22 d’agost de 2011

Trattoria La Torre

Què com m'ha anat per la Toscana?
Doncs he pujat els milers d'esglaons propis de tot poble encantador, m'he rigut de les posturetes dels turistes davant la torre de Pisa (abans de fer-ne jo), hem omplert el maleter de vins i "només" s'ha trencat una ampolla, he fet un reportatge fotogràfic del meu pare imitant a diversos animals, he après paraules lletges en italià, m'he trobat enmig del merder de les curses de cavalls a Siena, m'he fet fotos sobre Vespes vemelles que no eren meves, he dinat al costat d'homes que roncaven...
Ah, què voleu saber com he menjat?


He menjat TANTES coses bones que no sabia per on començar! jaja Finalment he decidit anar dosificant les meravelles que he tastat en diferents posts, però així en general puc dir que he redescobert la pasta (ara entenc QUÈ VOLIEN DIR quan parlaven de pasta al dente!) i, paradoxalment, que m'he adonat que la pasta no ho és tot, a la cuina italiana.


Començo per l'antica trattoria La Torre, un negoci familiar -els Stiaccini el regenten des de fa 5 generacions- situat a Castellina in Chianti. Si visiteu la Toscana us recomano una paradeta a Castellina; en realitat no té res d'espectacular però és un poblet petit que els turistes encara no han envaït del tot, ple de paradetes de fruita i verdura fresques, flors exuberants, carrers empedrats i senyores rialleres.

Com demostrar-vos les dimensions d'aquesta síndria... A veure, les fruites del costat són peres grans
La proposta gastronòmica de la Torre neix directament d'aquesta connexió amb la tradició, i recupera sabors del passat en el que defineixen com cucina chiantigiana da oltro un secolo - això pot ser sinònim de plats molt contundents, com veurem més endavant...
Val la pena reservar per poder gaudir de l'agradable terrassa exterior. L'afluència de gent comporta que el servei no sigui tan ràpid com voldríem, però ho compensa un tracte simplement excel·lent: la cambrera ens va confeccionar un aperitiu al nostre gust, em va explicar la preparació d'algun plat i va comprovar diverses vegades que tot estava correcte sense que la seva presència resultés pesada.



D'antipasto vam optar per l'amanida caprese que heu vist més adalt i per un bon plat de prosciutto. Absolutament deliciosos!! Abans d'anar a Itàlia havia començat a avorrir la mozzarella - és clar, si la d'aquí no té gust de res! - però la que vaig menjar allà era tendra, fresca i molt i molt saborosa. A més, els tomàquets eren de pagès i l'alfàbrega desprenia una olor embriagadora. He comentat ja que el basilico és la meva nova herba preferida? :)
Pel que fa al prosciutto, també era magnífic, de gust suau però amb personalitat, tallat ben finet; te'n podies empassar mig plat sense adonar-te'n. Les figues que l'acompanyaven van ser un regal del cel (les primeres de la temporada!) perquè estaven al punt i oferien un contrast dolç espectacular, en la meva opinió millor que la combinació amb meló.


Excuseu el saler, si tardo un segon més a fer la foto la meva germana m'hauria mossegat
Els spaguetti al pomodoro van ser, potser, el plat més fluix. Tot i una presentació encantadora i una elaboració més que correcta, eren molt normals, i els 8€ que costaven potser un pèl exagerats.



Els canelons de ricotta i espinacs eren els millors canelons vegetals que he provat. Si els qualifico d'immillorables és pel seu gust extremadament suau (fins i tot massa per a alguns paladars), una delicada consistència i un equilibri general absolut. I mira que a mi els canelons, ni fu ni fa.



Aquesta carn em va deixar sense paraules. Ni en els seus millors dinars els meus avis han aconseguit un tall rodó com aquest: d'una melositat sense precedents i sense ni un xic de sequedat, el tall es desfeia a la boca deixant-hi un gust potent que durava i durava. El secret, salsa de vi Chianti. Una meravella.
Les patates, a més, estaven cuinades en una tècnica que ja he tastat abans però no aconsegueixo recordar on... (quina ràbia!). Una versió original i refinada de la típica patata fregida.


