17 de gener de 2012

Restaurant La Llavor dels Orígens

Perdoneu la qualitat de les fotos. Les 3 del migdia, 3 fèmines afamades, 3 centèsimes de paciència.

Normalment em limito a parlar sobre els restaurants d'on surto més contenta, però tampoc és bo que visqueu enganyats. Heu de saber que la vida no es un lugar seguro sinó un lloc hostil ple de paelles d'un color groc fosforito, bistecs amb complex de sola de sabata i tallats que no són tallats (efectivament, són cafès amb llet).

A vegades us prometran això:


I us serviràn, després de gairebé una hora d'espera, això altre...


Vull dir, on és el conill soterrat sota una muntanya de moniato amb què em feien bavejar a la carta?! Dos, DOS MÍSERS tallets de moniato m'hi posen, per a que no es digui que el plat no porta guarnició...!



No pretenc ser injusta: l'Orígens està a anys llum dels locals de paelles fosforito dels que us parlava abans; de fet, té moltes coses bones. Per exemple, tot era absolutament deliciós, començant pel nostre conill solitari, que es desfeia a la boca i tenia un gust immillorable. El moniato també era una cosa espectacular (bé, una coseta espectacular jaja).

Però que ens fessin esperar gairebé una hora, amb ni tan sols mig local ple, per aquest tallet de conill... A mi em sona a enganyifa.


Per anar fent una mica de gana havíem demanat una amanida de fruites per compartir. Haig d'advertir a les persones amb tendències depressives que NO optin per aquest plat, perquè fins i tot a mi em van venir ganes de plorar de tan trista que era:


Variat de verds, SIS tallets de taronja, DOS daus de poma, i panses, moltes panses (vam demanar la vinagreta apart). Fins i tot l'amanida verda del bar més cutre em ve més de gust!  No, si amb això dels "productes de temporada" encara s'estaran quedant amb nosaltres...


Després que un cambrer simpatiquíssim pressionés diverses vegades a la cuina per a que sortissin els altres tres plats que havíem demanat - la cambrera assignada a la nostra taula tenia orxata a les venes, pobre -, vam tenir davant l'estimat conill solitari, uns macarrons amb suc de rostit de pollastre, i uns calamars amb ceba i arròs.


Els macarrons recordaven als de tota la vida, molt i molt gustosos i ben bullits, com sempre s'han fet aquí. El toc d'orenga és simplement genial!


Els calamars també es desfeien literalment a la boca, acompanyats d'una salseta increïble -ideal per a sucar-hi pa!- i d'un arròs salvatge lleugerament dur. La combinació de sabors i textures era perfecta, i l'autor de la presentació, una reencarnació del Miró! jaja



La nostra visita a "La Llavor dels Orígens" - AH, el meu últim punt negatiu és per a l'habilidoso que va triar un llom tan llarg i antipàtic per a un restaurant- es pot resumir en una relació d'amor-odi:  un menjar exquisit i d'una qualitat excel·lent, però en ocasions molt distant d'allò promès a la carta; un servei lentíssim, sense arribar a ser maleducat; d'ambient agradable, però amb preus injustificats. I és que arribem a demanar primer i segon cada una, i sí que n'hauríem sortit escaldades! Els quatre plats, amb begudes però sense postres (vam sortir gairebé corrents jaja) ens van sortir per més d'11 euros per cap.
Sé que el menjar ecològic sempre puja una miqueta de preu, però almenys podrien oferir un menú diari amb opcions més assequibles per al dia a dia, tal com fan amb el menú infantil a 10,5€.




No us he ensenyat ni de bon tros el pitjor que us podeu trobar pel món, però ja va bé que us aneu conscienciant que no tot són flors i violes...! jaja



Restaurant La Llavor dels Orígens
C/ Ramon y Cajal, 12
Barcelona (Gràcia, la parada de metro més propera és Fontana, L3)
Telf. 93 213 60 31
Obert tots els dies de l'any



Como Nicholas Cage en "Living Las Vegas", no tengo planes más allá de esta cena, es un misterio hacia donde la noche nos lleva. Como Nicholas Cage en "Living Las Vegas", vamos mi niño a perder la cabeza, como si fuera nuestro último día en la Tierra - Amaral

27 comentaris:

  1. Com he rigut!!!Una entrada fantàstica.Les fotos dels menús sempre solen ser més afavoridores que el plat en sí però el que val és que es puguin mossegar...Ja m´he apuntat l'adreça.

