Spaghetti alla Carbonara

Encara que molts es resisteixin a acceptar-ho, el canvi climàtic existeix, l'Elvis Presley  ja fa temps que és mort, no hi ha cap líquid per a piscines que torni el pipi vermell, i la salsa carbonara no porta crema de llet.

I no és que ho digui jo, ho diu la Marcella Hazan, l'autora de The Essentials of Classic Italian Cooking, una bíblia de la cuina italiana que em vaig portar de la Toscana com a souvenir (sí, no em podia comprar un imant per la nevera, jo va i m'emporto un totxo de 722 pàgines, de tapa dura i sense fotos, tot text).

Peró és que el llibre és fantàstic, amb desenes de receptes que fan salivar, tot explicat amb paciència i molt detalladament - m'encanta! Vaig començar provant la recepta de pesto i va quedar espectacular (tampoc era gaire difícil, ho sé... jaja) i vaig seguir les seves instruccions per a fer pasta casolana, però això es mereix un altre post. L'altre dia vaig decidir que era el torn dels spaghetti alla carbonara, però els de veritat.

El llibre explica una història sobre l'origen d'aquesta recepta, que podeu explicar per fer-vos els sabihondos (jaja els saberuts!, diu el meu traductor). Es veu que durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial, els soldats americans destinats a Roma s'havien fet amics de les famílies locals, i els van demanar que els cuinessin alguna cosa amb els dos ingredients que tenien més a mà, els ous i el bacon de l'esmorzar. I d'aquí va sorgir la carbonara!

(De fet el que acabo de dir no té cap fonament històric, i no és que sigui per pixar-se de riure tampoc... Millor que no ho expliqueu jaja)



Una recepta ràpida, fàcil i amb un resultat espectacular... Què més voleu? Em sap greu si la presentació o les fotos són millorables; les vaig fer en els 20 segons que vaig aguantar abans de devorar-los! jaja



Spaghetti alla Carbonara

INGREDIENTS
(per a 6 persones)

225 g de cansalada - si no en tenim, farem servir bacon com va fer una servidora
4 grans d'all, pelats però sencers
3 cullerades d'oli d'oliva verge extra
4 cullerades de vi blanc sec (jo no en vaig posar)
2 ous grans
4 cullerades de pecorino (o d'ovella) acabat de ratllar
50 g de formatge parmesà acabat de rallar
Pebre negre acabat de moldre
2 cullerades de julivert picat
550 g d'spaghetti

1. Tallar la cansalada o el bacon en tiretes de 6 mm. Jo em vaig passar de fines, us aconsello que les feu més gruixudes perquè al saltejar-les s'encongeixen! jaja
2. Escalfar l'oli d'oliva en una paella i posar-hi els alls fins que siguin ben daurats. Retirar i descartar (és a dir, a les escombraries).
3. Fregir una mica la cansalada, fins que les puntes estiguin daurades. Si no voleu afegir vi blanc, retireu-ho del foc; si l'afegiu deixeu que bombollegi 1 o 2 minuts i després retireu del foc.
4. Trencar 2 ous al recipient en què servirem la pasta i batre'ls lleugerament. Afegir els formatges, una quantitat generosa de pebre i el juliver picat. Barrejar bé.
5. Posar aigua a escalfar en un recipient gran, esperar a que bulli per a tirar-hi la sal i, tot seguit, els spaghetti.
6. Quan la pasta sigui al dente, escórrer-la i passar-la al recipient amb la barreja d'ous. Mesclar molt bé per a que quedin totalment coberts.
7. Abocar el contingut de la paella de la cansalada sobre els spaghetti i tornar a barrejar. Servir immediatament!





¿Por qué alguien caería voluntariamente en una trampa? Porque leer correctamente la mentalidad enemiga muestra que una trampa siempre es leída como un desafío - Las teorías salvajes

Bullying culinari

Avui ens ocupa un tema de primera instància a l'ordre del dia mundial: és just que marginem i condemnem a l'oblit tants i tants plats que no van sortir del tot perfectes?

Doncs és clar que no! Ells també tenen dret a veure la llum!

Per això m'he decidit a penjar alguns fracassos a la cuina sense aturar-me a pensar en les conseqüències - enfonsar la meva futura i prometedora carrera al Bulli, perdre tot el prestigi com a cocinitas que amb suor, sang i llàgrimes m'havia guanyat, dinamitar la meva autoestima -. Bàsicament es divideixen en dues categories: plats deliciosos que es fan difícils de mirar, i plats preciosos que ningú es va poder menjar.

