30 d’abril del 2011

Brunyols

(recepta a baix de tot, i perdoneu per un post tan espantosament llarg)

La meva família per part de mare té arrels a les terres gironines, i no hi ha Setmana Santa en què ens saltem "la tradició" de fer brunyols a casa. Poso tradició entre cometes perquè, malgrat seguir "la recepta", cada any queden absolutament diferents.
La cosa no resulta gaire sorprenent si tenim en compte que "la recepta", un grapat de fulls en què un dia la meva àvia va apuntar fragments de diverses receptes, es va modificant any rere any, pastada rere pastada.


Arribades les vacances de Setmana Santa, els fulls reapareixen misteriosament de vés a saber on. En un principi, intentem seguir aquelles indicacions confuses i contradictòries, perquè els fulls, no groguencs sinó marrons, inspiren respecte, i les taques i el paper finíssim i la cal·ligrafia rabïuda de la meva àvia fan que semblin manuscrits amb segles de vida que han anat passant de generació en generació. Però al cap de poc cadascú fa el que li dóna la gana, "la matafaluga no se sent!", "això quedarà com un roc, afegim-hi llet", "ah, ja havies posat l'anís? Bé, per un rajolinet de més...".
I el resultat és una loteria. Haig de confessar que recordo molts més fracassos que èxits, però nosaltres ho seguim intentant. I la meva àvia que va dient: "No ho entenc! Si hem seguit la recepta cla-va-da!".


Aquest any la història s'ha repetit, però amb alguna variació. Vam fer els brunyols, tots junts, a casa l'Eduard i la Dolors, però també vaig fer els meus propis brunyols :)


Brunyols Versió Familiar

Quan jo vaig arribar, ja havien fet la pasta i estaven esperant a que llevés (és màgic o no és màgic comprovar com ha pujat la massa?), repartida en dos grans recipients tapats amb un drap i ben col·locadets al terra, amb una estufa elèctrica davant que els escalfava. Però regnava la desesperació, perquè la massa tenia una aparença una mica estranya...


Però això no ens va espantar, i quan va ser l'hora vam muntar una cadena que ocupava tota la cuina: els més pringats ens barallem amb la massa per fer petites boles amb un forat al mig (aquest any, però, he introduït una nova tècnica, ho veureu més avall! :D); les més atrevides davant l'olla gegantesca i els seus dos litres d'oli, corrent el risc de que se'ls hi socarrimin les pastes; i un últim sector que ensucra els brunyols aprofitant que encara són calents. Bé, encara hi ha una última peça de la cadena, però aquesta jau al menjador i té la importantíssima tasca d'anar buidant les safates que arriben des de la cuina. Sí, la gran majoria de la família pertany a aquesta última secció.


Aquest any va passar una cosa inèdita: havíem fet dues masses diferents, i una es va tallar, així que no la vam poder fregir. A alguns els va saber greu (el meu avi insistia en què la féssim igualment, però és que aquest s'ho menja tot); jo estava farta de tant fer brunyols i me'n vaig alegrar!

Ara que ho veig potser ens passem a l'hora d'ensucrar...

Els brunyols d'aquest any van superar les expectatives inicials, però igualment eren considerablement millorables. La massa no va pujar prou i van quedar molt densos, poc esponjosos, així que l'endemà ja gairebé no es podien menjar de durs... Malgrat això, el sabor era bo.



Brunyols Versió Particular

Després de gairebé dues hores per Sant Cugat en busca d'ingredients que no havia comprat en la vida (farina de força? Matafaluga? Llevat premsat?!), em vaig disposar a seguir -gairebé- fil per randa la recepta de brunyols de la pastisseria Sans de la Bisbal d'Empordà. Com que no en volia fer gaires, vaig utilitzar la meitat de tots els ingredients, i vaig poder anar pastant la massa mentre llegia el diari.
Encara que la vaig deixar llevar tres hores, no va doblar el seu volum. Malgrat això, sembla que ja n'hi va haver prou perquè van quedar ben esponjosos :) L'ANTES i el DESPUÉS:



Ja tenia una pasta homogènia i llevada, només em faltava fregir-la i em pensava que ja res podia sortir malament... Quan va arribar LA crisi.
Vaig posar el primer brunyol a fregir en una paella que em semblava prou fonda, però el brunyol tocava el fondo de la paella i va quedar com socarrat... A les escombraries. Havia d'utilitzar un cassó més profund, i en passar l'oli d'un recipient a l'altre... Vaig vessar una bona quantitat d'oli bullent sobre la vitro (la meva mare, que fins llavors havia observat el procés amb neguit, ara treia foc pels queixals). Però bé, un cop restituït l'oli i quan em disposava a començar a fregir de veritat... l'oli estava tan calent que els brunyols, en pocs segons, quedaven negres! Fins i tot la meva mare ho donava tot per perdut. Finalment i a còpia d'apagar i tornar a encendre el foc, la cosa feia una altra cara... :D


Veieu els negrets, a sota? Doncs estaven tant o més bons que els rossets! :) :) Ho sé, queda fatal que ho digui jo, però aquests brunyols estaven moooooolt bons, i milloraven substancialment al cap d'unes hores!
Així doncs, si us fa il·lusió fer brunyols a casa (espereu, n'esteu segurs? Us ho heu pensat bé?), us recomano aquesta recepta.



