30 de setembre del 2011

Hummus


Després de tastar aquest hummus em vaig preguntar seriosament si el meu destí no seria muntar un Kebab. Però qualsevol restaurant que només tingui un plat a la carta, per molt guapa que sigui la cuinera, té els dies comptats...jaja

Dic això perquè aquesta meravellosa recepta, que vaig treure del blog Migas Con Locura, és millor que la de molts restaurants àrabs on he estat!! La proporció d'ingredients és perfecta, i el resultat, un vici total.


El pots menjar sucant-hi crudités de pastanaga o untat sobre pa de pita (tranquils, jo tampoc en tenia i puc assegurar que sobre pa torrat normal està boníssim).

El comí és, sens dubte, la clau. Reconec que la meva única referència sobre aquesta espècie era la frase feta "me importa un comino", però ara m'encanta i només em pregunto on més el puc posar! :D
(Per cert, em preocupa trobar-me amb uns polvos vermells especials per a posar als spaghettis a la secció d'espècies del súper. WTF?).


Vale, vale, ja callo: anem a la recepta, que no presenta més complicació que rentar la trituradora! (poca broma)



Hummus

INGREDIENTS
(per  a un bol com el de la foto)

200 g de cigrons (poden ser de pot! jaja)
1 cullerada rasa de sèsam torrat
1 culleradeta rasa de comí en grans
1/2 gra d'all
3 cullerades d'oli d'oliva verge extra
20 ml d'aigua
Suc de llimona
Sal
2 pastanagues
Pa de pita o pa torrat.

1. Rentar i escórrer els cigrons. Reservar.
2. En un morter, picar el sèsam torrat, el comí i l'all amb una goteta d'oli. Tèoricament ha de quedar una pasta, però mentre quedi mig aixafat i comenci a despendre aquesta olor tan bona, anem bé!
3. Ficar en una trituradora els cigrons, la barreja anterior, les cullerades d'oli, l'aigua, un bon raig de suc de llimona i la sal. Triturar i corregir de sal i aigua, buscant la textura desitjada, tenint en compte que ha de quedar consistent i no líquid. A mi m'agrada força sòlid.
4. Pelar i tallar les pastanagues en bastonets.
5. Servir l'hummus amb un rajolí d'oli i pebre vermell dolç, acompanyat dels bastonets de pastanaga i pa de pita o pa torrat.
6. Rentar la trituradora!




Haberse sacado los mocos tantas veces en lugares públicos había dado a Kamtchowsky una sagacidad especial para descubrir miradas furtivas en derredor - Las teorías salvajes

28 de setembre del 2011

Crêperie Les 3 Pommes

Bonnes nouvelles, mes amis! Ja no cal anar creuar la frontera per viatjar a França, ni tan sols haver-hi nascut per sentir-te francès! Ho vaig comprovar en visitar Les 3 Pommes, un trosset del país veí replantat a l'Eixample.


Si la música o el deliciós accent de la propietària - de cabells rojos esbullats i vestit de colors - no aconsegueixen traslladar-te a les terres bretones, espera a provar alguna de les seves galettes!
Elaborades amb farina de blat sarraí, ofereixen múltiples combinacions clàssiques, vegetarianes, d'influència catalana o fins i tot personalitzades. Per això va ser tot un gust demanar consell a la propietària i que en comptes del típic "tot és bo!" es mullés i ens orientés, intentant endevinar què ens agradaria més.


El local sembla sortit d'un conte de fades, amb les parets dibuixades i tassetes de porcellana plenes a vessar d'autèntica sidra brut bouché.  Ideal per a retrobaments amb amics, per a una primera (o segona, o tretzena) cita o per acabar amb la nostàlgia de qualsevol francès. De fet, una quarta part de la clientela són francesos que viuen aquí i que s'enyoren!