Ja havia parlat d'aquest ou al plat - pobret, tot arrugadet, tan i tan sec! jaja La clara es va escampar de mala manera entre la salsa de tomata i l'orenga que hi vaig tirar per sobre em deia: "Calia?". No, no calia, el mal ja estava fet. Però bé, estava bo! jaja

Sonava súper cool: "Falsa lasagna de carbassó i gambes". I jo, ¡pues vamos allá! Mira que vaig seguir la recepta al peu de la lletra, però el resultat és el que li serviria de sopar al meu pitjor enemic. Tenia TANT de gust de llimona i picava TANTÍSSIM que, amb llàgrimes als ulls (pel picant), vaig haver-la de classificar com a immenjable. Bé, les gambes sí que es podien menjar, jeje.

Ja em veieu tota emocionada amb els meus spaguettis de remolatxa del Prego -una botiga de pasta de Sant Cugat massa guai-, les gambes súper fresques, l'alfàbrega del meu hort (= test raquític a punt de morir en un racó del jardí) i els tomàquets secs, tan italians...

Us ho cregueu o no, el resultat NO TENIA GUST DE RES. Com menjar aire. La cosa més insípida del món. Suposo que em vaig deixar un bon raig d'oli al final, o directament, la salsa... Snif!

Que mones, eh, les torradetes de figa i formatge de cabra! El més increïble és que les figues estaven al punt, el pa era deliciós i el formatge boníssim, però tot combinat formava una mena de pasta a la boca mig dolça mig salada que costava d'empassar. Potser amb una torradeta molt més fina, o amb un formatge més fort...? Probablement!

Les meves albergínies plenes són un punt intermig entre les dues categories, perquè ni són especialment fotogèniques ni eren dolentes de gust.

Recordo que el dia que les vaig fer es repetia el dilema diari (alguna cosa hauré de dinar però em fa massa mandra sortir a comprar) quan vaig tenir una il·luminació: a la nevera encara hi havia una albergínia! Me l'havia portat el meu pare de la fruiteria en plan "Anna t'he portat aquesta verdura exòtica per a que facis experiments dels teus que, sobretot, no vull provar". Que és mono, ell.

Sigui com sigui, de seguida em vaig animar a fer unes albergínies plenes, i quan ja havia trobat una bona recepta per internet vaig obrir la nevera...

Sacré bleu! L'albergínia estava en estat de descomposició avançada!

O sigui que finalment vaig haver de sortir a comprar.

Total, van quedar crues com una mala cosa!

Si fas madalenes, assegurat que fas servir uns motllos sòlids o un parell d'aquests "blandengues", perquè et podria passar com a nosaltres i que vessessin sobre la safata del forn. Les parts que van tocar la safata van quedar carbonitzades, però la gran majoria es va poder menjar... I eren boníssimes! :D El meu pare i el meu cosí menjant-ne una darrere l'altra n'eren la prova.

De fet, aquestes madalenes van ser doblement accidentades, perquè quan les anàvem a fer em vaig carregar la thermomix de la meva tieta... Que no cunda el pánico, era una averia molt petita i no els van cobrar res per arreglar-la! (aquí ve quan jo m'eixugo la suor del front).

Havia sentit a parlar d'spaguettis vegetals, i quan vaig veure la recepta de calabaguettis m'hi vaig tirar amb entusiasme... A l'hora de fer-los ja em vaig desanimar una mica (punyeta és molt difícil!), però quan els vaig tastar i no tenien gust d'absolutament res, vaig mirar cap a l'armari de la cuina i vaig pensar: "Spaguettis, para qué os quiero".

Ja m'ho deia la meva mare: "Fes-la de formatge per fondre, que segur que et queda bé". I jo pesada amb els meus aires de gourmet, "Doncs faré una truita de roquefort!". Molt bé maca, però el roquefort no queda líquid i sucós com l'altre sinó que te'l trobes de tant en tant en una mossegada. No em malinterpreteu, la truita estava bona, però jo volia una truita de formatge que se'm desfés a la boca... (M'està venint una salivera que em sembla que ja sé que soparé).



Fins aquí el nostre cagades vàries d'avui! (No us penseu que en tinc gaires més, jaja).
En resum us puc dir que no us desanimeu si cuineu alguna cosa immenjable i acabeu dinant un bikini/un ou ferrat/uns spaguettis amb salsa de tomata, perquè probablement estaran més bons que el que anàveu a fer (? Quina conclusió més estúpida).