La meva mare plorava d'alegria en veure com havia quedat la cuina...






Brunyols de l'Empordà
(recepta de la pastisseria Sans)

INGREDIENTS per a uns 20 brunyols

650 g de farina de força
150 g de sucre
65 g de llard de porc (també val mantega, però el resultat no és el mateix!)
35 de llevat premsat
7 g de sal (jo potser n'hauria posat un xic més)
250 ml de llet sencera
15 g de matafaluga o anís sec (és el mateix i jo no ho sabia!! Pot ser en pols o en gra)
4 ous
12 g de pell de llimona

Oli d'oliva
Sucre


1. Abocar la farina, el sucre, el llevat, el llard o mantega i la sal en un bol gran i barrejar-los molt i molt bé.
2. Escalfar la llet en un cassó. Quan bulli, apartar-ho del foc i afegir la matafaluga (jo també vaig posar-hi un trosset molt petit de branca de canyella). Tapar-ho durant 3 minuts per a fer-ne una infusió.
3. Colar la infusió i incorporar-la a la massa aprofitant que es tèbia i s'hi mesclarà millor.
4. Afegir la pell de llimona, barrejar bé.
5. Abocar-hi un ou i amassar fins a que quedi una massa homogènia. Repetir amb els altres 3 ous, per separat i un darrere l'altre. Pastar fins a que quedi regular i no se'ns enganxi excessivament als dits.
6. Tapar amb un drap i deixar reposar en un lloc tebi i sense corrent (jo vaig posar el recipient al costat de la vitro, encesa al mínim, per a que tingués escalfor). Esperarem dues o tres hores, i teòricament la massa doblarà el seu volum.
7. Amb un ganivet, separar un trosset de massa del total. Posar-lo sobre el màrmol o sobre una safata metàl·lica. Tirar-hi un polsim de farina per sobre i fer-ne una boleta. Repetir fins a acabar la massa.
8. Escalfar MOLT d'oli d'oliva en un cassó, per a que quedi un bon espai entre la superfície i la base del cassó. Encara que a la recepta digui que ha de fumejar, feu-me cas, no espereu a que estigui tan calent perquè quedarien negres per fora.
9. Ficar el dit índex al mig de la boleta fins a fer-hi un forat, i alçar el brunyol per a abocar-lo a l'oli (això ho veureu molt i molt clar al vídeo). Els girarem una sola vegada, quan comencin a daurar-se per sota, i els traurem quan adquireixin un color daurat fosc.
10. Ensucrem mentre siguin calents. Deixem reposar per a que tinguin un gust... espectacular :D



________
ENGLISH VERSION

Brunyols de l'Empordà


INGREDIENTS (makes 20 brunyols)

650 g bread flour
150 g sugar
65 g lard (you can also use butter, but the result won't be the same!)
35 g baker's yeast
7 g salt (I would have put a little bit more)
250 ml whole milk
15 g anise (whole or ground)
4 eggs
12 g lemon zest

Olive oil
Sugar


1. Pour the flour, sugar, yeast, lard or butter and salt in a large bowl and mix very, very well.
2. Heat the milk in a saucepan. When it gets to boil, remove from the heat and add the anise (I also put a tiny bit of cinnamon). Cover for 3 minutes in order to make an infusion.
3. Strain the infusion and pour it into the mix.
4. Add the lemon zest, mix well.
5. Pour and egg and knead it until it becomes an homogeneous mass. Repeat with the remaining 3 eggs, separately and one after another. Knead until it's homogeneous and it doesn't stick a lot to the fingers.
6. Cover with a cloth and leave in a warm place (I put the bowl beside the hob, with the minimum ignition, so heat gets to the mix). Wait two or three hours; the dough should double its volume.
7. With a knife, split a piece of the total dough. Put it on the worktop or on a metal tray. Throw a pinch of flour over it and make a small ball. Repeat until you have used all the dough.
8. Heat a large amount of olive oil in a pan, so there's a lot of space between the surface and the base of the pan. Although the recipe says you should wait until smoke appears, I recommend you not to let it that hot.
9. Put your index finger in the middle of the ball to make a hole and lift the brunyol to pour it into the pan (you'll see this extremely clear in the video). We'll just turn them once, when it begins to brown underneath, and we will remove it when it acquires a dark golden color.
10. Cover them with sugar while they are hot. Let them rest a little so they taste even more spectacular :D
________



