Spaghetti alla Norma

Calma, calma! Sé que quan heu vist que, després d'abandonar despiadadament el blog reapareixia amb un simple plat de pasta, heu estat a punt d'imprimir la meva foto i pintar-me bigoti. Però abaixeu els bolis i doneu-me un segon per a explicar-me! jaja

En primer lloc, si no he actualitzat ha estat perquè tenia exàmens, i com tothom sap la base alimentícia dels estudiants són els carbohidrats (yupiiii). Així doncs, tocava una recepta estudiantil!

I en segon lloc, aquest no és un simple plat de pasta...

...és un volcà!!! :D

Una miqueta d'imaginació si us plau! Els daus d'albergínia són roques; la salsa de tomata, lava; el formatge ricotta, neu; i l'alfàbrega és l'herba!! Teòricament és el volcà Etna, perquè la recepta és siciliana (espera, neu sobre lava?!).

Però no només és un volcà en aquest sentit: després del primer mos em pensava que em moria, quina cosa tan deliciosa!! Deliciosa he escrit? DELICIOSA és molt més adequat! jaja

La combinació de sabors és simplement perfecta, la ricotta aporta una cremositat que us deixarà amb la boca oberta (val la pena que la busqueu en alguna botiga de delicatessen, jo em vaig patejar tot Sant Cugat per trobar-ne i quan arribo a casa veig que la recepta original és amb ricotta salata... Porca miseria! jaja), i la salsa de tomata...

Ah, la salsa de tomata. Sempre que en menjo de casolana, amb tomàquets naturals i ceba sofregida, juro que mai més recorreré a la salsa de pot - només us dic que em vaig acabar tota la que havia sobrat a cullerades. Directament de la paella, jo soleta. Orgàsmic, ho deixo aquí! jaja

I no em puc despedir sense fer-vos una advertència: no mengeu MAI amb la música de Paolo Conte de fons.

Us explico. Per ambientar una mica, i en comptes de posar un fragment de l'òpera "Norma" de Bellini (que diuen que donà nom a la recepta), vaig posar una de les poques cançons italianes que conec però que és una de les meves preferides, Via con me, de Paolo Conte.

Encara que és ideal per a ballar pel carrer (qui? jo?), el ritme és tan i tan ràpid i els spaghetti estaven tan bons que vaig acabar menjant a tota pastilla, tant, que gairebé m'ofego! jajaja I jo vinga a canviar de cançó, i cada una era més ràpida que l'anterior... en fi!

La recepta que us penjo és una adaptació pròpia, fruit de la que va publicar la revista Cuina i la de la meva idolatrada Marzella (la que em va ajudar amb aquests i aquests). No feu cas de la foto: talleu l'albergínia molt més petita perquè és més còmoda de menjar, i serviu amb molta, MOLTA més salsa de tomata!! jaja

Spaghetti alla Norma

INGREDIENTS

(per a 2 persones)

1 albergínia mitjana

sal

oli d'oliva verge extra

1 ceba petita, tallada finament

2 grans d'all tallats a làmines molt fines

3 tomàquets madurs, pelats i tallats maldestrament

30 g de ricotta. Si pot ser salata millor, però amb la normal queda genial

Fulles d'alfàbrega fresca

170 g d'spaghetti (o rigatoni, o fussili...)

1. Tallar la punta verda de l'albergínia i trossejar-la a dauets petits. Posar-la durant una hora en un colador amb sal, i un plat a sota, per a que perdi l'amargor.

2. Passar l'albergínia per aigua, eliminant l'excés de sal, i assecar-la amb paper, prement-la una mica per a que expulsi el màxim d'humitat possible.

3. Abocar força oli d'oliva verge en una paella i, quan sigui molt calent, posar-hi els daus d'albergínia. Quan siguin tendres, retirar-los i reservar-los sobre paper de diari.

4. Posar oli en una altra paella i abocar-hi la ceba. Un cop sigui daurada, afegir els grans d'all i deixar coure uns segons tot remenant. Incorporar els tomàquets, apujar el foc i coure durant 8 o 10 minuts.

5. Posar aigua a bullir. Quan arrenqui el bull, afegir sal i després la pasta. Un cop la pasta estigui al dente, escórrer i muntar els plats: formar una muntanyeta d'spaghetti, abocar-hi la salsa per sobre i col·locar una cullerada de ricotta a sobre de tot. Repartir els daus d'albergínia pel voltant, i escampar l'alfàbrega tallada a trossets per la part blanca dels spaghetti.

(la Marzella, en canvi, afegeix l'albergínia a la salsa de tomata durant un o dos minuts, i després ho barreja tot amb la pasta, la ricotta i l'alfàbrega).






PD: El gust d'aquests spaghetti em sonava d'alguna cosa... I és que els ingredients eren els mateixos que els de la pizza Siciliana de Dar Poeta! :D





(...) Zapato que en unas horas buscaré bajo tu cama, con las luces de la aurora, junto a tus sandalias planas, que compraste aquella vez, en Salvador de Bahía, donde a otro diste el amor, que hoy yo te devolvería - Jorge Drexler

Pizzeria Dar Poeta

Estan bojos, aquests romans. Les set de la tarda i ja gairebé no queda ni una taula lliure; no, si encara serà veritat que en aquest carreró tan estret s'hi troben les millors pizzes de Roma!

