Ou ferrat somiat

Ho sé, el nom és una miqueta cursi, però és que el Ferran ja té aquestes coses...

De quin Ferran parlo? Doncs del Ferran Adrià, és clar. Sí sí, així, amb les confiances, que si poca gent ha tingut l'honor d'anar a menjar al Bulli, encara més poca ha pogut fer una recepta seva! Me la va transcriure ell mateix, en un tovalló de paper, amb la típica marca de la tassa de cafè...

D'acord, la recepta va sortir publicada a La Vanguardia, però continua sent del Ferran Adrià! :D jaja i això justifica que pengi una recepta tan fàcil, no?

A simple vista us pot costar distingir un ou ferrat normal d'un ou ferrat somiat. Però fixeu-vos-hi una mica... Bé, deixem que ens ho expliqui el mateix Ferran:

"A un ou li trec el rovell, i fregeixo només la clara en una paella amb el suficient oli d'oliva per a que no toqui el fons i s'enganxi. Deixo que fregeixi bé fins que quedin puntetes. Ho poso sobre un plat i ara fregeixo només el rovell, però molt poquet, només allò just per a que agafi color. Aquest rovell el col·loco sobre la clara anterior i així consegueixo un ou ferrat somiat per molts".

Ah, i no us oblideu d'afegir-hi una miqueta de sal al final! :)

Sé que us esteu preguntant: realment hi ha alguna diferència entre l'ou ferrat somiat i l'ou ferrat tradicional? No es pot resumir tot en ganes de complicar-se la vida? Ens estem tornant bojos? Què serà el següent, l'esferificació?

Totes aquestes preguntes, que també em turmentaven a mi, van desaparèixer instantàniament quan em vaig començar a menjar l'ou en qüestió. Quina cosa tan deliciosa!!!! :D

Més deliciosa que cap altre ou ferrat que hagi menjat mai? No ho crec!
És veritat que amb la recepta d'en Ferran t'assegures que el rovell quedi molt cru, i així sucar-hi pa es converteix en una experiència orgàsmica... Però això també passa quan ho fas en un ou ferrat normal - almenys a mi! jaja



Va, ja esteu tardant a provar-ho i a dir-me si noteu alguna diferència! jaja

 

An apple a day keeps you sexy as hell

Spaghetti alla Carbonara

Encara que molts es resisteixin a acceptar-ho, el canvi climàtic existeix, l'Elvis Presley  ja fa temps que és mort, no hi ha cap líquid per a piscines que torni el pipi vermell, i la salsa carbonara no porta crema de llet.

I no és que ho digui jo, ho diu la Marcella Hazan, l'autora de The Essentials of Classic Italian Cooking, una bíblia de la cuina italiana que em vaig portar de la Toscana com a souvenir (sí, no em podia comprar un imant per la nevera, jo va i m'emporto un totxo de 722 pàgines, de tapa dura i sense fotos, tot text).

Peró és que el llibre és fantàstic, amb desenes de receptes que fan salivar, tot explicat amb paciència i molt detalladament - m'encanta! Vaig començar provant la recepta de pesto i va quedar espectacular (tampoc era gaire difícil, ho sé... jaja) i vaig seguir les seves instruccions per a fer pasta casolana, però això es mereix un altre post. L'altre dia vaig decidir que era el torn dels spaghetti alla carbonara, però els de veritat.

El llibre explica una història sobre l'origen d'aquesta recepta, que podeu explicar per fer-vos els sabihondos (jaja els saberuts!, diu el meu traductor). Es veu que durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial, els soldats americans destinats a Roma s'havien fet amics de les famílies locals, i els van demanar que els cuinessin alguna cosa amb els dos ingredients que tenien més a mà, els ous i el bacon de l'esmorzar. I d'aquí va sorgir la carbonara!

(De fet el que acabo de dir no té cap fonament històric, i no és que sigui per pixar-se de riure tampoc... Millor que no ho expliqueu jaja)



Una recepta ràpida, fàcil i amb un resultat espectacular... Què més voleu? Em sap greu si la presentació o les fotos són millorables; les vaig fer en els 20 segons que vaig aguantar abans de devorar-los! jaja



Spaghetti alla Carbonara

INGREDIENTS
(per a 6 persones)

225 g de cansalada - si no en tenim, farem servir bacon com va fer una servidora
4 grans d'all, pelats però sencers
3 cullerades d'oli d'oliva verge extra
4 cullerades de vi blanc sec (jo no en vaig posar)
2 ous grans
4 cullerades de pecorino (o d'ovella) acabat de ratllar
50 g de formatge parmesà acabat de rallar
Pebre negre acabat de moldre
2 cullerades de julivert picat
550 g d'spaghetti