"Autour d'une bonne table, le temps ne compte plus" (Paul Bocuse)

29 d’abril del 2011

Entrepà Ibericus


Si no has passat mai pel carrer Santa Maria i has hagut de girar el coll, i després tot el cos, en sentir una flaire deliciosa de pernil del bo, és que no ets un bon santcugatenc. No sé qui va tenir la (cruel?) idea d'obrir un Ibericus allà, i encara menys de fer-lo a portes obertes per a que l'olor del pernil envaeixi tot el carrer, però us asseguro que l'estratègia funciona.


 La temptació ha augmentat exponencialment des que van començar a fer entrepanets per endur. Fan mal a la butxaca (el més petitó ja val 2'5€, el mitjà 3'5€ i el gourmet 4€) però almenys posen molt, molt de pernil. I quin pernil! Dels millors que has menjat a la vida: untuós (tal com ha de ser), aromàtic i de gust intens i inconfusible.

Com que l'única manera de vèncer una temptació és caient-hi (eing?), un dimecres de demacració vaig tenir la genial idea de comprar els citats entrepans i portar-los per berenar a casa, on em van rebre amb els braços oberts i llàgrimes als ulls. Ja em veieu pel carrer, carregada amb les tres bosses olioses i amb un somriure d'orella a orella :)

 

L'entrepà traient el capet, frisós per sortir... Recomano no olorar-lo abans d'hora o no podreu resistir-vos-hi!


Aquest de la foto és el mitjà, en la meva opinió el millor perquè està fet amb pa rústic...




Es veu que WTF? respon a "Where's The Food?"

25 d’abril del 2011

Café Le Bistrot



Les franceses són chics per la seva aura misteriosa i glacial, perquè semblen inaccessibles per a la resta de mortals. Però a vegades allò chic pot resultar també familiar, tendre i proper - un bon exemple n'és Le Bistrot, un cafè restaurant aparentment diminut encaixat entre les parets empedrades del casc antic de Girona.


Les tauletes de marbre, les cadires de vímet trenat, les delicades làmpades en forma de flor confereixen a aquest local un aire modernista i refinat, de temps passats, si bé el tracte que rebem del personal és tan casolà com la temptadora exhibició de pastissos amb què ens topem només en entrar.

Tot i que teníem molt bones referències de les seves torrades, ens vam trobar un menú de 20€ (17, si en teníem prou amb un sol plat, encara que llavors la relació qualitat-preu no és gaire bona) amb possibilitats molt variades i noms molt suggerents. "Sort que hem reservat!", exclamàvem en veure la gentada que s'acumulava a les seves portes quan tot just era la una del migdia (horari francès: parfait!). Tranquils: Le Bistrot és molt més gran del que sembla :)


Al ser de menú, el servei és ra-pi-dis-sím! En un tres i no res demanàvem i no ens en vam adonar que ja teníem el plat al davant. I ni que fos un plat qualsevol, perquè el pastís d'albergínies amb salsa de formatges superava qualsevol expectativa: era, per descriure'l en una paraula, sublim. Opino que és molt difícil cuinar l'albergínia i que passi tan bé; la salsa era prou suau per acompanyar el pastís sense robar-li protagonisme, evitant que resultés sec o monòton. Cada mos era un trosset de glòria, esponjós i exquisit.


També vam provar l'amanida tèbia de formatge de cabra, acompanyada de pinyons, nous i panses i amb una subtil vinagreta; el contrast entre el gust potent del formatge i la dolçor dels fruits secs convertia aquesta amanida en tota una delícia.


Altres primers, com el gratinat de macarrons (el nom està ben triat: valia molt més la pena el formatge que no la pasta), o la brandada de bacallà també eren bons.

El que més em va sorprendre dels segons plats van ser les guarnicions: res de les típiques patates fregides, i molts cigrons, pèsols, arròs blanc, verduretes i blat de moro. Tot i que estic completament a favor d'aquests acompanyaments més lleugers (les racions ja eren prou generoses!), podien fer-se una mica insípids si el plat no portava salsa. Els punts de cocció eren encertats -mai m'havien preguntat com volia el salmó...!-, i en general tots els plats estaven a l'altura, sense ser espectaculars.
El salmó que mencionava no era sucós però sí saborós, i ens el vam cruspir tot malgrat estar "a punt de reventar" ;)


Les galtes de porc també eren molt gustoses (encara que no en sóc cap experta) i la subtilesa del confit d'ànec combinava a la perfecció amb l'arròs que l'acompanyava.


