28 d’agost de 2011

Croque-madame

Sempre he dit que em rendiria davant de qualsevol francès que em digués quatre coses en la seva llengua natal (ho sé, quina noia tan fàcil!, però què voleu, amb aquells morritos i aquella cantarella... ma petite cherie... ai...! jaja).
Però en realitat no és ben bé així; aquest noi hauria de complir un altre requisit indispensable: saber fer croque-madames.
...i portar-me'ls al llit per esmorzar...
...cada diumenge! jaja


La veritat és que només he menjat un croque-madame a la meva vida, però va donar la casualitat que era EL MILLOR de tot París! El fet que estiguéssim tan afamades que sortíssim corrents del museu d'Orsay i entréssim al primer restaurant que vam trobar us pot fer sospitar que no sóc del tot objectiva... És igual, estava deliciós!


Pels que no estigueu obsessionats amb França, heu de saber que el croque-madame és una variació d'un croque-monsieur (un entrepà de pa de motlle de pernil i formatge amb formatge gratinat per sobre) coronat amb un ou ferrat. Com si perfeccionessis la perfecció, vaja!

El restaurant es deia Les Deux Musées, està just davant del museu d'Orsay i es divideix en una brasserie i una cafeteria. Nosaltres anàvem tan atavalades que vam entrar el restaurant... Quan vaig deixar la motxilla al terra (tota guixada, amb clauers, la típica motxillota d'estudiant) ja vaig tenir un mal pressentiment; llavors vaig veure els collars de perles i les mossegadetes diminutes de les senyores del nostre costat; finalment els preus de la carta van fer que ens aixequéssim i ens disposéssim a fugir (petant-nos de riure). Però llavors ens van dir que podíem passar a la cafeteria: senyors i senyores, vaig pagar 9,5€ per un menú de croque-madame, amanida amb una deliciosa vinagreta de mostassa i beguda, i vaig menjar com una reina!! :D



Tenia tan bon record del meu croque-madame que una nit d'estiu ens vam proposar fer-ne. Però es veu que era un record una mica distorsionat, perquè en comptes de fregir l'ou ferrat el vam fer al forn, i la veritat és que no tinc ni idea de si el que vam fer té nom jaja


Suposo que amb l'ou ferrat hauria estat millor, però la veritat és que estava boníssim i no en vam deixar ni una engruneta! jaja



Croque-monsieur

Untar dues llesques de pa de motlle per la part de fora amb mantega. Col·locar sobre una de les llesques una làmina de pernil dolç i una altra de formatge, preferiblement Emmental o Gruyère; tancar l'entrepà i espolsar-lo amb més formatge per sobre. Posar al forn a gratinar fins que estigui dauradet.

Croque-madame

Abocar oli d'oliva en una paella i, quan sigui molt calent, trencar-hi un ou. Salar i esperar un o dos minuts, tot abocant-li l'oli per sobre amb una cullereta, fins que la clara s'hagi solidificat però el rovell encara sigui líquid. Retirar l'ou ferrat de la paella i col·locar sobre el croque-madame.

"Allò" que vam fer nosaltres

Preparar un croque-monsieur i, abans de posar-lo al forn, prémer la part de dalt amb una cullera per a que quedi com un peti recipient. Abocar-hi un ou i fornejar fins que veieu que la clara estigui sòlida. Si ho saleu després, i no abans de posar-ho al forn, evitareu les taques blanques que ens van quedar a nosaltres!






El dia de la gran bifurcació, el qui va tenir raó no va ser l'imbècil que va baixar de l'arbre per esdevenir sapiens, sinó el mico que va seguir collint fruits i rascant-se la panxa. Els homes no han entès res sobre l'evolució. Qui treballa és el rei dels imbècils - El club dels optimistes incorregibles

26 d’agost de 2011

Trattoria Gigi

A vegades el millor és perdre's en una ciutat desconeguda, arribar a una plaça deserta amb un mercat abandonat i mirar darrere uns arbustos...


És veritat que a Itàlia és relativament fàcil menjar bé - qualsevol trattoria et servirà uns spaguetti millors que els d'aquí -, però trobar un lloc amb encant ja es fa més complicat, i em sembla que nosaltres vam topar amb la trattoria més bonica de tot Lucca :)


I si l'únic que tinguessin per oferir-nos fossin quatre talls de focaccia i un bol d'olivetes... però no era el cas!