Voilà, les nostres galettes! Totes quatre eren una delícia :)
 
Languedoc - roquefort, bacó, ceba i enciam. L'enciam oferia un contrast molt especial! Era boníssima jeje
 
Nourmande - pollastre, emmental, xampinyons a la crema i sidra. La més emblemàtica, la fan des que van obrir l'any 1995. Que no us intimidi la sidra, gairebé no es nota! Els xampinyons a la crema són sublims. Probablement, la millor de les quatre!
 
Agen - bacó, pernil dolç, panses i emmental. En la meva opinió, la més normaleta.

Campagnarde - salsitxes, xampinyons, emmental i mostassa (servida apart). Boníiiissima!

I no ens oblidem de la nostra estimada Orangina! Qui no ha demanat una Fanta de taronja a França i s'ha trobat amb que només tenen Orangines? Ja la trobàvem a faltar! :D


Com que les galettes no eren gaire pesades (tot i que emplenaven), a l'hora de les postres teníem lloc per a compartir una de les seductores crêpes dolces de la carta. N'hi ha de flamejades, amb gelat i especialitats de la casa, a més d'altres postres. La nostra es deia Carmelite!


Per què enganyar-vos, era tan deliciosa com aparenta a la foto! jaja La combinació de caramel, avellanes i gelat de vainilla no podia funcionar millor; una alternativa a la clàssica crêpe de Nutella per a un final ben dolç!


En resum, no puc instistir-vos prou per a que aneu a Les 3 Pommes! Un lloc encantador, amb un servei excel·lent, un menjar deliciós i a uns preus raonables (érem quatre, vam prendre 4 galettes, 1 crêpe, 1 aigua gran, 1 Orangina i una tassa de sidra, i ens va sortir a 13,6€ per cap).
Així doncs, si voleu submergir-vos per una estoneta en un ambient acollidor, tranquil i, per sobre de tot, francès, ja sabeu on anar. Jo aquest any em moria per començar a fer classes de francès però no he pogut per culpa dels meus horaris horribles... Sempre em podré consolar a Les 3 Pommes! :D



Crêperie Les 3 Pommes
C/ Aragó, 150 (cantonada Villarroel)
Barcelona
Telf. 934 515 409
(obert tots els dies de 20 a 24 hores, excepte diumenges)





Vine et convido a un croissant fem una vichyssoise si vols fer una fondue en un bon restaurant saludarem el chef brindarem amb champagne menjarem petit fours semblarem dos infants - Els Amics de les Arts

22 de setembre del 2011

Spaghetti alla Carbonara


Encara que molts es resisteixin a acceptar-ho, el canvi climàtic existeix, l'Elvis Presley  ja fa temps que és mort, no hi ha cap líquid per a piscines que torni el pipi vermell, i la salsa carbonara no porta crema de llet.


I no és que ho digui jo, ho diu la Marcella Hazan, l'autora de The Essentials of Classic Italian Cooking, una bíblia de la cuina italiana que em vaig portar de la Toscana com a souvenir (sí, no em podia comprar un imant per la nevera, jo va i m'emporto un totxo de 722 pàgines, de tapa dura i sense fotos, tot text).


Peró és que el llibre és fantàstic, amb desenes de receptes que fan salivar, tot explicat amb paciència i molt detalladament - m'encanta! Vaig començar provant la recepta de pesto i va quedar espectacular (tampoc era gaire difícil, ho sé... jaja) i vaig seguir les seves instruccions per a fer pasta casolana, però això es mereix un altre post. L'altre dia vaig decidir que era el torn dels spaghetti alla carbonara, però els de veritat.


El llibre explica una història sobre l'origen d'aquesta recepta, que podeu explicar per fer-vos els sabihondos (jaja els saberuts!, diu el meu traductor). Es veu que durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial, els soldats americans destinats a Roma s'havien fet amics de les famílies locals, i els van demanar que els cuinessin alguna cosa amb els dos ingredients que tenien més a mà, els ous i el bacon de l'esmorzar. I d'aquí va sorgir la carbonara!