El plat que es mereix una menció especial, però, són els llibrets de formatge manxego, per la seva originalitat: en comptes de ser arrebossats, eren a la planxa, i la cremositat del formatge fos convertia una carn que podria haver estat una sola de sabata en un bocí molt melós. A més, el manxego tenia prou personalitat per a que no s'hi trobés gens a faltar el pernil dolç. El millor dels segons que vam provar!


Les postres també em van agafar per sorpresa: les meves grans apostes eren el pastís de xocolata casolà i el gelat de nata, i encara que els dos eren prou satisfactoris, és molt difícil fer un pastís de xocolata a casa i que no quedi sec (la cobertura de xocolata només ho solucionava en part), i aspires molt alt si demanes un gelat pensant que te'n portaran un de gelateria.


Per sort, les meves decepcions es van veure compensades pel gelat de gerds (dels millors que he provat!) i, sobretot, pel flam de iogurt amb salsa de taronja. Aquest últim era inoblidable, reunia els dos sabors amb una lleugeresa extraordinària. Molt més bo del que sembla a la foto ;)



Amb el vostre permís, senyors de la taula del costat!


No sé si va ser perquè era la diada de Sant Jordi i aquest dia ja és romàntic en sí, però tots vam quedar enamorats de Le Bistrot. El restaurant també té una altra connexió amb el món dels llibres, ja que és on quedava diverses vegades l'escriptor Javier Cercas per desvelar els misteris de "Soldados de Salamina".

Tampoc sé si el preu del menú diari sempre és el mateix o pujava a 20€ perquè era festiu, però definitivament quedava compensat per l'abundància de les racions, l'amabilitat i rapidesa del servei, la qualitat de tot el menjar i l'encant del lloc. Tota una troballa al cor d'aquesta ciutat de la que també em vaig enamorar :)






Cafè Le Bistrot
Pujada de Sant Domènech, 4
17004 Girona
Telf: 972 218 803



Estic segura que hi ha gent que corre 15 km a la Marxa Popular de Vall-llobrega només pel súper entrepà de botifarra que et donen al final.

20 d’abril del 2011

Tortell de Rams

Oh sí.


I aquest només era el primer de cinc...
Jaja tranquil·litat, que els altres quatre eren més petits i no ens en vam acabar ni un de sencer! Després de menjar dos bons talls d'aquesta meravella vaig concloure que els millors tortells són els farcits de massapà (no ho digueu, però és que els altres no m'agraden). I que, com més massapà, millor. Perquè quan el pastisser demostra la seva generositat amb la quantitat de massapà i la massa és esponjosa, tendra i feta aquell mateix dia, el tortell queda rodó (¿lo vais pillando?).
El de la foto, que van portar de Cassà de la Selva, no era perfecte. Però li faltava molt, molt poc :)


A totes les famílies, però, hi ha un rebel amb certa tendència a donar la nota... ;)

Voilà! El pijama d'en Franz :D Amb les seves floretes de nata característiques! (Això de l'esquerra és un préssec en almívar gegant)


Les coses, però, al seu temps: ara toca substituir el tortell per pizza, un clàssic per a veure un altre clàssic! :)

18 d’abril del 2011

Fideus asiàtics amb gambes i mango

Arriba un dia a la vida de qualsevol noia en què ha quedat per dinar a casa d'alguna amiga i decideixen superar conjuntament la fase de pasta amb salsa de tomata per fer alguna cosa més elaborada (això no vol dir que no hi recaiguin a la propera ocasió). Si les amigues estan especialment motivades, s'atreviran a treure la pols del típic llibre de cuina exòtica que algú va regalar a la seva mare en un desafortunat aniversari i planejaran cuinar alguna cosa que sona com "Cazuela asiática de fideos con gambas y mango".


L'intent pot resultar un desastre, superar mitjanament els límits d'allò comestible... o ser un autèntic èxit!! :D
Si aquesta recepta té alguna complicació, és haver de comprar un parell d'ingredients "estranys" i trobar un dia en què totes les amigues estiguin disponibles :) La primera dificultat és molt relativa. Tothom ha estat temptat d'obviar un ingredient perquè no tenia ni idea del que era i pensava que li costaria molt trobar-lo, però la veritat és que Barcelona compta amb diverses botigues on venen aquestes substàncies de nom "desconcertant".
És el cas del Woki Market (C/Astúries 22, a Gràcia, al costat de L3 Fontana), on un supermercat de productes ecològics i exòtics conviu amb un takeaway de woks força bo i barat. Un altre exemple, molt més especialitzat en alimentació d'extrem orient, és el Dong Fang (C/Balmes 6, entre Plaça Catalunya i Plaça Universitat).

A veure, què necessitarem?


