19 de juliol de 2011

Restaurant Can Borbó

Què podem esperar d'un restaurant amb AQUESTES faltes d'ortografia al menú?


Per començar, riure! jaja

Aquest és un post sobre aparences... falses, i no tan falses.
El menú del restaurant Can Borbó predeia un dinar mediocre, i en canvi vam menjar les millors sardines de les nostres vides. I és que vam acabar demanant a la carta, perquè no ens podíem decidir entre l'empedrad de garbazo, els tortilini o els gisante; la paellea i la fidegua no ens acabaven de convèncer (per no parlar de l'estafado i el cordero a la placha!); i sabíem que no tindríem lloc per als posters. Bé, la verdadera raó és que jo no havia provat mai les sardines i volíem sardines peti qui peti!


 
Tot havia començat una hora abans, quan amb aquesta fixació per les sardines, un pressupost força limitat i molta por de caure en la típíca turistada, havíem d'escollir un sol restaurant d'entre tots els del Moll de la Fusta. Vinga amunt i avall del passeig Joan de Borbó, llegint cartes, esquivant cambrers enganxifosos, caminant sota la pluja. I si bé vam acabar dinant a Can Borbó, no em puc estar de dir que, abans, vam entrar i sortir d'un altre restaurant...
Era l'ÚNIC d'aquells restaurants amb una pinta més aviat dolenta... i les aparences no enganyaven. Mentre tots els locals tenen noms tipus "La Mar Salada", "El rey de la gamba" (1 i 2!) o "El suquet de l'Almirall" (snif, algun dia!), aquest es deia LA OFICINA (...?!). Un saragossà geperut i guenyo (d'acord, això no és rellevant però és perquè us ambienteu) va insistir fins que hi vam entrar, i mentre pujàvem al segon pis van passar pel nostre costat dos plats de gambes i calamars que es veia d'una hora lluny que eren congelats. Vam seure en aquella sala diminuta, amb una pudor horrible de ves a saber què, una màquina expenedora i ni un sol raig de llum natural. No ens havien portat les cartes que ja fugíem, literalment.

Per sort, després vam entrar a Can Borbó :)

Des que hi vaig tastar les sardines, n'he menjat quatre o cinc vegades, i he de dir que cap com aquestes! Eren ben grosses, súper fresques i molt i molt gustoses. Les vam menjar amb un pa amb tomata ben tovet i generós en oli, l'amanida i la deliciosa picada que portaven per sobre... Boníssimes!
L'única pega? N'hi havia 5, i només 4 talls de pa! :)


A més a més vam compartir una paella de marisc senzillament correcta. Podria haver-hi hagut un altre d'aquests llagostins tan frescos!


Sumant-hi dues aigües, el dinar ens va sortir a 12€ per cap. La "moraleja" d'avui és que, si bé a vegades les aparences enganyen (Can Borbó i el seu menú ortogràficament catastròfic), moltes vegades no van tan desencaminades (ejem La Oficina). Sigui com sigui, no es pot jutjar res sense haver-ho provat! :)




 
L'amor neix del no-res, i mor de tot - A. Carr

2 comentaris:

  1. Montse m'encanten les teves crítiques i dir-te que el divendres vaig repetir al doña Oranda. Ara volem probar el de Gràcia el etíop, espero no menjar carn de camell o llet de camella .-))

    Elisa Campos

    ResponElimina
  2. Elisa guapa, jo em dic Anna!! jeje Quina alegria que repetissis!! jiji Mira, et puc assegurar que l'Abissínia t'encantarà :) És èxit segur!! jaja I res de camell, de veritat jajaja

    Un petonàs, i gràcies per seguir-me! :D

    ResponElimina