Estan bojos, aquests romans. Les set de la tarda i ja gairebé no queda ni una taula lliure; no, si encara serà veritat que en aquest carreró tan estret s'hi troben les millors pizzes de Roma!
Donem un cop d'ull a la carta... Les amanides queden eclipsades per un repertori de bruschette o torradetes molt originals -carbassó, pesto i formatge, cigrons i oli, tonyina i tomàquets... - a només 2 i 3€.
 |
| Plat (o platot) d'aperitius variats a 9,5€ |
Però l'estrella de la nit serà, òbviament, la pizza. La introducció de la carta ens assegura que fer pizzes és tot un art, una vertadera ciència, i que les que fan aquí no pequen ni de massa primes i cruixents ni de massa gruixudes i toves, sinó que són lleugeres, ràpides de pair i no deixen sensació de set al final... Ja em pregunto si tan d'autobombo estarà justificat!
Sigui com sigui, tot indica que hi posen molt d'amor. Les opcions on triar són moltes, però tan atípiques i sorprenents que cada una sembla haver estat elaborada per a una persona en concret, després de moltes proves i gràcies a un instint innat per a la combinació d'ingredients.
Jo, em vaig tirar de cap a la Siciliana!
Albergínia, tomaquets cherry i ricotta salada. Im-presionante! Com veieu, la base no tenia la típica mozzarella sinó que sobre la salsa de tomàquet es notava el gust inconfusible d'un oli d'oliva verge extra com només el saben fer els italians.
És veritat que el recobriment era magnífic, que els sabors es barrejaven a la boca en una combinació orgàsmica (jaja), però l'autèntica responsable de l'èxit era la massa.
Feta en forn de llenya, tal com la descrivien a la carta: ni gruixuda ni prima, ni tova ni excessivament cruixent. Perfecta. La millor massa de pizza que he tastat en la vida! :D
També vam demanar una Super formaggi (foto de dalt!), amb mozzarella, ricotta i xili, que personalment em va semblar massa suau però el meu cosí va devorar, i una Napoli, que portava salsa de tomàquet, mozzarella i anxoves, un pèl massa salada per a mi (espera, a mi les anxoves sempre em semblen salades).
Critico per criticar, perquè les dues pizzes eren boníssimes.
La meva àvia va desaprofitar tota una focaccia amb prosciutto. Què voleu, menja com un pardalet (excepte quan et descuides d'amagar la xocolata).
Ens van fer una Margherita amb prosciutto que no estava a la carta, però aquest no va ser l'únic gest simpàtic del servei. Armar-se de paciència a la hora d'explicar-nos que no admeten reserves, recordar qui ha demanat què, mantenir un somriure permanent a la cara i que no sembli forçat i treballar amb una rapidesa increïble fan de les cambreres d'aquest lloc unes superdones!
Bé, tornant a la pizza prosciutto: era de-li-cio-sa, llàstima que el pernil fos tan salat! (en això no tenien raó, a la carta, perquè deixava amb una set...).
A aquestes altures estàvem més que satisfets amb el lloc, i poc ens esperàvem que el millor encara havia d'arribar.
En un atac de golafreria, vaig convèncer els meus dos cosins i la meva germana de demanar per postres un calzone de nutella piccolo (a 6€) i menjar-nos-el entre els quatre. Encara ara em pregunto qui té l'estómac de menjar-se'n un de grande tot sol (a 11€), perquè amics, això era una bomba.
I sovint, bomba és sinònim de boníssim...
La nutella súper abundant (jo crec que la italiana és més bona que la d'aquí), fosa amb l'escalfor d'una massa absolutament perfecta - això sí que és felicitat! jaja De 10, divina!!!
Suposo que penseu que el sopar no podia acabar millor. Doncs ho va fer quan vam veure la factura: quatre pizzes, una focaccia, una bruschetta, un plat d'aperitius, el calzone, tres aigües grans i dues cerveses: 62 euros. ¿Cómo te quedas? Muerta.
Aquest missatge s'autodestruirà en un parell de minuts, o sigui que afanyeu-vos a fer còpies de seguretat de tots els vostres documents importants. El secret ja s'ha escampat prou (sabeu quina cua hi havia a les nou de la nit? Mare meva!) i no ens podem permetre que la millor pizzeria de Roma es faci encara més famosa :)
Pizzeria Dar Poeta
Vicolo del Bologna, 45-46 (Trastevere)
00153 Roma
Telf. 065 880 516
Deien que l'escassesa de carbó era una història que s'havien inventat els francesos perquè tothom s'escalfés dormint amb qui volgués - La caiguda dels gegants