Donem un cop d'ull a la carta... Les amanides queden eclipsades per un repertori de bruschette o torradetes molt originals -carbassó, pesto i formatge, cigrons i oli, tonyina i tomàquets... - a només 2 i 3€.



Plat (o platot) d'aperitius variats a 9,5€



Però l'estrella de la nit serà, òbviament, la pizza. La introducció de la carta ens assegura que fer pizzes és tot un art, una vertadera ciència, i que les que fan aquí no pequen ni de massa primes i cruixents ni de massa gruixudes i toves, sinó que són lleugeres, ràpides de pair i no deixen sensació de set al final... Ja em pregunto si tan d'autobombo estarà justificat!

Sigui com sigui, tot indica que hi posen molt d'amor. Les opcions on triar són moltes, però tan atípiques i sorprenents que cada una sembla haver estat elaborada per a una persona en concret, després de moltes proves i gràcies a un instint innat per a la combinació d'ingredients.

Jo, em vaig tirar de cap a la Siciliana!

Albergínia, tomaquets cherry i ricotta salada. Im-presionante! Com veieu, la base no tenia la típica mozzarella sinó que sobre la salsa de tomàquet es notava el gust inconfusible d'un oli d'oliva verge extra com només el saben fer els italians.

És veritat que el recobriment era magnífic, que els sabors es barrejaven a la boca en una combinació orgàsmica (jaja), però l'autèntica responsable de l'èxit era la massa.

Feta en forn de llenya, tal com la descrivien a la carta: ni gruixuda ni prima, ni tova ni excessivament cruixent. Perfecta. La millor massa de pizza que he tastat en la vida! :D

També vam demanar una Super formaggi (foto de dalt!), amb mozzarella, ricotta i xili, que personalment em va semblar massa suau però el meu cosí va devorar, i una Napoli, que portava salsa de tomàquet, mozzarella i anxoves, un pèl massa salada per a mi (espera, a mi les anxoves sempre em semblen salades).

Critico per criticar, perquè les dues pizzes eren boníssimes.



La meva àvia va desaprofitar tota una focaccia amb prosciutto. Què voleu, menja com un pardalet (excepte quan et descuides d'amagar la xocolata).

Ens van fer una Margherita amb prosciutto que no estava a la carta, però aquest no va ser l'únic gest simpàtic del servei. Armar-se de paciència a la hora d'explicar-nos que no admeten reserves, recordar qui ha demanat què, mantenir un somriure permanent a la cara i que no sembli forçat i treballar amb una rapidesa increïble fan de les cambreres d'aquest lloc unes superdones!

Bé, tornant a la pizza prosciutto: era de-li-cio-sa, llàstima que el pernil fos tan salat! (en això no tenien raó, a la carta, perquè deixava amb una set...).

A aquestes altures estàvem més que satisfets amb el lloc, i poc ens esperàvem que el millor encara havia d'arribar.

En un atac de golafreria, vaig convèncer els meus dos cosins i la meva germana de demanar per postres un calzone de nutella piccolo (a 6€) i menjar-nos-el entre els quatre. Encara ara em pregunto qui té l'estómac de menjar-se'n un de grande tot sol (a 11€), perquè amics, això era una bomba.

I sovint, bomba és sinònim de boníssim...

La nutella súper abundant (jo crec que la italiana és més bona que la d'aquí), fosa amb l'escalfor d'una massa absolutament perfecta - això sí que és felicitat! jaja De 10, divina!!!

Suposo que penseu que el sopar no podia acabar millor. Doncs ho va fer quan vam veure la factura: quatre pizzes, una focaccia, una bruschetta, un plat d'aperitius, el calzone, tres aigües grans i dues cerveses: 62 euros. ¿Cómo te quedas? Muerta.

Aquest missatge s'autodestruirà en un parell de minuts, o sigui que afanyeu-vos a fer còpies de seguretat de tots els vostres documents importants. El secret ja s'ha escampat prou (sabeu quina cua hi havia a les nou de la nit? Mare meva!) i no ens podem permetre que la millor pizzeria de Roma es faci encara més famosa :)

Pizzeria Dar Poeta

Vicolo del Bologna, 45-46 (Trastevere)

00153 Roma

Telf. 065 880 516

Deien que l'escassesa de carbó era una història que s'havien inventat els francesos perquè tothom s'escalfés dormint amb qui volgués - La caiguda dels gegants

Bullying culinari

Avui ens ocupa un tema de primera instància a l'ordre del dia mundial: és just que marginem i condemnem a l'oblit tants i tants plats que no van sortir del tot perfectes?

Doncs és clar que no! Ells també tenen dret a veure la llum!

