31 de desembre de 2011

Teletienda gourmet

Correré el risc de convertir el blog en un teletienda - i acabar anunciant matalassos de làtex, crema de bava de caracol i adorables batamantas - per donar algunes idees a aquells gourmets despistats que encara no heu fet la carta als Reis :)
És una miqueta just de temps, però com que això d'esperar a l'últim moment sembla una tradició que s'acaba complint any rere any... Potser aquestes propostes acabaran sent-vos útils i tot! jeje

En primer lloc, hi ha alguna manera millor de començar el dia que amb unes torrades perfectes? I quan dic "perfectes" vull dir PERFECTES, perquè la torradora amb visió panoràmica ja és una realitat!!
No us enganyaré, costa un pastón, però és el preu a pagar per no haver de tornar a intentar salvar un tros de pa carbonitzat a base de rascar amb el ganivet - sé que sabeu de què parlo! jaja
La vaig veure al Cooking, una botiga xulíssima al C/ Provença, 249 (Barcelona).

 

Després d'haver esmorzat tranquil·lament unes torrades delicioses, us adoneu que el vostre gos us dirigeix una mirada de súplica, perquè és qüestió de minuts que deixi la catifa feta un quadre. Segur que no us fa tanta mandra sortir, si és amb aquesta corretja de salsitxes!!
La trobareu aquí per 18,60€ (per si algú no hi havia caigut, NO és comestible).


Ha arribat l'hora de posar-se guapa! (o guapo...) Aquests anells de mi patata corazón, a 10€ cadascun, són una monada totalment artesanal - l'únic perill és que us vingui la gana cada cop que els mireu!



Si sou dels que s'enduen un entrepà (o unes cookies jeje) per assegurar-vos la supervivència fins a l'hora de dinar, ara també teniu l'oportunitat de demostrar que esteu preocupats pel medi ambient!! El boc'n roll condemna el paper de plata a l'oblit amb un disseny genial i unes instruccions d'ús gairebé tant complicades com les d'una prestatgeria d'IKEA en versió original sueca. Jo el tinc de color verd, i puc assegurar que va molt i molt bé, i a més es neteja súper fàcilment. El vaig comprar per una mica més de 8€ al Vinçon de Passeig de Gràcia, 96 (Barcelona).


El viatge en tren pot resultar bastant avorrit sense música, però encara ho serà menys amb aquests auriculars de Japan Trend Shop! Vaaaale, costen 53 dòlars, però és que em faria massa gràcia veure algú a qui li surt un plàtan de cada orella jaja



Esteu farts de cremar-vos les mans cada cop que treieu alguna cosa del forn però el vostre sentit estètic us impedeix comprar unes manoples cutres i soses? Voilà, la vostra solució es diu manoples pixelades, i són tan guais que jo no descartaria el seu ús com a guant normal ara que fa tant de fred jaja Les trobareu, rebaixades a 11,90€, a Gacheto Regalos.
Hi ha quatre empanats que van pel món pensant que regalar un utensili de cuina és masclista, o una mica trist. Doncs han de saber que amb aquesta gofrera de Vinçon...

... arribarien al cor de qualsevol!! jaja Costa 41,10€, però és o no és fantàstica? :D


Aquesta és una proposta reutilitzable per Sant Valentí, perquè va de xocolata... Que coi, és una proposta per tots els dies de l'any, perquè a qui no li agrada que li regalin xocolata?! jaja
Cacao Sampaka (Consell de Cent 292, Barcelona) és una mena de temple de la perdició on el cacau adopta totes les formes possibles, encara que avui jo us vull parlar de bombons. Podeu triar els packs predissenyats (fruits secs i cruixents; flors, herbes i infusions; cacaus i espècies d'Amèrica...) o crear la vostra pròpia caixeta. Per mi, aquesta és l'opció més divertida perquè pots ficar en una mateixa capsa bombons de curry, de pinyons, de lavanda, de tequila, de formatge de parma, de te gessamí, de pera i vainilla, de rosa, de whisky, de trufa del bosc...