Arrivederci! :)




O quizás creías que iba mal, o quizás preparabas mi epitafio, pues verás, lo he creado ya: "A todos fuck you por igual! A todos gracias por igual!" - Love of Lesbian

Trattoria La Torre

Què com m'ha anat per la Toscana?

Doncs he pujat els milers d'esglaons propis de tot poble encantador, m'he rigut de les posturetes dels turistes davant la torre de Pisa (abans de fer-ne jo), hem omplert el maleter de vins i "només" s'ha trencat una ampolla, he fet un reportatge fotogràfic del meu pare imitant a diversos animals, he après paraules lletges en italià, m'he trobat enmig del merder de les curses de cavalls a Siena, m'he fet fotos sobre Vespes vemelles que no eren meves, he dinat al costat d'homes que roncaven...

Ah, què voleu saber com he menjat?

He menjat TANTES coses bones que no sabia per on començar! jaja Finalment he decidit anar dosificant les meravelles que he tastat en diferents posts, però així en general puc dir que he redescobert la pasta (ara entenc QUÈ VOLIEN DIR quan parlaven de pasta al dente!) i, paradoxalment, que m'he adonat que la pasta no ho és tot, a la cuina italiana.

Començo per l'antica trattoria La Torre, un negoci familiar -els Stiaccini el regenten des de fa 5 generacions- situat a Castellina in Chianti. Si visiteu la Toscana us recomano una paradeta a Castellina; en realitat no té res d'espectacular però és un poblet petit que els turistes encara no han envaït del tot, ple de paradetes de fruita i verdura fresques, flors exuberants, carrers empedrats i senyores rialleres.

Com demostrar-vos les dimensions d'aquesta síndria... A veure, les fruites del costat són peres grans

La proposta gastronòmica de la Torre neix directament d'aquesta connexió amb la tradició, i recupera sabors del passat en el que defineixen com cucina chiantigiana da oltro un secolo - això pot ser sinònim de plats molt contundents, com veurem més endavant...

Val la pena reservar per poder gaudir de l'agradable terrassa exterior. L'afluència de gent comporta que el servei no sigui tan ràpid com voldríem, però ho compensa un tracte simplement excel·lent: la cambrera ens va confeccionar un aperitiu al nostre gust, em va explicar la preparació d'algun plat i va comprovar diverses vegades que tot estava correcte sense que la seva presència resultés pesada.

D'antipasto vam optar per l'amanida caprese que heu vist més adalt i per un bon plat de prosciutto. Absolutament deliciosos!! Abans d'anar a Itàlia havia començat a avorrir la mozzarella - és clar, si la d'aquí no té gust de res! - però la que vaig menjar allà era tendra, fresca i molt i molt saborosa. A més, els tomàquets eren de pagès i l'alfàbrega desprenia una olor embriagadora. He comentat ja que el basilico és la meva nova herba preferida? :)

Pel que fa al prosciutto, també era magnífic, de gust suau però amb personalitat, tallat ben finet; te'n podies empassar mig plat sense adonar-te'n. Les figues que l'acompanyaven van ser un regal del cel (les primeres de la temporada!) perquè estaven al punt i oferien un contrast dolç espectacular, en la meva opinió millor que la combinació amb meló.

Excuseu el saler, si tardo un segon més a fer la foto la meva germana m'hauria mossegat

Els spaguetti al pomodoro van ser, potser, el plat més fluix. Tot i una presentació encantadora i una elaboració més que correcta, eren molt normals, i els 8€ que costaven potser un pèl exagerats.

Els canelons de ricotta i espinacs eren els millors canelons vegetals que he provat. Si els qualifico d'immillorables és pel seu gust extremadament suau (fins i tot massa per a alguns paladars), una delicada consistència i un equilibri general absolut. I mira que a mi els canelons, ni fu ni fa.

Aquesta carn em va deixar sense paraules. Ni en els seus millors dinars els meus avis han aconseguit un tall rodó com aquest: d'una melositat sense precedents i sense ni un xic de sequedat, el tall es desfeia a la boca deixant-hi un gust potent que durava i durava. El secret, salsa de vi Chianti. Una meravella.

Les patates, a més, estaven cuinades en una tècnica que ja he tastat abans però no aconsegueixo recordar on... (quina ràbia!). Una versió original i refinada de la típica patata fregida.