- 200 g de fideus xinesos d'ou. Aquests que vam comprar em sembla que no eren d'ou, però ens el van recomanar al Woki i són boníssims!
- 250 g de gambes ultracongelades. De veritat, la recepta especifica que siguin congelades... També es pot substituir per pollastre allargant 5 minuts la cocció.
- Un parell de cebes
- 1 mango madur. Segurament va ser casualitat, però aquest del Woki Market va ser el millor mango que hem provat a les nostres vides... (repeteixo, encara que ho sembli no em paguen per fer publicitat)
- 1 cullerada d'oli d'oliva verge extra. La recepta original utilitza oli de girasol, però sabent els beneficis del d'oliva i tenint en compte que no es nota la diferència...
- 150 ml de caldo de verdures
- 50 ml de salsa de soja. Vam comprar  la de la marca Kim Ve Wong perquè sonava més asiàtic, però m'he estat fixant que en molts restaurants orientals tenen la de la marca Kikkoman... que justament no vam agafar perquè sonava cutre. En fi!
- El suc d'una llimona
- 1 culleradeta de sambal oelek. Que no cunda el pánico: és una pasta indonèsia de pebrots picants... molt picant, només olorar-la ja ploren els ulls!
- 2 cullerades de chutney de mango
- Sal i pebre



Fideus asiàtics amb gambes i mango (4 racions)

1. Coure els fideus seguint les instruccions del paquet fins a que estiguin al dente, escórre'ls, esbandir-los amb aigua freda i reservar. Col·locar les gambes en un colador, passar-les sota un raig d'aigua calenta i reservar.
2. Pelar i picar la ceba (aquí nosaltres ja ploràvem d'emoció).
3. Pelar el mango i tallar-lo a "dauets" (tan bé com una pugui...)
4. Posar l'oli al wok calent. Fregir les gambes uns 3 minuts, fins que agafin color, i incorporar el caldo, la ceba i els fideus. Deixar coure 5 minutets tot remenant.
5. Afegir la salsa de soja, el suc de la llimona, el sambal oelek (atenció, que pica molt), el chutney de mango, sal i pebre. Deixar reposar 10 minuts.
6. Repartir la preparació en els plats i afegir els daus de mango.



El resultat és deliciós: aquests fideus són especialment melosos i tenen un gust molt especial (ens els volíem menjar sols, un cop bullits, de la bona olor que feien!), i la combinació amb la resta d'ingredients és espectacular. Per això val la pena no obviar-ne ni un: tots contribueixen a donar-li el seu sabor final! Fins i tot el sambal oelek, tan i tan picant, es trobaria a faltar. És un plat molt agraït, no ens podíem creure que l'haguéssim fet nosaltres...! :)


_______

ENGLISH VERSION :)

Asian noodles with prawns and mango (4 servings)

1. Cook 200 g of chinese noodles according to package directions, strain, rinse with cold water and set aside. Place 250 g of prawns in a colander, wash them with a jet of hot water and reserve.
2. Peel and chop 2 onions
3. Peel a ripe mango and cut it into cubes
4. Put a tablespoon of olive oil in a hot wok. Fry the prawns about 3 minutes, then add 150 ml of vegetable broth, the onions and the noodles. Cook, stirring, for 5 minutes.
5. Add 50 ml of soy sauce, the juice of a lemon, a teaspoon of sambal oelek, two tablespoons of mango chutney, salt and pepper. Let it rest for 10 minutes.
6. Distribute the noodles in plates and add the diced mango.

_______


La vida era bonica i no sabia com esbravar aquesta alegria que li devia venir del sol, de l'aire, d'aquelles parets lletges, però tan seves (Aloma)

16 d’abril del 2011

Restaurant Abissínia

Tots els barris tenen un aire únic, però el districte de Gràcia és com un univers apart. Sense oblidar mai el seu amor genuí per Catalunya, ha acollit totes les cultures que hi han anat arribant, i en poc temps els seus carrers s'han tenyit d'aromes i colors que ens remeten a llocs remots, d'una lluminositat singular. Sobretot, a través de restaurants.


Els restaurants exòtics poden ser més o menys fidels a la seva cultura original, però creuar la porta de l'Abissínia és viatjar directament a Etiòpia. Només entrar ja trobarem un mobiliari que no ens és familiar: tauletes de vímet, baixes, amb una mena de tapa cònica, i uns seients de fusta encara més baixos (no descarto que algú amb sobrepes passi una vetllada incòmoda).

Però el que ens transporta definitivament a aquelles terres càlides és el menjar. Recomano optar pel combinat perquè el més probable és que anem perdudíssims i així podrem tastar una miqueta de tot. Costa 12,5€ i el podem demanar vegetarià (una autèntica llàstima, la carn està deliciosa!). També recomano que hi aneu amb força gent, perquè com més comensals, més varietat d'ingredients!
Ens portaran una sola safata, siguem els que siguem. Si som dues persones tindrem això (havíem començat a menjar jeje):


...i si en som cinc, això!