I per rematar la llista, un "possible regal" que m'ha deixat flipant jaja No en teníem prou amb els lubricants de maduixa, menta o pinya colada, que ara arriba el lubricant amb gust de bacon! Suposo que hi ha algun fanàtic del bacon que correrà a escriure-ho a la carta dels Reis (el pots comprar per 12 dòlars aquí), però a mi no em fa gaire bona pinta... I menys si es gasten el pressupost per a publicitat en anuncis tan suggerents com aquest (jajajja): 



Que el 2012 us porti moltíssima felicitat... i si és en forma de menjar, millor! jeje

24 de desembre de 2011

Alfajores de maizena

Hi ha qui ho viu com una epidèmia però a mi m'encanta contagiar-me de l'esperit nadalenc! Sí, allò que et vénen ganes de cantar cançons tan absurdes com la d'uns peixos que es beuen l'aigua d'un riu, i que sents l'impuls de tapar amb una manteta la gent que s'adorm al tren... jaja Aquella gana de coses dolces, tipus alfajores! :D


D'acord, no és que aquestes galetones sud-americanes siguin tan típiques de les nostres taules com els turrons o les neules, i de fet no les vaig fer per motivació nadalenca sinó per la meva obsessió amb el dulce de leche (no, en serio, començo a pensar que els meus pares em van adoptar a Argentina i no s'atreveixen a dir-m'ho). Però és que estan TAN BONES que us les havia d'ensenyar!! jaja

Són "aptes per a tots els públics", perquè el dulce de leche s'hi nota poc i no embafen gens -fins i tot el meu avi, l'antidolç personificat, va repetir!-, més aviat recorden a les galetes de mantega daneses.
Per això recomano als autèntics amants del dulce de leche que untin la part superior amb MÉS dulce de leche... I vais a flipar, palabra! jaja He hagut de censurar la fotografia per no provocar més d'un infart! ;)


La recepta és del blog d'una peruana resident a Espanya. La bona dona comentava que els alfajores argentins no s'assemblen gens als espanyols, i jo que no tenia ni idea que aquí també en feien, clico el link tota il·lusionada... I em trobo amb AIXÒ.


Què carai són aquests xurros desmanegats?! No sé si estaran bons o no, però els alfajores d'Argentina són infinitament més monos... Ara sí que reclamo les meves arrels argentines jaja
Com podeu veure no vaig utilitzar un tallador de galetes rodó, sinó un amb forma de floreta, perquè jo no he fet alfajores, sinó ALJAFLORES!! (jajja no m'ho tingueu en compte, va)




Són ideals per a acompanyar el cafè i encantaran a tota la vostra família, encara que no sé si per aquestes dates aconseguireu que arribin al cafè amb un raconet a l'estómac... Sigui com sigui, és una manera deliciosa de demostrar als altres com els estimes!! jeje

Bon Nadal a tothom!! :D





Alfajores de maizena

INGREDIENTS
(per a uns 20 alfajores)

125 de mantega a temperatura ambient
1/2 tassa de sucre
3 rovells d'ou
1 tassa i 1/4 de maizena
1/2 tassa de farina
1 cullerada de llevat
Ratlladura d'una llimona
Dulce de leche!
Sucre de llustre (opcional)

1. Batre la mantega i el sucre fins a formar una pasta. Afegir, un a un, els rovells d'ou.
2. Barrejar la maizena, la farina, el llevat i la ralladura en un bol apart. Incorporar-ho a la mescla anterior.
3. Enfarinar una superfície (molt important!) i estirar la massa fins que faci 1/2 cm de gruix. Amb un tallador, anar formant galetes que dipositarem sobre una safata de forn amb un paper vegetal (o emmantegada i enfarinada).
4. Fornejar a 180ºC uns 10 minuts o mens, fins que les veieu dauradetes.
5. Untar les galetes amb el dulce de leche i unir-les de dues en dues. Opcionalment, decorar amb sucre de llustre.