(De fet el que acabo de dir no té cap fonament històric, i no és que sigui per pixar-se de riure tampoc... Millor que no ho expliqueu jaja)



Una recepta ràpida, fàcil i amb un resultat espectacular... Què més voleu? Em sap greu si la presentació o les fotos són millorables; les vaig fer en els 20 segons que vaig aguantar abans de devorar-los! jaja



Spaghetti alla Carbonara

INGREDIENTS
(per a 6 persones)

225 g de cansalada - si no en tenim, farem servir bacon com va fer una servidora
4 grans d'all, pelats però sencers
3 cullerades d'oli d'oliva verge extra
4 cullerades de vi blanc sec (jo no en vaig posar)
2 ous grans
4 cullerades de pecorino (o d'ovella) acabat de ratllar
50 g de formatge parmesà acabat de rallar
Pebre negre acabat de moldre
2 cullerades de julivert picat
550 g d'spaghetti

1. Tallar la cansalada o el bacon en tiretes de 6 mm. Jo em vaig passar de fines, us aconsello que les feu més gruixudes perquè al saltejar-les s'encongeixen! jaja
2. Escalfar l'oli d'oliva en una paella i posar-hi els alls fins que siguin ben daurats. Retirar i descartar (és a dir, a les escombraries).
3. Fregir una mica la cansalada, fins que les puntes estiguin daurades. Si no voleu afegir vi blanc, retireu-ho del foc; si l'afegiu deixeu que bombollegi 1 o 2 minuts i després retireu del foc.
4. Trencar 2 ous al recipient en què servirem la pasta i batre'ls lleugerament. Afegir els formatges, una quantitat generosa de pebre i el juliver picat. Barrejar bé.
5. Posar aigua a escalfar en un recipient gran, esperar a que bulli per a tirar-hi la sal i, tot seguit, els spaghetti.
6. Quan la pasta sigui al dente, escórrer-la i passar-la al recipient amb la barreja d'ous. Mesclar molt bé per a que quedin totalment coberts.
7. Abocar el contingut de la paella de la cansalada sobre els spaghetti i tornar a barrejar. Servir immediatament!





¿Por qué alguien caería voluntariamente en una trampa? Porque leer correctamente la mentalidad enemiga muestra que una trampa siempre es leída como un desafío - Las teorías salvajes

20 de setembre del 2011

Restaurant La Palmera

(repic de tambors)
Senyores i senyors, amb tots vostès, el meu restaurant preferit del món mundial!


(bé, de moment! jaja)

El cas és que el menú degustació de La Palmera fa els meus somnis realitat, perquè puc tastar fins a 12 plats diferents en un sol dinar!!
Intentaré explicar-ho sense liar-me (són molts anys sense tocar les mates): hi ha 6 opcions de primer i 6 de segon, i tu pots escollir 3 de cada un - són platets petits, eh! Però si vas acompanyat d'una altra persona, que demana els 3 primers i els 3 segons que tu no has triat, i els compartiu... Voilà! 12 mitges racions :D

(prepareu-vos per un post llaaaarg, donaré un premi a qui s'ho llegeixi tot! jaja)

Però el que el fa encara més fantàstic és que el preu sigui més que assequible -19,9€ amb pa de coca, beguda i postres, limitades a gelats, sorbets, pastís i postres del dia; o 17,9€ amb només pa de coca- i el producte, d'una qualitat excel·lent i de temporada, ja que el menú varia cada setmana per oferir-nos el millor de cada època. Està disponible els migdies de dimarts a dissabtes.