El tiberi arriba en petites muntanyetes sobre una safata metàl·lica, i és llavors quan ens preguntem: "i els coberts?". No ens caldran: a Etiòpia és menja amb les mans (visca!!!), i el que havíem confós amb unes estovalles blanques és l'injera, el pa tradicional. Amb la mà dreta, agafem un bocí d'injera, una mica de verdures o carn, i cap a la boca! És un pa molt gustós i lleuger, i al llarg de l'àpat es va impregnant dels suquets de la resta de menjar, així que al final té un gust excepcional.

Verduretes, carn guisada, llenties, costelletes, algun ou i una amanida. La cuina etíop utilitza moltíssimes espècies, però això no us hauria d'espantar perquè el resultat final és totalment deliciós (és impossible ser objectiva...).

Com que les racions són abundants, acabarem tipíssims... però seria un error garrafal obviar les postres.


El iogurt és casolà, boníssim amb maduixetes o amb xips de xocolata, i els pastissos també són artesans. Dels que vam provar, el brownie va ser el més decepcionant, sense ser gens dolent, i el de formatge era bo (és que comparat amb el de Nova York...). El clímax arriba amb el de pastanaga: el que podria ser una massa ben seca resulta sublim en combinar-se amb la crema de sobre...! També ens podem decantar per postres més lleugers com la macedònia.

Segurament, en sortir de l'Abissínia estarem tan tips que no pensarem en tornar-hi fins d'aquí una temporada. És ideal per a sorprendre amics bohemis, per a gaudir d'un sopar diferent i, fins i tot, per a àpats familiars (només si la vostra família no és gaire convencional). El tracte és tan agradable i el servei tan atent i ràpid que, malgrat estar en un ambient considerablement diferent, acabarem trobant-nos-hi molt i molt còmodes. Això sí, seria una estupidesa anar-hi en una primera cita o amb algú amb qui no hi ha confiança - es necessita pràctica per a menjar amb els dits i no semblar un porc! 



.
.
Restaurant Abissínia
C/ Torrent de les Flors, 55 (Gràcia, L4 Joanic)
Barcelona
Tel. 93 213 07 85
Quina emoció! Demà és diumenge de rams, i a casa meva només haurem de dir "el ram ha vingut i el tortell ha caigut" per a atipar-nos de tortell de massapà. A totes hores - per esmorzar amb xocolata, de postres al dinar després de la fruita, un bon tall per berenar i el punt dolç abans d'anar a dormir... ADORO el tortell.

15 d’abril del 2011

Brunch a Le Musset

Ens asseiem a la terrasseta, emocionades; encara no ens acabem de creure que, havent perseguit aquest Brunch per tot Europa, ara es faci realitat en una cantonada qualsevol, podent triar entre milers de cafès, aquest sempre més chic que l'anterior.


Coup de foudre


- Suc de taronja natural
- Beguda a escollir entre te, cafè o chocolat
- Torrada gegant, cruixent i calentona, acompanyada de mantega i melmelada d'albercoc o préssec
- El millor croissant que he provat mai (serieusement)



 Toujours fidèle


- Salmó fumat, i pastilla de mantega
- Pernil del país
- Pernil dolç
- Formatge gruyère
- Formatge brie
- Cogombrets
- Amanida "a la francesa" (enciam, tomàquet, pastanaga, mongetes i cogombre, amb salsa especial)
- Ous remenats (...més o menys!)
- Postre de iogurt - que vam confondre amb una salsa jaja!
- Pa


Tot, tot i tot absolutament deliciós. Ens va costar 23,9€... però va valer la pena!!



Le Musset
5 Rue de l'Echelle
75001 París


Every time you taste something that's delicious beyond imagining and you say, 'What's in this?' The answer is always going to be 'butter.' (Julie&Julia)

14 d’abril del 2011

Nestlé Cheesecake

Decepció gastronòmica!! Bé, no cal dramatitzar, però és que havia llegit alguna idealització d'aquest gelat (egoismo.com) i m'esperava una autèntica meravella. Abans de tot, dir-vos que no és dolent, però en la meva opinió tot ell és una reinvenció poc aconseguida del Magnum.   