    ResponElimina
  2. Home, és trist però tampoc ni ha per tant. Res segur que el proper cop (Tailàndia?) surt millor.

    ResponElimina
  3. perdonada, no pateixis!!! ;P petonets

    ResponElimina
  4. Tens tota la raó, de vegades als restaurants les fotos enganyen, tu et fas la idea de la foto i després ve el "xasco". M'ha passat algunes vegades (almenys dius que estava bo, perquè hi ha vegades que no hi ha eixa sort...). Últimament el que ens ha passat a nosaltres és que hem entrat a un restaurant per a dinar el menú del dia per un plat que ens ha agradat i quan el demanem ens diuen que s'ha acabat perquè tot el món l'ha demanat... Això fa una ràbia!!! I una altra cosa que no m'agrada d'alguns restaurants és que no es calfen massa el cap en les postres: tot són pastissos industrials, púding, flam o natilles... Un beset.

    ResponElimina
  5. jajajaja!! has explicat perfectament la relació amor-odi! no suporto els llocs on et fan esperar més del compte, ahh i si a sobre la cambrera té orxata a les venes (m'agrada aquesta expressió, jo tb l'utilitzo molt) això és lo màxim!
    petonets

    ResponElimina
  6. Mira, està bé que ens ensenyis també els que no t'agraden.
    Petons.

    ResponElimina
  7. lo siento, aunque no hablo catalan lo entiendo bien, por eso escribo en castellano. Muy buena la critica. Yo normalmente no me fio de los restaurantes que tienen las fotos de su comida colgada en la pared... Me parece muy fuerte que el plato aparezca con un monton de boniato y luego te lo traigan a la mesa tan escasillo... Me gusta tu blog, es la primera vez que lo visito pero no sera la ultima. mucha suerte

    ResponElimina
  8. Cristina: moltíssimes gràcies!! jaja Sí, però una cosa és més afavoridora i l'altra irreal.. jaja un petonet guapa! :)

    Marc: ostreeeees no me'n recordava!! :S :S perdona Marc!! jaja Tens raó, el tailandès ha de ser millor!!

    Antonia: jeje muchas gracias!! un beso! :D

    Judith: mira que bé!! jaja un petó guapaaa!!

    Asela: tu si que m'entens!! ;) ostres, quina ràbia això de que s'acabi justament el que volies, a mi també m'ha passat i és horrorós... És com que ja te n'has fet la idea, i la decepció és encara més gran! jaja I tens raó, jo moltes vegades de postres agafo fruites i va que xuta... Un petó guapa! :D

    Lídia: jajaj moltíssimes gràcies!! la veritat és que és una expressió genial jaja però tandebó no l'haguéssim d'utilizar mai, no creus?? ;)

    Moni: sí, és per ser una miqueta més realista!! Un petó! :)

    Laure: qué alegría tu visita y tu comentario!! Me alegro mucho cuando me visita gente que habla otra lengua! jeje Tienes toda la razón, yo opino lo mismo sobre los restaurantes con fotos de comida... muy sospechoso! jaja Gracias por el cumplido, espero que te pases a menudo :) Un besazo!! :D

    ResponElimina
  9. Fa rabia de veritat quan vas amb ilusió als llocs i desprès et desepcionen ¿veritat?. petons.

    ResponElimina
  10. Hola Anna!!

    Moltes gràcies per la teva visita i sento haver tardat en venir, però es que no ser d'on treure el temps! jejejej Bueno, ara si que ja no em perdre res :)

    Ostres, quin greu això dels restaurants.... la veritat es que fot molt! Que a la foto t'ensenyin una cosa i després no sigui allò! O esperar una hora?? JO directament marxo! I la amanida millor ni comento que sinó m'enbalo!! jejejje

    A casa saps que ens ha passat? Que ara ultimament ja només anem a 2 restaurants de confiança i poques vegades variem perquè al menys sabem que allà hi mengem molt bé. També s'ha de dir que un dels dos és molt millor que l'altre... però es que sinó ja no variariem gens!! jejejje

    Un petó!!

    ResponElimina
  11. I jo ara m'he quedat amb la cançoneta de l'Amaral i em perseguirà dies...
    Això de les fotos sempre enganya una mica eh? bé, menys en els blocs, je!je!je!
    Petonets

    ResponElimina
  12. La foto és molt diferent al resultat final, però veig que els macarrons i els calamars tenen molt bona pinta.
    Com sempre el teu sentit de l'humor marca els teus escrits. Gràcies per les rialles!!!
    Salut i molt més, per celebrar després de la victòria del Barça a casa del Madrid!!!