Tampoc cal menysprear la carta, amb opcions més que temptadores de cuina catalana modernitzada, però és que si em fan triar entre provar un plat o dotze...! :)


M'hi va portar per primera vegada la meva mare per celebrar que havia aprovat el batxillerat (jo; ella ja fa temps que se'l va treure).
En creuar les portes vidriades i tan bon punt els ulls se'm van acomodar a la tènue il·luminació, vaig tenir la sensació de ser en un celler: cobrint gairebé totes les parets de maó vermell, desenes d'ampolles de vi perfectament alineades esperaven que algú es decidís a destapar-les. Cada tauleta de marbre gèlid conservava la seva intimitat, només torbada pel silenciós anar i venir de platets en mans de cambrers uniformats.



Uns cambrers que, com després descobriria, treballen amb eficàcia i rapidesa i no et treuen el plat per a que puguis sucar el pa en les salsetes (bé, tots menys un, que te'l treu sense ni mirar-te, a aquell li tinc mania).
Sucar pa! Quan us preguntin si voleu pa, esteu obligats a dir que sí, no per compromís, sinó perquè us portaran un pa de coca calentó, amb tomata i oli, que és una delícia total, i mira que jo no sóc gens panarra!


Avui us presento el menú de la setmana passada, que en general va ser espectacular amb alguna decepció. Estava esperant el dia del menú ideal per a publicar-lo al blog, però és que ja no podia aguantar les ganes de parlar de La Palmera! jaja

Em sap greu no poder-vos ensenyar alguns platets que han arribat a emocionar-me: els farcellets cruixents de brandada de bacallà, un milfulls de mango i amanida de cranc, una coca de romaní amb escalivada i sardina, la croqueta de cabrales amb melmelada de tomàquet...

Justament el nostre primer plat d'avui porta melmelada de tomàquet!


Ho reconeixo, quan vaig llegir "assortiment de patés amb torradeta de prunes" vaig arrufar el nas. El paté m'avorreix, i odio les prunes. Què com va anar? Doncs que el patè era exquisit, i les prunes, el millor del plat! (d'això se'n diu intuïció femenina...jaja) Oferien un contrast dolç, potenciat per la melmelada de tomàquet, que MAI se m'hauria acudit combinar amb el paté. Boníssim!


El menú sempre compta amb una amanida, aquest cop era de llegums amb vinagreta de mostassa. Jo tinc claríssim que els llegums en amanida són un secret massa ben guardat: llenties, cigrons i mongetes combinen tan divinament amb una simple mescla de verds i quatre grills de tomata que no necessiten cap ingredient més!


Em va saber greu pel carpaccio de figa amb pernil de Jabugo i formatge emmental. Per separat, cada ingredient era d'una qualitat excepcional, súper saborós, però en la meva opinió en barrejar-los perdien tota la gràcia... A la meva mare, però, sí que li va agradar.


Ens porten aquesta preciositat i el primer que penso és: "Merda! Això com ho partirem?" jaja No va ser tan difícil, i ens vam portar a la boca una de les coses més delicioses, i senzilles, que he tastat mai. La pasta brick estava farcida de tomàquet sec, mozzarella i anxova - sense paraules. El tomàquet sec era gustós i gens agre (no seria el primer cop que m'hi trobo), la mozzarella gairebé no es notava però aportava una cremositat imprescindible al conjunt i l'anxova donava el toc de sabor sense passar-se de sal (gràcies!). La millor combinació del món; era impressionant, de veritat.


Bé, després de tants compliments toca un plat normalet: l'ensaladilla de cuixa de pollastre, pinya i xampinyons. Tenint en compte que els components no m'entusiasmen, estava força bé. No sé si va ser la manera de partir-ho, però jo no vaig menjar pollastre! jaja


I per rematar els primers plats, la gran sorpresa de la nit! (bé, del migdia). En què penses quan sents: "Patates d'Olot"? En alguna cosa avorridíssima? Jo també. Però llavors em trobo amb la patata farcida més gustosa del món... i em rendeixo! El farcit estava lligat amb una suavitat excepcional, tanta, que vaig haver de demanar què portava a dintre: pollastre, vedella, fetge i sofregit. Ah, les acompanyaven amb salsa de tomàquet! Perfecte! :)



Els segons van començar fluixets amb el saltat de verdures, gules, gambes i s. sukiyaki (?). M'esperava més d'aquest plat, les gules em van semblar força insípides i les verdures híper salades; la gamba, simbòlica.