Per això m'he decidit a penjar alguns fracassos a la cuina sense aturar-me a pensar en les conseqüències - enfonsar la meva futura i prometedora carrera al Bulli, perdre tot el prestigi com a cocinitas que amb suor, sang i llàgrimes m'havia guanyat, dinamitar la meva autoestima -. Bàsicament es divideixen en dues categories: plats deliciosos que es fan difícils de mirar, i plats preciosos que ningú es va poder menjar.

Ja havia parlat d'aquest ou al plat - pobret, tot arrugadet, tan i tan sec! jaja La clara es va escampar de mala manera entre la salsa de tomata i l'orenga que hi vaig tirar per sobre em deia: "Calia?". No, no calia, el mal ja estava fet. Però bé, estava bo! jaja

Sonava súper cool: "Falsa lasagna de carbassó i gambes". I jo, ¡pues vamos allá! Mira que vaig seguir la recepta al peu de la lletra, però el resultat és el que li serviria de sopar al meu pitjor enemic. Tenia TANT de gust de llimona i picava TANTÍSSIM que, amb llàgrimes als ulls (pel picant), vaig haver-la de classificar com a immenjable. Bé, les gambes sí que es podien menjar, jeje.

Ja em veieu tota emocionada amb els meus spaguettis de remolatxa del Prego -una botiga de pasta de Sant Cugat massa guai-, les gambes súper fresques, l'alfàbrega del meu hort (= test raquític a punt de morir en un racó del jardí) i els tomàquets secs, tan italians...

Us ho cregueu o no, el resultat NO TENIA GUST DE RES. Com menjar aire. La cosa més insípida del món. Suposo que em vaig deixar un bon raig d'oli al final, o directament, la salsa... Snif!

Que mones, eh, les torradetes de figa i formatge de cabra! El més increïble és que les figues estaven al punt, el pa era deliciós i el formatge boníssim, però tot combinat formava una mena de pasta a la boca mig dolça mig salada que costava d'empassar. Potser amb una torradeta molt més fina, o amb un formatge més fort...? Probablement!

Les meves albergínies plenes són un punt intermig entre les dues categories, perquè ni són especialment fotogèniques ni eren dolentes de gust.

Recordo que el dia que les vaig fer es repetia el dilema diari (alguna cosa hauré de dinar però em fa massa mandra sortir a comprar) quan vaig tenir una il·luminació: a la nevera encara hi havia una albergínia! Me l'havia portat el meu pare de la fruiteria en plan "Anna t'he portat aquesta verdura exòtica per a que facis experiments dels teus que, sobretot, no vull provar". Que és mono, ell.

Sigui com sigui, de seguida em vaig animar a fer unes albergínies plenes, i quan ja havia trobat una bona recepta per internet vaig obrir la nevera...

Sacré bleu! L'albergínia estava en estat de descomposició avançada!

O sigui que finalment vaig haver de sortir a comprar.

Total, van quedar crues com una mala cosa!

Si fas madalenes, assegurat que fas servir uns motllos sòlids o un parell d'aquests "blandengues", perquè et podria passar com a nosaltres i que vessessin sobre la safata del forn. Les parts que van tocar la safata van quedar carbonitzades, però la gran majoria es va poder menjar... I eren boníssimes! :D El meu pare i el meu cosí menjant-ne una darrere l'altra n'eren la prova.

De fet, aquestes madalenes van ser doblement accidentades, perquè quan les anàvem a fer em vaig carregar la thermomix de la meva tieta... Que no cunda el pánico, era una averia molt petita i no els van cobrar res per arreglar-la! (aquí ve quan jo m'eixugo la suor del front).

Havia sentit a parlar d'spaguettis vegetals, i quan vaig veure la recepta de calabaguettis m'hi vaig tirar amb entusiasme... A l'hora de fer-los ja em vaig desanimar una mica (punyeta és molt difícil!), però quan els vaig tastar i no tenien gust d'absolutament res, vaig mirar cap a l'armari de la cuina i vaig pensar: "Spaguettis, para qué os quiero".

Ja m'ho deia la meva mare: "Fes-la de formatge per fondre, que segur que et queda bé". I jo pesada amb els meus aires de gourmet, "Doncs faré una truita de roquefort!". Molt bé maca, però el roquefort no queda líquid i sucós com l'altre sinó que te'l trobes de tant en tant en una mossegada. No em malinterpreteu, la truita estava bona, però jo volia una truita de formatge que se'm desfés a la boca... (M'està venint una salivera que em sembla que ja sé que soparé).



Fins aquí el nostre cagades vàries d'avui! (No us penseu que en tinc gaires més, jaja).
En resum us puc dir que no us desanimeu si cuineu alguna cosa immenjable i acabeu dinant un bikini/un ou ferrat/uns spaguettis amb salsa de tomata, perquè probablement estaran més bons que el que anàveu a fer (? Quina conclusió més estúpida).

Arrivederci! :)




O quizás creías que iba mal, o quizás preparabas mi epitafio, pues verás, lo he creado ya: "A todos fuck you por igual! A todos gracias por igual!" - Love of Lesbian