La capa de iogurt que el recobreix és d'un sabor tan suau que gairebé ni te n'adones que la menges - es troba a faltar una bona capa de xocolata -, encara que l'interior de formatge cremós està força bé. Això sí, no em demaneu que defensi les "coses" que vas trobant mentre el menges (de veritat pretén el softcatalà que tradueixi "tropezón" per "ensopec"?!). Si no saps res sobre markèting publicitari, és a dir, sobre la vida en general, pot ser que conservis l'esperança de trobar-te amb això: 


Doncs em sap greu desenganyar-te, però res més allunyat de la realitat. Petits trossets de galeta cruixent? No, ensopecs (em comença a agradar la paraula!) GEGANTS de galeta acumulats tots al mateix lloc, no estovats però molt humits, desagradablement congelats. Més o menys com agafar una galeta Maria, triturar-la maldestrament, ficar-la al congelador i menjar-se-la hores després. Desagradable.
La hipocresia dels fabricants, però, culmina amb la salsa de maduixa. Vaig trobar-ne un parell de cops, afanyant-me a exclamar: "Maduixa!" abans que desaparegués tan ràpid com havia vingut.

A més a més, aquesta forma sinuosa (original?) fa que menjar aquest gelat es converteixi en una experiència estranya, no saps ben bé per on agafar les corbes... Sé que no em faig entendre, però si l'heu provat alguna vegada estareu d'acord amb mi que és incòmode de menjar.

La meva recomanació és que, si arriba el pressupost (vinga, la diferència és mínima!) us compreu un bon gelat de gelateria, i de gelateria bona, que no us venguin porexpan com si fos un cucurutxo... I si esteu a la platja o, com era el meu cas, en un pícnic amb les amigues, Magnum és la millor opció. O Calippo, o Frigo Pie, o Mini milk o polo de llimona o el que sigui, però costa molt que les combinacions novedoses funcionin. Jo només he provat el Nestlé Cheesecake una vegada, potser em va tocar l'individu més defectuós de la tanda; el cas és que em va decepcionar.


...tindrà alguna cosa a veure la meva decepció amb aquest pastís de formatge que vaig provar al Viand Café, a Nova York?
Una maledicció (des de llavors, TOTS i cada un dels pastissos de formatge que he provat m'han semblat dolents) disfressada amb un dels sabors més deliciosos que he provat mai: ni es notava un gust de formatge massa fort ni resultava insípid, la textura era cremosa i suau, l'acompanyava un xarop de vainilla encertadíssim... M'he tornat una purista del pastís de formatge. Res de base de galeta, deixeu-vos de melmelades i salses de gerds per sobre, el que vull és una bona massa de formatge!!!
A més a més, complia 2 punts de la meva llista de plaers a la vida: esmorzar pastís, i menjar amb les mans :D


Busco algú que es mengi la segona Pantera Rosa del paquet

10 d’abril del 2011

Spaghetti alle Vongole


Cuinar amb mi pot arribar a ser esgotador, perquè sóc una cuinera inexperta, perfeccionista i catastrofista (pregunteu-ho a ma mare, quants cops m'he posat a plorar per una mica de socarrim: "Ja està! Ho haurem de tirar tot! No ha servit per res!"). Malgrat tot, a vegades surten receptes de les que quedo bastant o molt orgullosa, i és el cas d'aquests spaghetti.
La recepta la vaig treure d'un blog d'una italiana-argentina molt simpàtica (no me'n recordo del nom!) i és súper fàcil i ràpida de fer; l'únic secret són les cloïsses, que han de ser fresques i les hem de deixar en un bol amb aigua salada una bona estona (d'1 a 2 hores, si es pot!) per a que treguin la sorra que porten dins. Apart d'això, és molt senzilla perquè vaig obviar el vi blanc - la meva mare no em deixa destapar una ampolla per un rajolinet de res... -. En fi, la recepta! :D


Spaghetti alle vongole in bianco
(no especifico les quantitats, però calculeu uns 80 g d'spaghetti i 150 g de cloïsses per persona)

El primer és posar les cloïsses en aigua amb sal, el màxim temps possible (2 hores és perfecte).
Després posem abundant aigua a bullir en una olla, i mentrestant piquem julivert fresc (ejem, piqueu-lo més que jo jajajja) i all, ben finet, ben finet.
Treiem les cloïsses de l'aigua salada i les esbandim.
En una cassola, aboquem un raig d'oli d'oliva verge extra i sofregim un minutet l'all, molt poquet, fins que faci bona oloreta, i incorporem les cloïsses i el julivert. Ara hauríem d'abocar el rajolí de vi blanc (1/2 copa per cada 4 persones), jo vaig afegir-hi una miqueta d'aigu. Ara ve l'espectacle: les cloïsses comencen a obrir-se! :D
L'aigua de l'olla ja deu bullir: la salem i hi tirem els spaghettis. Els deixem coure 2 minuts menys del que diu el paquet per a que quedin un xic crus, els escorrem i els afegim a la cassola amb les cloïsses.
Ho barregem tot bé, esperem un parell de minuts... i llest!!! :D Servir immediatament, amb el suquet que ha quedat a la cassola.