Per ser feliç
No es necessita res,
Ni tan sols necessitar-ho

No esperis a ser feliç
per ser-ho

("Mira que és fàcil", de Ferran Cerdans)

20 de desembre de 2011

Truiteria Flash Flash



"Que no has provat mai el pastís de formatge del Flash Flash? Agafa la jaqueta que ja estem tardant!"


Ni les més de 80 varietats de truites, ni les mítiques hamburgueses de recepta secreta, ni tan sols l'ambient eternament chic que s'hi respira van ser el motiu de la meva visita a la truiteria més famosa de Barcelona.
Vam anar-hi amb l'excusa del pastís de formatge, en una d'aquelles nits que resulten fantàstiques pel simple fet que acaben d'una manera ben diferent a com t'havies imaginat... :)


Tot i tenir més de 40 anys, la decoració del Flash Flash continua sent futurista, amb els finestrals rodons de nau espacial i les parets d'un blanc immaculat únicament trencat per la negra figura de la model Karin Leiz, retratada a escala gairebé real amb una càmera a les mans.

L'autor d'aquests vinils és el fotògraf Leopoldo Pomés, impulsor del negoci juntament amb l'arquitecte Alfonso Milà. Una llegenda explica que Pomés dissenyà el restaurant mentre estava a l'hospital, sotmès a una severa dieta en què els metges li havien prohibit allò que més li agradava menjar - touché, les truites.


En entrar, cambrers impecablament uniformats ens comuniquen que ens haurem d'esperar, perquè no hi ha ni un seient buit. Totes les taules són ocupades per una triple combinació d'antics membres de la Gauche Divine, noves generacions de comunicadors, músics o esportistes, i gent del barri de tota la vida.
Per sort, l'espera és molt més curta del que crèiem i en un moment som asseguts davant d'una carta plena de propostes apetitoses, incloent una llista de plats del dia. Les truites, però, són el que més ens crida  l'atenció, i és que va ser al Flash Flash on es revolucionà el concepte proletari de truita, elevant-lo a la categoria d'alta gastronomia.

Truita de patates xips - es notaven perfectament les patates! Una senyora truita, molt ben feta (6,30€)
Panadera - no us deixeu enganyar per les aparences, que per alguna cosa és tot un clàssic de la casa (bé, diuen que és perquè és la preferida del maître i sempre la recomana jaja). Dauets de pa fregit, formatge emmental i salsa de tomata fan d'aquesta truita una autèntica delícia (7,40€, em sembla)
Truita de marisc - oblideu la típica truita de gambes, perquè aquí s'afegeixen a la festa els musclos i les cloïses! Boníssima! (9,40€)

I les que encara ens queden per tastar: la de las niñas, amb pollastre i beixamel; la de samfaina;  la de l'excursionista, amb botifarra; la de carxofes; una que porta macarrons... Mon dieu!! jajaja
Això sí, sempre acompanyades del pa de coca amb tomàquet - no és espectacular, però està bastant a l'altura.

Dues racions de pa de coca amb tomàquet, a 3,10€ la ració
Al Flash Flash només serveixen 3 tipus d'hamburguesa: la Flash, la Monty i la Cadillac. La recepta és secret d'estat, però això deixa d'importar quan tastem la carn, de primeríssima qualitat, neta de tendons i greix i amb un amaniment especial que li dóna un gust molt particular. Tot i això, jo em quedo amb les truites jeje (i encara més si tenim en compte el preu).

Hamburguesa Monty  - la més senzilla? Les patates d'acompanyament, tallades a mà, també són força bones (13,10€)
Hamburguesa Cadillac - gratinada amb formatge i bacó, i farcida de tàperes. Molt bona! (14€)
Salses a tutipleni - ketchup, quatre tipus de mostasses, tabasco...
I finalment, les postres! Són força cares, però valen la pena - especialment una!