I per últim, la meva elecció, el risotto sul piccione. Jo convençuda que estava menjant perdiu, i es veu que era colom... en fi, diuen que els arrossos amb colom són dels millors, i realment aquest era exquisit. La cremositat era insuperable (anaves trobant fils de formatge mentre menjaves), la carn de colom excel·lent i el gust del conjunt, resultat de la combinació de suc del rostit del colom, vi Chianti i parmesà, extremadament potent. De fet, és l'arròs més fort que he provat mai i crec que amb una tapeta n'hauria tingut prou. Sigui com sigui, encara salivo quan hi penso, jaja!

Per culpa d'aquest arròs no em vaig veure capaç d'agafar un dels pastissos casolans que oferien de postres (de pinyonets, de figa, d'avellanes i xocolata... snif) ni d'atacar el carret de formatges. Em vaig quedar completament desconcertada quan van demanar un gelat de coco i un de llimona i els van portar un coco i una llimona gelats, com els de xiringuito. Per molt que estiguessin deliciosos... desentonava! jaja

Aquests 6 plats, més un parell d'aigües grans, una ampolleta de vi i els dos postres ens va sortir per 106€. Tenint en compte la qualitat del producte i la dedicació i encert en les receptes, la presentació cuidada en un ambient tan relaxat i el servei atent i cordial, va valer molt i molt la pena.

No, no està fent taichí, és un dels meus "posturites" preferits. Ole tú

Antica Trattoria "La Torre"
Piazza del Comune, 15
53100 Castellina in Chianti

Tel. 0577 740236



La felicitat no és una estació terminal, sinó una manera de viatjar - Runbeck

Restaurant Ses Voltes

Lugio, lugio, lugio... A vegades pesen més els records feliços que els tristos. Intentar ignorar el que hem viscut és ridícul, perquè tot el que un dia va ser anònim ara traspua records amb una nitidesa cruel. Però una no pot viure encallada en el passat!

He tornat a Menorca i encara em quedaven desenes de platges idíl·liques per descobrir, tantes casetes blanques de portes diminutes i finestrons pintats de les que enamorar-me, i el mar infinit que mai és el mateix. I és clar, els restaurants i xiringuitos on encara no havia menjat :) A viure!

El secret del restaurant Ses Voltes és a l'àtic, on podem gaudir d'una de les terrassetes més agradables de Ciutadella. Parets blanques, vaixella de vidre blau i una brisa fresca faran del nostre àpat una experiència deliciosament mediterrània on refugiar-nos de la xafogor estiuenca.

Les olivetes per anar fent boca, en la línia d'un servei prou ràpid i molt proper. Ses Voltes ens brinda una de les millors relacions qualitat-preu de l'illa: el menú diari a 14,50€ (dos plats, beguda, pa i postres) o 9,50€ (un plat, beguda, pa i postres) és una oferta irrepetible, i a la carta hi destaca una gran varietat de pizzes que no arriben als 8€ i pastes més que suggerents a aproximadament el mateix preu.

Aquests dies ens hem afartat de croquetes i braves (què voleu, la meva família és terriblement original) i puc assegurar que aquestes són les millors que hem tastat en tot el viatge. A més a més, aquests plats allargats eren molt grans i la ració, més que generosa, sobretot si estàs acostumada a la típica i trista única croqueta per cap.

La meitat de les braves estava recoberta d'un allioli molt suau i l'altra meitat d'una salsa de pebre excel·lent i insòlita. Les croquetes eren de pernil, saboroses i esponjoses, perfectes.

  

Lògicament, vam arrassar. I el que em va acabar de rematar va ser que el cambrer preguntés si havíem acabat amb les braves quan només en quedaven TRES. Chapeau! La de cambrers que s'enduen les coses a mig menjar! 

Érem quatre i vam optar per dos menús d'un únic plat (suficient, us ho asseguro, després d'aquest aperitiu), una pizza i un plat de pasta.

L'arròs amb llagostins, un dels plats de menú, va ser tot un encert: cremós i suau però molt gustós.

Les costelletes de xai amb patates, que també entraven al menú, eren prou bones, res espectacular però certament de bona qualitat.

La pizza quatre formatges era molt bona, i el toc de les nous tot un èxit!



I els spaguetti nero, quina delícia! Amb musclos, rap i gambes, i recoberts d'una salsa de marisc simplement impressionant. N'hi havia moltíssims i atipaven encara més. Era la pasta més cara (9,5€) però van valer la pena.



I last but not least, les postres. Si bé és cert que l'oferta del menú es reduïa a tres opcions i cap era precisament lleugera, totes sonaven temptadores: tarta de santiago amb maduixes i nata, gelat de formatge menorquí amb figues confitades i brownie negre amb gelat de vainilla. Tot un festival a l'altura de la resta del dinar.

