que he provat mai i crec que amb una tapeta n'hauria tingut prou. Sigui com sigui, encara salivo quan hi penso, jaja!

Per culpa d'aquest arròs no em vaig veure capaç d'agafar un dels pastissos casolans que oferien de postres (de pinyonets, de figa, d'avellanes i xocolata... snif) ni d'atacar el carret de formatges. Em vaig quedar completament desconcertada quan van demanar un gelat de coco i un de llimona i els van portar un coco i una llimona gelats, com els de xiringuito. Per molt que estiguessin deliciosos... desentonava! jaja

Aquests 6 plats, més un parell d'aigües grans, una ampolleta de vi i els dos postres ens va sortir per 106€. Tenint en compte la qualitat del producte i la dedicació i encert en les receptes, la presentació cuidada en un ambient tan relaxat i el servei atent i cordial, va valer molt i molt la pena.

No, no està fent taichí, és un dels meus "posturites" preferits. Ole tú

Antica Trattoria "La Torre"
Piazza del Comune, 15
53100 Castellina in Chianti

Tel. 0577 740236



La felicitat no és una estació terminal, sinó una manera de viatjar - Runbeck