I per últim, la meva elecció, el risotto sul piccione. Jo convençuda que estava menjant perdiu, i es veu que era colom... en fi, diuen que els arrossos amb colom són dels millors, i realment aquest era exquisit. La cremositat era insuperable (anaves trobant fils de formatge mentre menjaves), la carn de colom excel·lent i el gust del conjunt, resultat de la combinació de suc del rostit del colom, vi Chianti i parmesà, extremadament potent. De fet, és l'arròs més fort que he provat mai i crec que amb una tapeta n'hauria tingut prou. Sigui com sigui, encara salivo quan hi penso, jaja!



Per culpa d'aquest arròs no em vaig veure capaç d'agafar un dels pastissos casolans que oferien de postres (de pinyonets, de figa, d'avellanes i xocolata... snif) ni d'atacar el carret de formatges. Em vaig quedar completament desconcertada quan van demanar un gelat de coco i un de llimona i els van portar un coco i una llimona gelats, com els de xiringuito. Per molt que estiguessin deliciosos... desentonava! jaja


Aquests 6 plats, més un parell d'aigües grans, una ampolleta de vi i els dos postres ens va sortir per 106€. Tenint en compte la qualitat del producte i la dedicació i encert en les receptes, la presentació cuidada en un ambient tan relaxat i el servei atent i cordial, va valer molt i molt la pena.


No, no està fent taichí, és un dels meus "posturites" preferits. Ole tú



Antica Trattoria "La Torre"
Piazza del Comune, 15
53100 Castellina in Chianti
Tel. 0577 740236



La felicitat no és una estació terminal, sinó una manera de viatjar - Runbeck

9 comentaris:

  1. la ensalada de tomate y mozarela es mi favorita ! la adoro por encima de todo ! muchisimos besos

    ResponElimina
  2. pues si hubieras provado ésta te habrías muerto, qué mozzarella, qué tomate! jaja Por cierto Rocío la última vez que intenté comentar en tu blog no me dejó! Muchos besos

    ResponElimina
  3. Que maca és Italia... els paisatges, la gent, la llum... ho té tot???? la torre encara no ha caigut???? jajajajajaja. Petonets

    ResponElimina
  4. Tens tota la raó Judith, Itàlia és simplement preciosa! :D no, no ha caigut i em sembla que no ho farà perquè l'han arreglat molt! (va estar una temporada tancada) jaja Molts petonets guapa!

    ResponElimina
  5. Anna, magnífic reportatge!!! jejeje, m'he rigut molt quan m'has recordat les posturetes de la gent a Pisa, jajaja, que bo!!! Vas pujar al Campanile de Florència??? nena!!! quin tou d'escales!!! vam arribar amb la llenga fora!!!

    ResponElimina
  6. Doncs mira, al Campanille no hi vaig pujar, però a la torre de Pisa sí! jaja és el que toca, fer bessons per a poder gaudir d'unes bones vistes! jaja
    molts petonets nina :)

    ResponElimina
  7. Doncs és una pena, Anna, perquè val la pena, encara que pujar a la cúpula encara la val més, un dia t'ho explico amb calma perquè t'ompliria pàgines de comentaris si em deixessis sobre Itàlia.
    Per cert, veig que les xíndries són tan grosses com les recordava. Ah, i això de l'arròs amb colomí (o tudó, si era de bosc) em fa una enveja important. A casa meu (o de la meu mare), malgrat que el meu avi és caçador, sempre ha fet mig fàstic la carn de cacera i els seus parents domèstics, conills, colomins, tudons...
    En fi, val més que plegui de llegir el teu blog o m'hauré de fer un segon sopar.

    ResponElimina
  8. a itàlia es menja bé gairebé a tot arreu, tens raó, però veig que has aprofitat bé el viatge. em quedo amb els cannoli, que és un dels meus dolços preferits des que els vaig descobrir a través de les novel·les de l'andrea camilleri i el seu golafre comissari montalbano. tinc pendent de fer-ne i penjar-los al bloc.

    ResponElimina
  9. Marc: jaja ooh marc quina alegria; fer-te venir gana és un dels meus objectius! jaja sí sí, les verdures eren im-presionantes...!

    Manel: i tant que he aprofitat el viatge, i encara no he penjat algunes delícies!! jaja m'encantaria que pengessis la recepta del cannoli; el tinc tan idealitzat que no m'imagino fent-ne a casa! jaja

    ResponElimina