Sorbet de gerds - boníiiissim!! jaja Amb dues boles (5,50€)

Pastís del dia - d'avellanes i xocolata. Una autèntica bomba de rellotgeria, súper densa... i increïblement deliciosa! (5,95€)
Gelat de vainilla "anys vint" - realment tenia el gust dels gelats d'abans, pater dixit, perquè jo només sé que estava molt bo. Tot i això, es notaven molts cristalls de gel... Procés de producció millorable, ehem! Tres boles (4,95€)


Bé, i tot plegat ens va sortir per... jaja És broma, encara em falta parlar de l'estrella de la nit!

Pastís de formatge - DE-LI-CIÓS! Que és un dels millors pastissos de formatge de Barcelona? Sens dubte. Que n'hi ha de millors? També (propera publicació!). Però pagarem 5,60€ tants cops com faci falta per aquest trosset de cel :)

Dinar, berenar o sopar al Flash Flash (obre ininterrompudament d'una del migdia a una i mitja de la matinada) és tota una experiència, no només pel menjar sinó per molts altres factors com l'ambient, la decoració i el servei.
Dues truites i dues racions de coca amb tomàquet, dues hamburgueses, una aigua, un suc de tomàquet preparat a la perfecció, dues cocacoles i quatre postres ens van sortir per 81,80€, no gaire tenint en compte que en vam sortir molt contents. És el preu que es paga per veure i deixar-se veure...

Truiteria Flash Flash
C/ Granada del Penedès, 25 (entre Balmes i Tuset)
Barcelona
Telf. 93 237 09 90 (no admeten reserves)






En aquel vació, toda tu vanidad de escritor se te revela una gilipollez, pero, al mismo tiempo, que te lean es tu única victoria posible sobre la muerte - Antonio Lobo Antunes

17 de desembre de 2011

Spaghetti alla Norma

Calma, calma! Sé que quan heu vist que, després d'abandonar despiadadament el blog reapareixia amb un simple plat de pasta, heu estat a punt d'imprimir la meva foto i pintar-me bigoti. Però abaixeu els bolis i doneu-me un segon per a explicar-me! jaja


En primer lloc, si no he actualitzat ha estat perquè tenia exàmens, i com tothom sap la base alimentícia dels estudiants són els carbohidrats (yupiiii). Així doncs, tocava una recepta estudiantil!
I en segon lloc, aquest no és un simple plat de pasta...

...és un volcà!!! :D


Una miqueta d'imaginació si us plau! Els daus d'albergínia són roques; la salsa de tomata, lava; el formatge ricotta, neu; i l'alfàbrega és l'herba!! Teòricament és el volcà Etna, perquè la recepta és siciliana (espera, neu sobre lava?!).

Però no només és un volcà en aquest sentit: després del primer mos em pensava que em moria, quina cosa tan deliciosa!! Deliciosa he escrit? DELICIOSA és molt més adequat! jaja
La combinació de sabors és simplement perfecta, la ricotta aporta una cremositat que us deixarà amb la boca oberta (val la pena que la busqueu en alguna botiga de delicatessen, jo em vaig patejar tot Sant Cugat per trobar-ne i quan arribo a casa veig que la recepta original és amb ricotta salata... Porca miseria! jaja), i la salsa de tomata...