Verduretes a la brasa amb rúcula i l'estrella del plat: una espècie de formatge fumat, molt suau... diferent i deliciós! L'oli d'oliva verge extra era de la regió i tenia un gust molt característic
Pollastre a la nostrale; un autèntic regal al paladar. Tendre i molt saborós, visca la senzillesa!
I què me'n dieu, d'aquesta vaixella? Tot és massa maco! jaja L'elecció encertadíssima de la meva germana: tagliatelle amb bacon cruixent - realment cruixent! L'ostensible presència del formatge a la crema feia aquest plat rodó, de 10 si no fos per la presentació
Bacallà a la livornesa - doncs aquí també el fem així! jaja amb tomata, ceba i patatones tallades a làmines fines, cosa que aportava una textura diferent. Boníssim, amb el pa calentó... La ració podria haver estat una mica més gran, potser! jaja
Mmm voleu saber què s'amaga sota aquesta muntanya vermella? Doncs dos bon talls de pollastre arrebossat! La combinació amb la salsa de tomata - insuperable, densa, d'aquella que et menjaries a cullerades - era genial

Tenint el compte les poques taules que atenien, el servei podria haver estat més ràpid; és clar que tot allò que és bo es fa esperar! Gigi cuida fins a l'últim detall per a oferir-nos un àpat memorable, en un ambient amigable i familiar i amb un menjar a l'altura de grans restaurants. Tot era boníssim! jaja No recordo quan ens va costar el sopar exactament, però sí que no estava gens malament de preu. Seria un pecat visitar Lucca després de llegir això i anar a sopar a un altre lloc :) 

Trattoria Gigi
Piazza del Carmine, 7
Lucca
Telf. 0583 467266


Demasiado tímido para ser pedante, demasiado común para inspirar misterio - Las teorías salvajes



PD. Accepten mascotes!!


23 d’agost de 2011

Cannoli siciliani

TECA A LA TOSCANA - PART 2!


Això és amor, AMOOOR!! jajaja
Ho sé, ho sé, el seu mateix nom revela que no és precisament el típic menjar toscà, però què voleu? L'esmorzar de l'hotel havia estat decepcionant i tenia tanta gana que Florència em semblava una ciutat horrible, atestada de turistes suats i cridaners... I de cop em vaig girar i estava allà, amuntegat a la típica paradeta per a guiris, tot farcidet, ben fresquet i cobert de sucre glassé, cridant-me: "Anna...! Anna...!" jajaja "Sóc cruixent i cremós a la vegada...!" (no comenteu a ningú que tinc converses amb cannolis, gràcies).


Però és que el cannoli és el dolç perfecte: la seva deliciosa massa està interiorment recoberta de xocolata (ara us he matat), la gran quantitat de ricotta desarma a qualsevol i les tiretes de taronja i el sucre glassé ja l'eleven a la categoria de diví.

Mentre feia aquestes fotos, vaig perdre la meva família. Visualizeu-me: dreta com un estaquirot enmig de la plaça del Duomo de Florència, envoltada de japonesos, amb llàgrimes als ulls i el cannoli a la mà, sense atrevir-me a menjar-lo, pensant que em quedaria penjada a Itàlia eternament (ei, això no sona tan malament).
Després de voltar i voltar, els vaig veure tan tranquils llegint la guia en un banc. Com sempre, ningú s'havia adonat de la meva desaparició. Famílies cruels apart, vaig gaudir fins l'últim mos de cannoli, i a partir de llavors Florència em va semblar una ciutat preciosa! :)





Però és que encara no us he dit el millor!
No heu d'anar a Sicília (ni tan sols a la Toscana jaja) per menjar un cannoli siciliani igual de bo que aquest, o fins i tot més! Apunteu l'adreça:

Qualitat blackberry, excusi!





Restaurant Topo Gigio
C/ Balmes 139
Barcelona
Telf. 932 183 193









De fet, el Topo Gigio és mereix una entrada per a ell tot solet. Hi he menjat la millor pizza de la meva vida... però això ho explicaré un altre dia! jaja





El gat maula perquè pensa que la lluna és un formatge

22 d’agost de 2011

Trattoria La Torre

Què com m'ha anat per la Toscana?
Doncs he pujat els milers d'esglaons propis de tot poble encantador, m'he rigut de les posturetes dels turistes davant la torre de Pisa (abans de fer-ne jo), hem omplert el maleter de vins i "només" s'ha trencat una ampolla, he fet un reportatge fotogràfic del meu pare imitant a diversos animals, he après paraules lletges en italià, m'he trobat enmig del merder de les curses de cavalls a Siena, m'he fet fotos sobre Vespes vemelles que no eren meves, he dinat al costat d'homes que roncaven...
Ah, què voleu saber com he menjat?


He menjat TANTES coses bones que no sabia per on començar! jaja Finalment he decidit anar dosificant les meravelles que he tastat en diferents posts, però així en general puc dir que he redescobert la pasta (ara entenc QUÈ VOLIEN DIR quan parlaven de pasta al dente!) i, paradoxalment, que m'he adonat que la pasta no ho és tot, a la cuina italiana.