Per sort, de seguida va arribar la cecina amb tomàquet cor de bou i formatge manxec. Espectacular! La combinació dels tres ingredients principals, ben lligats amb un oli d'oliva extra i sal gruixuda, funcionava tan o més bé que la del brick d'abans. Una delícia, el que em voldria menjar just abans de morir (no em feu cas! jaja).


Dóna la casualitat que l'altre dia vaig menjar "bunyols de bacallà" en un restaurant arran de mar. I em veig obligada a escriure-ho entre cometes perquè allò no era bacallà, era un simple bunyol, un nyap; el de La Palmera sí que era un bunyol de bacallà com cal! jaja Esponjós, saborós, calentó. A més, el romesco era tan perfecte que, després de sucar-hi els bunyols, vaig sucar-hi pa fins que vaig deixar el platet net com una patena.


Tenint en compte que tinc un trauma amb la sobrassada, no veia amb gaire bons ulls l'arribada dels macarrons amb sobrassada i pernil ibèric. Però la veritat és que cap d'aquests dos ingredients tenia gaire protagonisme, i només es notaven en la cremositat del conjunt. Uns macarrons com els de l'àvia (o els de l'avi, en el meu cas), de tota la vida, molts bons.


El llibret de llom farcit de pernil i formatge va ser la meva gran decepció. Suposo que vaig tenir mala sort, però el tall que em va tocar era només tanrum (existeix de veritat aquesta paraula?), res de carn. Molt de formatge sí, però tot i així no vaig ser capaç d'acabar-me'l.


El plat final del menú sempre és de treure's el barret, però avui era de treure's el barret, fer una tombarella a l'aire i posar-se a ballar. La pintada farcida de fruits secs amb salsa de mel i romaní era d'una delicadesa, equilibri i gust incomparables.
La carn es desfeia, tendríssima, a la boca, i el farcit era sublim, per no parlar de les salsetes: la taca blanca que envolta el tall de carn no és el plat, sinó una cremosa salsa amb pistatxos que, igual que l'altra salsa del rostit, conjuntava amb la pintada com si fos part d'ella. El contrapunt del raïm, i del trosset de pistatxo cruixent, no podien ser més encertats, eclipsant una mica les escalunyes. Un plat molt i molt, però que molt ben fet. Una altra vegada, no vam deixar ni una goteta de salsa.


A aquestes altures (felicitats als que hagueu arribat fins aquí! jaja), us podeu imaginar que estàvem ben plenes. Però que carai, per un dia que vinc a La Palmera, agafaré postres!

Havia tastat la tatin tèbia de poma amb gelat de vainilla - excepcional el contrast de temperatures, però aneu amb compte perquè és ENORME - i la copa de iogurt amb gerds - deliciosa -, així com l'assortiment de petits postres a 4,1€ que està bé tastar.

Però, si em coneixeu una mica sabreu que demanar dues vegades el mateix per a mi és un sacrilegi, i em vaig atrevir amb el "top de mango amb formatge fresc i coulis de fruita de la passió".


Va passar com a les pel·lícules, que els de la taula del costat van dir: "Posa'ns el que s'està prenent aquella noia!!", i és que em sembla que els meus "Mmmmm!!" se sentien per tot el restaurant! jaja
Qui digui que a Barcelona no es pot menjar un bon pastís de formatge (espera, això ho vaig dir jo) ara s'ha d'empassar les seves paraules! De textura perfecta i gust marcat, complementat i no sotmès a la crosteta de galeta, i arrodonit amb un top de mango deliciós, aquest pastís de formatge era dels millors, si no el millor, que he tastat en la vida!
Els gerds, els dauets de mango, el coulís de fruita de la passió i la salsa cremosa de llimona (lemon curd, pot ser?) oferien una quantitat de possibles combinacions que convidava a jugar, a experimentar amb els sabors.