1. Tallar la cansalada o el bacon en tiretes de 6 mm. Jo em vaig passar de fines, us aconsello que les feu més gruixudes perquè al saltejar-les s'encongeixen! jaja
2. Escalfar l'oli d'oliva en una paella i posar-hi els alls fins que siguin ben daurats. Retirar i descartar (és a dir, a les escombraries).
3. Fregir una mica la cansalada, fins que les puntes estiguin daurades. Si no voleu afegir vi blanc, retireu-ho del foc; si l'afegiu deixeu que bombollegi 1 o 2 minuts i després retireu del foc.
4. Trencar 2 ous al recipient en què servirem la pasta i batre'ls lleugerament. Afegir els formatges, una quantitat generosa de pebre i el juliver picat. Barrejar bé.
5. Posar aigua a escalfar en un recipient gran, esperar a que bulli per a tirar-hi la sal i, tot seguit, els spaghetti.
6. Quan la pasta sigui al dente, escórrer-la i passar-la al recipient amb la barreja d'ous. Mesclar molt bé per a que quedin totalment coberts.
7. Abocar el contingut de la paella de la cansalada sobre els spaghetti i tornar a barrejar. Servir immediatament!





¿Por qué alguien caería voluntariamente en una trampa? Porque leer correctamente la mentalidad enemiga muestra que una trampa siempre es leída como un desafío - Las teorías salvajes

Bullying culinari

Avui ens ocupa un tema de primera instància a l'ordre del dia mundial: és just que marginem i condemnem a l'oblit tants i tants plats que no van sortir del tot perfectes?

Doncs és clar que no! Ells també tenen dret a veure la llum!

Per això m'he decidit a penjar alguns fracassos a la cuina sense aturar-me a pensar en les conseqüències - enfonsar la meva futura i prometedora carrera al Bulli, perdre tot el prestigi com a cocinitas que amb suor, sang i llàgrimes m'havia guanyat, dinamitar la meva autoestima -. Bàsicament es divideixen en dues categories: plats deliciosos que es fan difícils de mirar, i plats preciosos que ningú es va poder menjar.

Ja havia parlat d'aquest ou al plat - pobret, tot arrugadet, tan i tan sec! jaja La clara es va escampar de mala manera entre la salsa de tomata i l'orenga que hi vaig tirar per sobre em deia: "Calia?". No, no calia, el mal ja estava fet. Però bé, estava bo! jaja

Sonava súper cool: "Falsa lasagna de carbassó i gambes". I jo, ¡pues vamos allá! Mira que vaig seguir la recepta al peu de la lletra, però el resultat és el que li serviria de sopar al meu pitjor enemic. Tenia TANT de gust de llimona i picava TANTÍSSIM que, amb llàgrimes als ulls (pel picant), vaig haver-la de classificar com a immenjable. Bé, les gambes sí que es podien menjar, jeje.

Ja em veieu tota emocionada amb els meus spaguettis de remolatxa del Prego -una botiga de pasta de Sant Cugat massa guai-, les gambes súper fresques, l'alfàbrega del meu hort (= test raquític a punt de morir en un racó del jardí) i els tomàquets secs, tan italians...

Us ho cregueu o no, el resultat NO TENIA GUST DE RES. Com menjar aire. La cosa més insípida del món. Suposo que em vaig deixar un bon raig d'oli al final, o directament, la salsa... Snif!

Que mones, eh, les torradetes de figa i formatge de cabra! El més increïble és que les figues estaven al punt, el pa era deliciós i el formatge boníssim, però tot combinat formava una mena de pasta a la boca mig dolça mig salada que costava d'empassar. Potser amb una torradeta molt més fina, o amb un formatge més fort...? Probablement!

Les meves albergínies plenes són un punt intermig entre les dues categories, perquè ni són especialment fotogèniques ni eren dolentes de gust.

Recordo que el dia que les vaig fer es repetia el dilema diari (alguna cosa hauré de dinar però em fa massa mandra sortir a comprar) quan vaig tenir una il·luminació: a la nevera encara hi havia una albergínia! Me l'havia portat el meu pare de la fruiteria en plan "Anna t'he portat aquesta verdura exòtica per a que facis experiments dels teus que, sobretot, no vull provar". Que és mono, ell.

Sigui com sigui, de seguida em vaig animar a fer unes albergínies plenes, i quan ja havia trobat una bona recepta per internet vaig obrir la nevera...

Sacré bleu! L'albergínia estava en estat de descomposició avançada!

O sigui que finalment vaig haver de sortir a comprar.

Total, van quedar crues com una mala cosa!