Començo per l'antica trattoria La Torre, un negoci familiar -els Stiaccini el regenten des de fa 5 generacions- situat a Castellina in Chianti. Si visiteu la Toscana us recomano una paradeta a Castellina; en realitat no té res d'espectacular però és un poblet petit que els turistes encara no han envaït del tot, ple de paradetes de fruita i verdura fresques, flors exuberants, carrers empedrats i senyores rialleres.

Com demostrar-vos les dimensions d'aquesta síndria... A veure, les fruites del costat són peres grans
La proposta gastronòmica de la Torre neix directament d'aquesta connexió amb la tradició, i recupera sabors del passat en el que defineixen com cucina chiantigiana da oltro un secolo - això pot ser sinònim de plats molt contundents, com veurem més endavant...
Val la pena reservar per poder gaudir de l'agradable terrassa exterior. L'afluència de gent comporta que el servei no sigui tan ràpid com voldríem, però ho compensa un tracte simplement excel·lent: la cambrera ens va confeccionar un aperitiu al nostre gust, em va explicar la preparació d'algun plat i va comprovar diverses vegades que tot estava correcte sense que la seva presència resultés pesada.



D'antipasto vam optar per l'amanida caprese que heu vist més adalt i per un bon plat de prosciutto. Absolutament deliciosos!! Abans d'anar a Itàlia havia començat a avorrir la mozzarella - és clar, si la d'aquí no té gust de res! - però la que vaig menjar allà era tendra, fresca i molt i molt saborosa. A més, els tomàquets eren de pagès i l'alfàbrega desprenia una olor embriagadora. He comentat ja que el basilico és la meva nova herba preferida? :)
Pel que fa al prosciutto, també era magnífic, de gust suau però amb personalitat, tallat ben finet; te'n podies empassar mig plat sense adonar-te'n. Les figues que l'acompanyaven van ser un regal del cel (les primeres de la temporada!) perquè estaven al punt i oferien un contrast dolç espectacular, en la meva opinió millor que la combinació amb meló.


Excuseu el saler, si tardo un segon més a fer la foto la meva germana m'hauria mossegat
Els spaguetti al pomodoro van ser, potser, el plat més fluix. Tot i una presentació encantadora i una elaboració més que correcta, eren molt normals, i els 8€ que costaven potser un pèl exagerats.



Els canelons de ricotta i espinacs eren els millors canelons vegetals que he provat. Si els qualifico d'immillorables és pel seu gust extremadament suau (fins i tot massa per a alguns paladars), una delicada consistència i un equilibri general absolut. I mira que a mi els canelons, ni fu ni fa.



Aquesta carn em va deixar sense paraules. Ni en els seus millors dinars els meus avis han aconseguit un tall rodó com aquest: d'una melositat sense precedents i sense ni un xic de sequedat, el tall es desfeia a la boca deixant-hi un gust potent que durava i durava. El secret, salsa de vi Chianti. Una meravella.
Les patates, a més, estaven cuinades en una tècnica que ja he tastat abans però no aconsegueixo recordar on... (quina ràbia!). Una versió original i refinada de la típica patata fregida.


I per últim, la meva elecció, el risotto sul piccione. Jo convençuda que estava menjant perdiu, i es veu que era colom... en fi, diuen que els arrossos amb colom són dels millors, i realment aquest era exquisit. La cremositat era insuperable (anaves trobant fils de formatge mentre menjaves), la carn de colom excel·lent i el gust del conjunt, resultat de la combinació de suc del rostit del colom, vi Chianti i parmesà, extremadament potent. De fet, és l'arròs més fort que he provat mai i crec que amb una tapeta n'hauria tingut prou. Sigui com sigui, encara salivo quan hi penso, jaja!



Per culpa d'aquest arròs no em vaig veure capaç d'agafar un dels pastissos casolans que oferien de postres (de pinyonets, de figa, d'avellanes i xocolata... snif) ni d'atacar el carret de formatges. Em vaig quedar completament desconcertada quan van demanar un gelat de coco i un de llimona i els van portar un coco i una llimona gelats, com els de xiringuito. Per molt que estiguessin deliciosos... desentonava! jaja


Aquests 6 plats, més un parell d'aigües grans, una ampolleta de vi i els dos postres ens va sortir per 106€. Tenint en compte la qualitat del producte i la dedicació i encert en les receptes, la presentació cuidada en un ambient tan relaxat i el servei atent i cordial, va valer molt i molt la pena.


No, no està fent taichí, és un dels meus "posturites" preferits. Ole tú



Antica Trattoria "La Torre"
Piazza del Comune, 15
53100 Castellina in Chianti
Tel. 0577 740236



La felicitat no és una estació terminal, sinó una manera de viatjar - Runbeck