Unes postres absolutament meravelloses. D'aquelles que et roben el cor, de les que t'acabes fins a l'últim mos malgrat estar a punt d'explotar. D'aquelles, sí.


Hem menjat amb les mans, per què amagar-ho? A La Palmera hi ha un ambient prou informal i prou distància entre taules per a fer-ho tranquil·lament (els gustos es multipliquen, ja ho sabeu!), i a sobre ens porten unes tovalloletes per a que sortim amb les mans ben netes i perfumades... Un detall molt atent :) 


Amb el cafè, una ametlla garrapinyada, i amb el compte, dues galetetes finíssimes de mantega que ens fan abandonar el restaurant amb un gust de boca boníssim... Com si el que haguéssim menjat no fos prou bo! jaja


Espero haver transmès l'essència de La Palmera, o almenys del seu menú degustació, i que us animeu a provar-la! Jo només hi vaig de tant en tant, per celebrar alguna cosa, i així conserva la seva màgia... :)


Restaurant La Palmera
Enric Granados, 57 (cantonada Mallorca)
Barcelona
Telf. 934 532 338


Per què eliminar les arrugues, amb el que costa aconseguir-les... tota una vida! - Jeanne Moreau

17 de setembre del 2011

Magdalenes




REPORTER DE TV3: No porta pas GPS, vostè?
CONDUCTOR DE FURGONETA: Pessi-peixa?
R: GPS!
C: Pessi? No sé lu que és això!
R: Què porta?
C: Madalenes!





Després d'aquest petit apunt de cultura general, us comunico amb orgull que l'altre dia VAIG FER MAGDALENES I VAN QUEDAR BONÍSSIMES!! :D Heu de tenir en compte que la setmana passada ho vaig intentar i van quedar denses com una roca - però ha!, jo no em rendeixo tan fàcilment!
Unes magdalenes, però, que ja mai més tornarem a menjar. Per què?

Que mona... Torradeta per fora...

Doncs tot és culpa, o gràcies, a la bàscula. I a la meva mare.

Quan li vaig dir a ma mare que necessitava alguna cosa per pesar els ingredients, va aparèixer el dia següent amb una bàscula de cuina nova de trinca... i mecànica, o sigui, de les de tota la vida. Malgrat ser en plena era tecnològica, no vaig perdre la calma: la provarem, segur que no hi ha tanta diferència amb una d'electrònica. I és que si funcionés correctament... Però és que la maleïda fletxeta vermella ara marca una cosa, que si aixeques el bol i el tornes a deixar en marca una altra de ben diferent!

En resum, no tinc ni idea de quines mesures de cada ingredient vaig posar :(

... i tan flonja per dintre!

A veure, les quantitats tampoc deuen variar gaire de la recepta original, que és la d'en Xavier Barriga (m'encanta aquest nom! :D), propietari de la meva estimada fleca Turris.

De fet, és la recepta d'en Xavier que he trobat per internet, no la del llibre, i les mesures estan dividides entre dos perquè només tinc vuit motlles de magdalenes (snif). Ah, i no vaig fer servir batedor de varilles elèctric perquè tampoc en tinc... O sigui que a fer braços! :D jaja

És normal enamorar-se del que cuines? Probablement no
Jo crec que el truquillo clau és deixar reposar la massa a la nevera abans d'enfornar! De sucre, potser, en posa una mica massa pel meu gust.