Si fas madalenes, assegurat que fas servir uns motllos sòlids o un parell d'aquests "blandengues", perquè et podria passar com a nosaltres i que vessessin sobre la safata del forn. Les parts que van tocar la safata van quedar carbonitzades, però la gran majoria es va poder menjar... I eren boníssimes! :D El meu pare i el meu cosí menjant-ne una darrere l'altra n'eren la prova.

De fet, aquestes madalenes van ser doblement accidentades, perquè quan les anàvem a fer em vaig carregar la thermomix de la meva tieta... Que no cunda el pánico, era una averia molt petita i no els van cobrar res per arreglar-la! (aquí ve quan jo m'eixugo la suor del front).

Havia sentit a parlar d'spaguettis vegetals, i quan vaig veure la recepta de calabaguettis m'hi vaig tirar amb entusiasme... A l'hora de fer-los ja em vaig desanimar una mica (punyeta és molt difícil!), però quan els vaig tastar i no tenien gust d'absolutament res, vaig mirar cap a l'armari de la cuina i vaig pensar: "Spaguettis, para qué os quiero".

Ja m'ho deia la meva mare: "Fes-la de formatge per fondre, que segur que et queda bé". I jo pesada amb els meus aires de gourmet, "Doncs faré una truita de roquefort!". Molt bé maca, però el roquefort no queda líquid i sucós com l'altre sinó que te'l trobes de tant en tant en una mossegada. No em malinterpreteu, la truita estava bona, però jo volia una truita de formatge que se'm desfés a la boca... (M'està venint una salivera que em sembla que ja sé que soparé).



Fins aquí el nostre cagades vàries d'avui! (No us penseu que en tinc gaires més, jaja).
En resum us puc dir que no us desanimeu si cuineu alguna cosa immenjable i acabeu dinant un bikini/un ou ferrat/uns spaguettis amb salsa de tomata, perquè probablement estaran més bons que el que anàveu a fer (? Quina conclusió més estúpida).

Arrivederci! :)




O quizás creías que iba mal, o quizás preparabas mi epitafio, pues verás, lo he creado ya: "A todos fuck you por igual! A todos gracias por igual!" - Love of Lesbian

Ou a la francesa

Els ous molen, i això ningú m'ho pot discutir - si et fa fàstic l'ou dur, no et podràs resistir a una bona truita farcida de formatge; si tens un trauma infantil amb els ous remenats, tremolaràs d'emoció davant d'un ou poché. Però és que a més d'acceptar mil i una preparacions, nutricionalment són una meravella (víctimes del colesterol, podeu continuar menjant ous, ara sense remordiments).

Els ous ferrats, sens dubte la versió més bonica d'aquest aliment (el rovell lluent en una corba perfecta, les puntetes cruixents al voltant de la clara...!), eren un clàssic intocable a casa meva. Fins el dia que vaig llegir la descripció que l'Ibán feia sobre l'ou a la francesa al seu blog: 

"Cuando lo muerdes, al principio notas el crujir dorado y mantequilloso del pan frito, después la mera sensación grasienta y dulce de la mantequilla, y por fin el néctar dorado del huevo"

Probablement llegireu la recepta i direu: jaja que fàcil. DONCS NO! Els experts no paren de repetir-ho, l'ou no és tan fàcil de fer com sembla! Quants chefs van suspendre el seu examen final (?) perquè no van saber fer una simple truita a la francesa... De la meva experiència us regalo dos consells: no us passeu amb la mantega, i tingueu paciència!

Foto "cortesia de" pop culture cooking. Crec que l'autor va tenir una mica massa de paciència 

Ou a la francesa

(el nom original és "ou en torrada", però sona menys chic)

1. Agafar una llesca de pa de motlle, com més gran millor! Fer-hi un forat al centre amb l'ajuda d'un got (recomano guardar el cercle de pa per a sucar després).

2. Posar mantega a desfer en una paella i fregir el pa per un costat.

3. Quan estigui torradet (i no abans) girar-lo i trencar l'ou dins del forat. Esperar...

4. Donar-li una ÚLTIMA volta i daurar una miqueta més. Voilà! Afanyeu-vos a clavar-li una bona mossegada...

Això és el que alguns anomenem sexy.


________

ENGLISH VERSION

French egg

(the original name is "egg in toast", but that sounds much less chic)

1. Take a slice of bread, the bigger the better! Make a hole in the center with the help of a glass (I recommend keeping the circle of bread to dip later).

2. Put butter in a pan to melt and fry the bread on one side.
3. When it is toasted (not before) turn it and break the egg into the hole. Wait ...
4. Give it one last turn and brown a little more. Voilà!

________

If you used to be punk, then you never were.