Ah, la salsa de tomata. Sempre que en menjo de casolana, amb tomàquets naturals i ceba sofregida, juro que mai més recorreré a la salsa de pot - només us dic que em vaig acabar tota la que havia sobrat a cullerades. Directament de la paella, jo soleta. Orgàsmic, ho deixo aquí! jaja


I no em puc despedir sense fer-vos una advertència: no mengeu MAI amb la música de Paolo Conte de fons.
Us explico. Per ambientar una mica, i en comptes de posar un fragment de l'òpera "Norma" de Bellini (que diuen que donà nom a la recepta), vaig posar una de les poques cançons italianes que conec però que és una de les meves preferides, Via con me, de Paolo Conte.
Encara que és ideal per a ballar pel carrer (qui? jo?), el ritme és tan i tan ràpid i els spaghetti estaven tan bons que vaig acabar menjant a tota pastilla, tant, que gairebé m'ofego! jajaja I jo vinga a canviar de cançó, i cada una era més ràpida que l'anterior... en fi!


La recepta que us penjo és una adaptació pròpia, fruit de la que va publicar la revista Cuina i la de la meva idolatrada Marzella (la que em va ajudar amb aquests i aquests). No feu cas de la foto: talleu l'albergínia molt més petita perquè és més còmoda de menjar, i serviu amb molta, MOLTA més salsa de tomata!! jaja




Spaghetti alla Norma

INGREDIENTS
(per a 2 persones)

1 albergínia mitjana
sal
oli d'oliva verge extra
1 ceba petita, tallada finament
2 grans d'all tallats a làmines molt fines
3 tomàquets madurs, pelats i tallats maldestrament
30 g de ricotta. Si pot ser salata millor, però amb la normal queda genial
Fulles d'alfàbrega fresca
170 g d'spaghetti (o rigatoni, o fussili...)


1. Tallar la punta verda de l'albergínia i trossejar-la a dauets petits. Posar-la durant una hora en un colador amb sal, i un plat a sota, per a que perdi l'amargor.
2. Passar l'albergínia per aigua, eliminant l'excés de sal, i assecar-la amb paper, prement-la una mica per a que expulsi el màxim d'humitat possible.
3. Abocar força oli d'oliva verge en una paella i, quan sigui molt calent, posar-hi els daus d'albergínia. Quan siguin tendres, retirar-los i reservar-los sobre paper de diari.
4. Posar oli en una altra paella i abocar-hi la ceba. Un cop sigui daurada, afegir els grans d'all i deixar coure uns segons tot remenant. Incorporar els tomàquets, apujar el foc i coure durant 8 o 10 minuts.
5. Posar aigua a bullir. Quan arrenqui el bull, afegir sal i després la pasta. Un cop la pasta estigui al dente, escórrer i muntar els plats: formar una muntanyeta d'spaghetti, abocar-hi la salsa per sobre i col·locar una cullerada de ricotta a sobre de tot. Repartir els daus d'albergínia pel voltant, i escampar l'alfàbrega tallada a trossets per la part blanca dels spaghetti.
(la Marzella, en canvi, afegeix l'albergínia a la salsa de tomata durant un o dos minuts, i després ho barreja tot amb la pasta, la ricotta i l'alfàbrega).






PD: El gust d'aquests spaghetti em sonava d'alguna cosa... I és que els ingredients eren els mateixos que els de la pizza Siciliana de Dar Poeta! :D





(...) Zapato que en unas horas buscaré bajo tu cama, con las luces de la aurora, junto a tus sandalias planas, que compraste aquella vez, en Salvador de Bahía, donde a otro diste el amor, que hoy yo te devolvería - Jorge Drexler

28 de novembre de 2011

Bizcocho de las carmelitas descalzas de Sevilla


De petita era tan ingènua que, ara que he crescut, no deixo que me'n colin ni una (bé, això és el que m'agrada pensar jaja). El cas és que feia molt de temps que havia deixat de creure en els miracles...

... fins que va arribar a la meva vida aquest pa de pessic!


Comencem pel començament... Heu sentit a parlar del bizcocho de las carmelitas descalzas de Sevilla? Bon senyal, suposo que els vostres pares no volien ferir la vostra sensibilitat.