    ResponElimina
  13. Odio les cartes de restaurant que tenen fotos... Ho trobo gairebé de mal gust. I si a sobre la realitat no s'assembla a les fotos, llavors ja no entenc res de res :(

    ResponElimina
  14. uff, me a pasado muchísimas veces eso de ver una cosa y comer otra, y siempre ves algo rico y es malísimo nunca al revés :S
    Que tengas un lindo fin de semana
    BESITOs
    http://notasenmicocina.blogspot.com/

    ResponElimina
  15. Mamilu: tu ho has dit, fa moltíssima ràbia!! I encara més si arribes amb una gana de llop... jaja Un petoneeet!! :D

    Anna: no et preocupis, no hi havia cap pressa!! jaja Veig que entens la meva frustració jeje És que amb aquesta amanida, n'hi ha per embalar-se! jaja ja passa això de les rutines, però és que si en un lloc ho fan tan bo, perquè endur-te un disgust?? jaja Us entenc perfectament!! Un petó guapa i gràcies per passar-te! :D

    Eri: jaja m'encanta aquesta cançó d'Amaral :) Sísí, en els blogs (almenys al meu) sí que no enganyem!!! jaja Un petonet guapa! :D

    Xisco: gràcies a tu per passar-te, llegir-t'ho i comentar!! :D Ai sí, ahir que me'n vaig haver d'anar a dormir d'hora i el Barça anava perdent d'un... I aquest matí en despertar-me ho he vist i m'he posat súper contenta!! jaja Un petonet Xisco! :)

    Gemma: oi que sí??? Incomprensible!!! jaja Un petonet guapa :)

    Lorena: Bueno, a veces también te llevas alguna grata sorpresilla!! Pero tienes razón que en general, es una sorpresilla-fastidio jaja Buen fin de semana a tí también guapa! :D

    ResponElimina
  16. crec que fins i tot l'autofocus de la maquina de retratar es va rebotar al veure l'enganyifa del conill...;-))

    ResponElimina
  17. s'animen les coses a can Bogarde...i aquests plats poden anar molt bé...vine...

    ResponElimina
  18. Roger: moltíssimes gràcies! :) Que en tens un, tu? Vaig a investigar! jeje

    Alfons: síiii és la rebel·lió de les càmeres!! jaja bé, de fet era la càmera del mòbil, però va expressar el seu rebuig igualment jaja Un petonet!! :)

    Penya Bogarde: nens, si em reclameu la meva presència amb tanta insistència hauré de venir, i corrents! jaja Fins ara nois! :D

    ResponElimina
  19. Anna, la teva vista al cau bogardià ha impactat amb força i t'hem nomenat cuinera oficial de la Penya Bogarde, ja veuras els comentaris de suport que estas rebent...felicitats!

    ResponElimina
  20. El sitio pinta fenomenal y qué platos tan tentadores...

    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

      Has triomfat plenament com a cuinera del bogardisme i apareixes ben retratada en el blog boagarde !!!!!!!!!!!!!!!!

      Una passada!!!!!!!!!!

      cuina+barça+núria feliu.... les tres branques de l'arbre bogardià !!!!!

      Elimina
    2. Anna !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

      Has triomfat plenament com a cuinera del bogardisme i apareixes ben retratada en el blog boagarde !!!!!!!!!!!!!!!!

      Una passada!!!!!!!!!!

      cuina+barça+núria feliu.... les tres branques de l'arbre bogardià !!!!!

      Elimina
    3. Anna !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

      Has triomfat plenament com a cuinera del bogardisme i apareixes ben retratada en el blog boagarde !!!!!!!!!!!!!!!!

      Una passada!!!!!!!!!!

      cuina+barça+núria feliu.... les tres branques de l'arbre bogardià !!!!!

      Elimina
  21. Jajajaja. Divendres, per TV3, van fer un programa de fotografia i va sortir el primer fotògraf que es va dedicar a fotografiar els plats de les cartes de menú. Va dir que quan ha de fotografiar els plats que representen la carta ho ha de fer exactament amb el que porta el plat, és a dir, si a la foto surten 2 pebrots i una patata (per dir algo), t'han de posar al plat 2 pebrots i una patata. Així que... t'havien d'haver posat més moniato!!!

    ResponElimina