La foto ja parla per sí sola, no? El tros de tarta no era raquític (un altre mal hàbit dels restaurants, no sé exactament perquè), i les maduixes estaven al punt. Un mos de cel.

M'esperava un gust més fort per al gelat, però la veritat és que era tan suau i cremós que no puc fer cap objecció. En canvi, les figues confitades no em van convèncer. Olé per les virutes de xocolata blanca.

Tot plegat, sense vi, ens va sortir per 51€. I quan dic "tot plegat", no em refereixo a un parell d'aperitius, quatre begudes, dos menús i dos plats de carta. També englobo l'ambient relaxat, el servei eficient i el record més que dolç que ens emportem cap a casa!

Restaurant Ses Voltes

C/ Ses Voltes, 16-22

Ciutadella (Menorca)

Telf. 971 381 498

Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.

             Marta Pessarrodona





PD. jajaja el meu pare es va fer ferides als dits dels peus i es va haver de posar les meves xancles de zebra, us deixo amb la imatge...

 

Spaghetti alle Vongole

Cuinar amb mi pot arribar a ser esgotador, perquè sóc una cuinera inexperta, perfeccionista i catastrofista (pregunteu-ho a ma mare, quants cops m'he posat a plorar per una mica de socarrim: "Ja està! Ho haurem de tirar tot! No ha servit per res!"). Malgrat tot, a vegades surten receptes de les que quedo bastant o molt orgullosa, i és el cas d'aquests spaghetti.

La recepta la vaig treure d'un blog d'una italiana-argentina molt simpàtica (no me'n recordo del nom!) i és súper fàcil i ràpida de fer; l'únic secret són les cloïsses, que han de ser fresques i les hem de deixar en un bol amb aigua salada una bona estona (d'1 a 2 hores, si es pot!) per a que treguin la sorra que porten dins. Apart d'això, és molt senzilla perquè vaig obviar el vi blanc - la meva mare no em deixa destapar una ampolla per un rajolinet de res... -. En fi, la recepta! :D

Spaghetti alle vongole in bianco

(no especifico les quantitats, però calculeu uns 80 g d'spaghetti i 150 g de cloïsses per persona)

El primer és posar les cloïsses en aigua amb sal, el màxim temps possible (2 hores és perfecte).

Després posem abundant aigua a bullir en una olla, i mentrestant piquem julivert fresc (ejem, piqueu-lo més que jo jajajja) i all, ben finet, ben finet.

Treiem les cloïsses de l'aigua salada i les esbandim.

En una cassola, aboquem un raig d'oli d'oliva verge extra i sofregim un minutet l'all, molt poquet, fins que faci bona oloreta, i incorporem les cloïsses i el julivert. Ara hauríem d'abocar el rajolí de vi blanc (1/2 copa per cada 4 persones), jo vaig afegir-hi una miqueta d'aigu. Ara ve l'espectacle: les cloïsses comencen a obrir-se! :D

L'aigua de l'olla ja deu bullir: la salem i hi tirem els spaghettis. Els deixem coure 2 minuts menys del que diu el paquet per a que quedin un xic crus, els escorrem i els afegim a la cassola amb les cloïsses.

Ho barregem tot bé, esperem un parell de minuts... i llest!!! :D Servir immediatament, amb el suquet que ha quedat a la cassola.

Queda malament que ho digui jo, però rememorar aquests spaghetti m'està fent venir ganes de tornar-los a fer...! ;)



"Tot el que veus és gràcies als spaghetti" - Sophia Loren




______

ENGLISH VERSION :)

Spaghetti alle vongole in bianco (4 servings)

1. Put about 600 g of clams into salted water (in order they expulse the sand they might have inside) as long as possible. 2 hours would be perfect.
2. Fill a pot with plenty of water and bring it to boil. Meantime, chop fresh parsley and two cloves of garlic.
3. Rinse the clams and set them aside.
4. In a pan, pour a splash of extra virgin olive oil and fry the garlic a little bit, just one minute, until it smells flagrant. Then incorporate the clams and the chopped parsley. Add 1/2 cup of white wine or a little bit of water (it's party time: clams begin to open up! :D)
5. The water in the pot must be boiling by now: salt it and throw 320 g of spaghetti. Cook them 2 minutes less than the package directions so they keep a little raw, put them in a colander and drain; then add them to the pan with the clams.
6. Mix everything well, wait for a couple of minutes... and that's it! :) Serve immediately with the stew remaining in the pot, and enjoy the flavor of the seas!!!

______