Es tracta d'una cadena: algú et dóna una porció d'una mena de massa mare (es veu que està viva - tindrà sentiments?), i tu l'"alimentes" discontínuament durant 10 dies amb farina, sucre i llet fins que s'ha engreixat prou per a dividir-la en 4 parts. Amb una, faràs un pa de pessic; les altres 3 les donaràs a 3 persones diferents que hauran de repetir el procés.


Algú pot arrufar les celles - monges que van descalces? Si tenien les mans tan brutes com els peus, estem apanyats -, però aquesta cadena té un objectiu tan pur com transmetre sort i salut. I jo, que sóc més romàntica del que us penseu, dic que també es transmet amor! jaja


I què té a veure tot això amb els miracles?
Doncs que, cap quadrada com sóc, vaig voler precisar el got de sucre i el got de farina que li has de donar el primer dia en 250 g exactes... I el pobre, abans ben líquid, va morir de deshidratació tot just al 2n dia.

"RIP monjitas descalzas", es diu la foto. Perdoneu la qualitat blackberry

Estava a punt d'enterrar-lo (al fons de les escombraries) quan l'Aïda, que era qui m'havia donat la massa dins d'un tupper de color rosa, em va dir que esperés al 5è dia, quan li afegeixes llet...


... iiiiii tacháaan! La meva massa tornava a estar vivita y coleando! Davant meu tenia la prova clara de la ressurrecció existeix!! jaja (incís: m'hauria de preocupar que hagi ressucitat al cap de 3 dies, com Jesucrist a la Bíblia? No, si encara seria un pa de pessic sagrat i nosaltres ens el vam menjar tan tranquil·lament...)

Però és que no em digueu que no és un miracle que ALLÒ (vegeu "RIP monjitas descalzas") es convertís en un pa de pessic tan apetitós com els de les primeres fotos! Súper esponjós, amb trossets d'ametlla dissimulats però notables, i un subtilíssim regustet de taronja...
No se m'acut res millor que sucar-lo en llet o en xocolata desfeta per a que quedi ben xop i ens endolceixi la llet, la xocolata i el dia! :D


És possible que les carmelitas sevillanes em renyessin per no haver-hi afegit poma a dauets (ho sento, però a ma germana no li agrada) ni panses desossades enfarinades (ho sento, però ECS). També és veritat que una de les gràcies de la recepta és que es fa sense cap instrument modern, ni batedora ni nevera, i jo vaig enfornar-lo en un motllo de silicona... Però la resta de la recepta la vaig seguir de pe a pa! jaja

(bé, excepte quan ma mare va remenar el dia 9, que NO TOCAVA! jaja Ella, que tantes tonteries m'aguanta i que ara tenia mig marbre de la cuina ocupat amb un bol amb olor de fermentat i unes bombolles gegants i súper sospitoses, li va acabar agafant carinyo al bitxo i va decidir remenar-lo per a que marxessin les bombolles!! jeje)



 
Per si algú vol enriquir encara més els seus coneixements sobre aquesta tradició centenària (?), deixo escrites les indicacions per al procés de gestació, nutrició i part del nen! Com a conclusió del cas, podem extreure que mai, mai, hem de perdre la fe :)




Bizcocho de las carmelitas descalzas de Sevilla


Partim d'una massa líquida i grumollosa que algú molt considerat ens ha regalat, i comencem el procés un dijous (jo vaig desafiar el dogma i vaig començar un dissabte, però és que sabeu allò d'enrecordar-vos d'una cosa quan ja esteu al llit, ben tapadets i amb els ulls que se us tanquen...? Em va passar dos dies seguits).