Per cert, fent aquestes fotos m'hi vaig jugar la vida, o més ben dit, les cames: un sol minut a la meva terrassa i els mosquits tigres et devoren! Tinc les cames que semblen un mapa jaja

Si això no és esponjós...! jojo

Doncs sense més preàmbuls, les magnífiques magdalenes d'en Xavier Barriga! :D


Magdalenes d'en Xavier Barriga

INGREDIENTS
(per a 8 magdalenes)

1 ou gros (d'uns 65 g)
90 g de sucre
30 ml de llet
95 ml d'oli de girasol
105 g de farina fluixa
10 g de llevat Royal (en Xavier en posa bastant menys, a mi se me'n va anar una mica la mà)
Un pessic de sal
Ratlladura de llimona (opcional)
Una miqueta de canyella ratllada (opcional)


1. Batem l'ou i el sucre molt bé, fins que quedin espumosos.
2. Mesclem la llet i l'oli de girasol, i ho anem incorporant a poc a poc.
3. A part, barregem la farina, el llevat, la sal, la canyella i la ralladura. Ho afegim a la massa tot tamisant-ho (per mi, el pas més avorrit!).
4. Barregem molt i molt bé!
5. Deixem reposar la massa un mínim d'una hora a la nevera. Jo li vaig deixar una hora i mitja, hi ha gent que ho deixa d'un dia per l'altre.
6. Preescalfem el forn a 250ºC.
7. Omplim els motlles (de silicona, o de paper dins d'unes flameres... com us vagi millor, però no feu servir només motlles de paper! jaja), si volem espolsem una mica de sucre per sobre.
8. Enfornem a 220ºC, amb l'escalfor només per baix, entre 12 i 14 minuts.


Tatatachán! :D





¡Lo más importante en la vida es no haber muerto!

14 de setembre del 2011

Bar Pinotxo

JUANITO: Oi que t'estàs enamorant de mi?
ANNA: Per moments!!


I és que acabava de tastar els xipirons amb mongetes del Pinotxo... Jolín, tots els que hagueu menjat aquests xipirons entendreu el meu amor! jaja


Un plat de sabors perfectament equilibrats (el vinagre de Mòdena és clau!), gustós i fresquíssim. Fresc com tot el que serveixen en aquesta parada de la Boqueria des de fa... doncs des de tota la vida! Per alguna cosa turistes i locals esperen bavejant al voltant de la barra a que un dels disputats tamborats quedi lliure :)

Em fan massa gràcia les ulleres de l'home més alt

Però el Juanito ho controla tot i ens organitza ràpid: al primer tamboret que quedi lliure farà seure algú del grup i anirem demanant; quan ens ho portin segurament ja podrem seure tots.

Orgullós, ens ensenya revistes i més revistes d'arreu del món on s'han escrit meravelles sobre la seva petita parada (tots els articles van acompanyats de la mateixa foto, perquè el Juanito sempre fa la mateixa postura... la que veieu més a dalt jaja).


També vam demanar cap i pota, jo no l'havia tastat mai i la veritat és que tot i trobar-lo bo em feia bastanta cosa... Un dels cambrers/cuiners ho va veure i em va dir: "Espera, que et donaré el mateix però diferent i t'agradarà".


I em va posar davant un platet de cap i pota fred, en forma d'amanida en oli i vinagre i amb molta més carn, que em va entrar molt millor! jaja (a la foto havíem buidat bastant el plat). "A mi a l'estiu m'agrada més així", ens va dir. No ens el van cobrar, per cert.
Aquest és un petit exemple de com és el servei al Pinotxo: espectacular! Quatre homes riallers i súper simpàtics que treballen a tota pastilla i amb bon humor! M'estic posant pesadeta amb els números, però es mereixen un 10 :)


Com que sabíem que el peix seria fresquíssim, ens vam deixar aconsellar pel Juanito i ens va servir un llucet molt bo. Però voleu saber la veritat? Si ho arribo a saber no el demano. No és que no fos bo, ni que no estigués al punt de cocció, ni que no combinés de perles amb l'amanida (quin oli d'oliva!!) - és que aquest mini tallet ens va sortir per 14€ i l'economia estudiantil no està per aquestes sorpreses jaja


A l'hora dels postres, vam preferir prendre un gelat tot passejant pel Born (vaig provar el de pistatxo! on ha estat tota la meva vida?! jaja) però al Pinotxo hi vam veure un flam de formatge que feia molt bona pinta.