Queda malament que ho digui jo, però rememorar aquests spaghetti m'està fent venir ganes de tornar-los a fer...! ;)



"Tot el que veus és gràcies als spaghetti" - Sophia Loren




______

ENGLISH VERSION :)

Spaghetti alle vongole in bianco (4 servings)

1. Put about 600 g of clams into salted water (in order they expulse the sand they might have inside) as long as possible. 2 hours would be perfect.
2. Fill a pot with plenty of water and bring it to boil. Meantime, chop fresh parsley and two cloves of garlic.
3. Rinse the clams and set them aside.
4. In a pan, pour a splash of extra virgin olive oil and fry the garlic a little bit, just one minute, until it smells flagrant. Then incorporate the clams and the chopped parsley. Add 1/2 cup of white wine or a little bit of water (it's party time: clams begin to open up! :D)
5. The water in the pot must be boiling by now: salt it and throw 320 g of spaghetti. Cook them 2 minutes less than the package directions so they keep a little raw, put them in a colander and drain; then add them to the pan with the clams.
6. Mix everything well, wait for a couple of minutes... and that's it! :) Serve immediately with the stew remaining in the pot, and enjoy the flavor of the seas!!!

______

8 d’abril del 2011

Restaurant Heura



Darrere aquesta planta enfiladissa s'amaga una de les grans meravelles de Sant Cugat, i un dels meus restaurants preferits :)
Perquè, encara que hi ha bastants restaurants refinats que adapten els seus menús de migdia al pressupost de bars de "ensalada de la casa" i "lomo con patatas", és molt més difícil trobar-ne un on la baixada de preus no suposi una baixa de servei i de qualitat. I a l'Heura, la relació qualitat-preu resulta desproporcionada... en favor del client!

El menú de migdia és setmanal i consta de dos plats -a escollir entre quatre primers i quatre segons-, pa, beguda, cafè i postres. I què ens demanen a canvi? Doncs 12€ sense IVA (12,96, vaja). Sembla que em paguin per dir això, però us asseguro que el menjar és absolutament deliciós, presentat amb encert i al punt; el servei exquisit, ràpid i atent; l'ambient agradable i la decoració fina i moderna (per posar alguna pega, les cadires potser són un pèl incòmodes!). Fins avui, quan hi he anat a dinar i la propietària m'ha assegurat que els surten els comptes, he viscut pensant que aquest menú l'havia ideat algú en un rampell de generositat i bogeria i que duraria ben poc.

I ara intentaré demostrar-vos tot el que he dit...


L'espera, ja curta, es fa momentània gràcies a un parell d'entrants cortesia de la casa -jo hi he provat els xips de plàtan mascle, el sorbet de crema de remolatxa i la cruixent torradeta amb fuet.


De primer, avui hem menjat una amanida de formatge blau, poma i api (generosa en formatge); i uns tortellini de ricotta i espinacs que ens ha recomanat la propietària. Estic contenta d'haver-li fet cas: la pasta era tendra i gustosa (i mira que massa vegades em trobo una ricotta neutra i avorrida), i la salsa de formatge que els acompanyava era impressionant, prou intensa però suau, a l'altura del pa amb què l'hem escurat! A més a més, trobo original que també hi hagi espinacs fora del tortellini!


Entre les opcions del segons, n'hi ha dos en què has d'aportar un suplement de 2, 3 o 5€. Nosaltres hem optat per les dues que no necessitaven suplement: les costelles de porc amb mel i mostassa, acompanyades d'arròs basmati (tant el porc com l'arròs, molt i molt saborosos) i les aletes de rajada amb alls tendres i ceba confitada. Mai havia provat la rajada, i l'he trobat deliciosa. No s'aprecia a la foto, però hi havia MOLTA ceba confitada - un vici total!


Tal com ha de ser, les postres han estat la culminació d'aquest gran àpat: el gelat de maduixa -suau i ben servit, desfet al punt just- i l'escuma de taronja -subtil, lleugera, perfecta per a abandonar el restaurant amb molt bon regust de boca.


Per a mi, l'Heura és el lloc ideal per portar-hi a algú a qui es vol impressionar, i a la vegada resulta perfecte per aquells dies en què, sense motiu aparent, ens ve de gust celebrar alguna cosa, però no ens hi volem deixar el sou. A les nits i als caps de setmana trobem "La Bona Alternativa", un menú per 21€, i si optem per demanar carta és difícil que l'àpat baixi dels 40€. Amb tot, a mi em sembla que el menú migdia és una bona excusa per fer-nos un homenatge en un dia de cada dia, perquè sí, per celebrar que som vius :) 


Heura
C/ Sant Bartomeu, 9 (a 30 segons del Monestir)
08172 Sant Cugat del Vallès
T. 93 587 80 59


Tant el Biel com jo considerem que la segona Gastronomy Conference ha estat tot un èxit!