DIJOUS - aboques un got de sucre i un got de farina sobre la massa. NO ho barregis!!
DIVENDRES - barreja, amb una cullera de fusta.
DISSABTE - NO ho toquis!
DIUMENGE - NO ho toquis, t'he dit!
DILLUNS - aboques un got de sucre, un got de farina i un got de llet sobre la massa. Altre cop, NO ho barregis!
DIMARTS - Ara sí, barreja-ho. Amb una cullera de fusta, eh?
DIMECRES - Avui no ho toques...
DIJOUS - ... ni avui tampoc...
DIVENDRES - ... ni tampoc avui!
DISSABTE - Ha arribat el gran dia! :D (ara no te n'oblidis!)
Separa 3 gots de la massa i posa'ls en 3 tuppers diferents. A la massa restant (també és un got, aproximadament) li afegeixes:

- 2 gots de farina
- 1 got, o 1/2 got, de sucre (i jo vaig posar-ne... 3/4! jaja)
- 1 got d'oli d'oliva o de girasol
- 1 got de llet
- 1 got de nous, o d'ametlles, picades (jo, ametlles! jeje)
- 1 got de panses desossades prèviament enfarinades (obviable...)
- 1 sobre de llevat
- 2 ous sencers
- 1 poma tallada a trossets
- 1 pessic de sal
- Una mica de canyella
- Una mica de vainilla (jo, el contingut de mitja vaina)
- Ratlladura de taronja

Es barreja bé (amb cullera de fuuusta) i al forn, a 180ºC, entre 40 i 45 minuts - boníssim! :D







Is that weird, taking my Louis Vuitton bag camping? - Jessica Simpson

21 de novembre de 2011

Restaurant Doña Oranda

Ron, sucre i un toc de llima, aigua de sifó i fulles de menta en gel picat?





A mi no menganyen (que nos digan la verdá), el mojito del Doña Oranda porta alguna cosa més, alguna cosa capaç de convertir una gèlida nit de novembre en una festa de temperatures tropicals - i no estic parlant de substàncies al·lucinògenes, per favor, sinó d'una espècie de màgia que ens transportarà a la Cuba autèntica!! :D





Comencem el nostre viatge asseient-nos en un vagó-restaurant de fusta polida, per les finestres del qual passen imatges d'un país en blanc i negre, anclat en el passat. Si al principi ens desconcerta una mica la carta ("mariquitas"? "plátano a puñetazos"?!), el servei, atent i ràpid, ens ajuda a situar-nos.

     

(aquest parell formen part de la decoració, no del servei jaja)

Compartim una torrada absolutament deliciosa: la poma, entre àcida i dolça, combina a la perfecció amb la cremositat de l'alvocat i una quantitat indecent de formatge brie fos, que s'amuntega sobre el pa cruixent... mmmm jajaja Només de recordar-la se'm fa la boca aigua! Costa 9,10€, però és que és immillorable!! :D 


Després ve el plat fort, el Plat Degustació, que recull algunes de les especialitats de la cuina cubana per 15,80€ (prou generosament per a que el compartim! jeje).

Hi trobem arroz congrí (a dalt a l'esquerra), un arròs saltejat amb frijoles boníssim; iuca frita (al centre), que us recordarà a les patates fregides però amb molt més de sabor (us ho dic jo!); diversos talls d'una carn que es desfà a la boca, molt especiada i súper gustosa sense pecar de picant; i els meus dos preferits, la ropa vieja (a baix a l'esquerra), que és carn de vedella guisada amb salseta de tomàquet, i el tamal (el quadradet groc sobre l'ou i el tomàquet cherry), que encara no sé què ben bé que és - en essència, una massa a base de farina de blat de moro que fa que t'estremeixis de plaer!! jaja


Altres tapes, com ara les quesadillas o el tamal farcit amb salsa, també et deixaran sense paraules, perquè en aquest restaurant saben cuinar, i molt bé (i jo que encara no he tingut l'oportunitat de tastar el seu asado!). Entre setmana fan un menú de migdia a 11€, o a 6,5€ si només volem un plat, poc variat però de qualitat.
Malgrat tot, no és només la cuina el que ens fa sospirar pel Doña Oranda, sinó el tracte càlid i l'ambient festiu que s'hi respira. No és precisament barat (el mojito, imprescindible, surt a 5€), però la relació qualitat-preu és molt bona i de tant en tant tothom necessita una ració d'alegria a la vida!! :D