Si hagués de descriure el Pinotxo amb una sola paraula, seria AUTÈNTIC. Autèntic el tracte, el menjar, el lloc. A vegades visitem un lloc "mític" i trobem que amb el temps l'han idealitzat: al Pinotxo, en canvi, no hi trobes res més que feina molt ben feta, i feta amb gràcia. És un mite de Barcelona, però amb raó! jaja

Els xipirons costen 12,5€ però crec que és IMPRESCINDIBLE demanar-los, el cap i pota 8,5€ i amb dues aigües i una cervesa ens va sortir tot per 39€. Barat no és... però quin mite ho és? ;)





Bar Pinotxo
Mercat de la Boqueria, parades 466-467 (a l'entrar a mà dreta)
Barcelona
Telf. 93 317 17 31
(obert de 6 a 17h)



Saludarse a la española siempre es mejor que despedirse a la francesa - Tapas BCN

13 de setembre del 2011

Cantina La Hacienda

Quan descobreixo un bon restaurant, m'agrada compartir-lo amb els altres. Avui no només el comparteixo, sinó que us dic: CORREU!!

Als propietaris de La Hacienda, al Born, se'ls ha girat la tortilla (jaja, perdoneu-me) i ens proposen un menú diari massa deliciós, massa barat i massa abundant per a que duri gaire temps més! Vosaltres pagueu 12,5€ i podreu triar entre 5 menús diferents, cadascun amb tres plats plens a vessar de delícies mexicanes i beguda inclosa! (ehem no, no em paguen per fer publicitat jaja)

És igual si sou experts en cuina mexicana o si no l'heu tastat en la vida, el més l'important és que vingueu amb MOLTA gana...

Atenció a la cistelleta amb les tortillas sobre el paquet de tovallons
 
Primer de tot, tinc el plaer de presentar-vos la Guadalupe!
 
 
No, no és la de la foto jaja (encara que té força cara de Guadalupe, no?), sinó que és el nom d'un dels dos menús que vam demanar!
Comenceu a bavejar...

 
Quesadilles boníiiissimes! Sobretot les de blat de moro i pebrot verd, però les de xampis també eren una delícia! Un formatge exquisidament suau i una tortilla perfecta :) Ah, i el guacamole, amb el punt just de picant, també era boníssim!

Fajitas vegetarianas - com la nostra samfaina, però animat amb un bon guacamole i unes tortillas súper saboroses i ben calentones!

Patatas dulces! A mi les patates fregides no m'apassionen, però és veritat que aquestes eren súper originals! La salseta era dolça però tenia un puntet picant
El segon menú es deia ni més ni menys que Pancho Villa, i incloïa:

Nachos amb formatge. Potser era el més normalet que vam menjar. Eren bons, però n'hem menjat de millors

L'amanida de pollastre podria haver estat ben seca... Però uns tomàquets madurs i saborosos, un pebrot fresquíssim, la dolçor del vinagre de Módena i un alvocat ben cremós la feia impressionant!

I per últim, les aletes de pollastre picants... Les millors aletes que he provat en la vida! La carn del pollastre es desfeia, literalment, a la boca, de tant tendra que era; el picant no era excessiu i la salseta de iogurt oferia un contrast incomparable! Un 10 no, un 11!!

Enteneu perquè ningú va trobar a faltar les postres? :)
El servei, a més, va ser excel·lent, i la terrasseta és molt i molt agradable (encara que poguéssim llegir els pensaments dels vianants: "Com s'estan posant aquelles dues, quin saque!"). Com ja he dit abans, tot un descobriment!


Cantina La Hacienda
C/ del Rec, 69
08003 Barcelona
Telf. 933 100 073



Lluita pels teus somnis, t'estan esperant. Fem que siguin certs, abraça'ls - Sopa de Cabra