 

Restaurant Doña Oranda
C/ Lluís Companys, 36
Sant Cugat del Vallès, Barcelona
Telf. 93 675 97 40




Ah, la rutina! La rutina cansa, la rutina mata l'espontaneïtat, esbrava les bombolles de la vida i les converteix en desídia - Quim Monzó

18 de novembre de 2011

Salmó amb salsa de gerds i kiwis

En algun punt de la història de la gastronomia, algú va apostar que el pa, el tomàquet i l'oli d'oliva funcionarien bé junts. Ara ha arribat el moment de revelar una combinació tan ignorada com genial: salmó, gerds i kiwis!!


Creieu-me, estem parlant d'un ÈXIT SEGUR! jaja

Els fans incondicionals del salmó (presente! :D) s'enduran una gran i grata sorpresa; els que l'odien a mort en devoraran fins l'últim trosset, perquè la combinació de sabors deixa el salmó en segon pla; i tots aquells que senten indiferència per aquest peix... recuperaran la joie de vivre!! - no us ho havia comentat...? És un plat perillosament afrodisíac! jaja


La recepta és del llibre "Los placeres de la buena mesa", escrit per un canadenc 100% adorable de nom Ron Kalenuik, que es menja la mantega untada amb més mantega, a les "crêpes" els hi diu "crepas" i titula les receptes amb noms com "Qué rico arroz!".
Només mirant la foto de la contraportada em ve al cap que el castor és l'animal nacional de Canadà...


M'he pres la llibertat de canviar la mantega amb què cou el salmó per oli d'oliva verge extra, perquè la diferència de sabor és mínima i després ja tindrem la nostra ració de nata... jaja
Veureu que la recepta incorpora pebre verd, potser us fa una mica de mandra comprar-ne però en vénen a moltíssims supermercats en potets miniatura i dóna un punt clau a la salsa!!! Si podeu, poseu-n'hi!

Ah, aquesta ha estat la primera vegada que he acompanyat el plat amb arròs... i el resultat ha estat absolutament perfecte. Us ho dic amb la mà al front i els ulls en blanc!!!


Què feu aquí palplantats? Acabeu de trobar la recepta ideal perquè la cita que heu portat a casa decideixi saltar-se les postres, per impressionar els convidats del sopar de cap d'any fins al punt que s'ofereixin a rentar els plats, o per fer feliç la vostra mare en un dia qualsevol! (quan s'ha trencat accidentalment el seu gerro preferit, s'entén).
A més a més, és facilíssima de fer i el marge d'error és mínim. No espereu més, proveu-la i ja em donareu les gràcies després... jeje





Salmó amb salsa de gerds, kiwis i pebre verd

INGREDIENTS
(4 persones)

4 rodanxes de salmó fresc
Oli d'oliva verge extra
1 tassa de gerds
1/2 tassa de nata espessa, 30% MG (si feu servir 12% MG també queda molt bé)
1/4 de tassa de sucre
1 cullerada de grans de pebre verd
2 kiwis
Arròs per acompanyar


1. Untar les rodanxes de salmó amb l'oli i col·locar-les en una safata de forn, entre 12 i 15 minuts a 180ºC.
2. Posar a escalfar en una cassoleta els gerds, la crema, el sucre i el pebre verd. Deixar-ho a foc baix 5 minutets. Mentrestant, pelar i picar els kiwis.
3. Afegir els kiwis a la salsa, i quan estiguin ben integrats retirar-ho del foc i passar-ho pel minipimer per a que quedi una textura suau.
4. Servir les rodanxes de salmó amb l'arròs i la salseta - MOLTA més salseta que a la foto! Ja ho veureu, no us en penedireu! :D








Per què hi ha tants pocs nois que regalin rams de roses? No em val l'excusa de què estan caríssimes, en una nit de festa es gasten més en cubates!