Amanida d'espinacs i maduixes

Segur que teniu un amic que només de sentir la paraula "amanida" comença a tenir suors fredes i la cara se li desfigura en una ganyota de fàstic. Bé, potser sou aquesta persona. Tranquils, us estimem igual :)

El cas és que l'altre dia vam fer un sopar en què van coincidir una antiverds radical i una amanida a la mateixa taula. 

Catàstrofe? Desastre, dieu?

Oh no, no amb aquesta amanida...

Ningú es pot resistir a unes maduixes ben dolces, ni a unes cruixents ametlles torrades i encara menys a un formatge deliciosament cremós... 

I per acabar-ho de rematar, tenim els nabius explotant dins la boca i el puntet salat de les pipes!

Sé que molts desconfieu dels espinacs frescos... Doncs us ajudarien a superar el trauma col·lectiu que tenim amb l'enciam iceberg, perquè són molt més gustosos!  

Ja veureu, amb aquesta amanida l'èxit està assegurat :)

És bastant ridícul escriure la recepta, però va, que no costa res! jaja

Amanida d'espinacs i maduixes

INGREDIENTS

(per a 4 persones)

Dues bosses d'espinacs frescos, a ser possible de brots tendres (a mi m'agrada la marca... Florette!)

Una capseta de maduixes

Una mini capseta de nabius

Ametlles torrades

Formatge (el de cabra hi queda boníssim)

Oli d'oliva verge extra

Pipes (opcional)

Blat de moro (opcional)

1. Rentar i tallar a trossets les maduixes. Tallar el formatge a dauets.

2. Col·locar els espinacs en un bol i afegir-hi les maduixes, els nabius, les ametlles torrades (no cal pelar-les) i el formatge. Incorporar-hi pipes o blat de moro si ens hi agrada.

3. Amanir amb oli d'oliva i... tacháaaan!!!

Amb aquest sopar, us podeu menjar un bon postre sense remordiments jeje, és clar que difícilment superarà el pastís de xocolata i avellanes de la Laura! :D

I si us dic que el vam acompanyar amb nata muntada feta al moment i gelat de vainilla artesà...?

Dieu: "ahhh" ;)

(Ho sé, quin tipus de post és aquest, que començo parlant d'amanides súper sanes i acabo amb fotos que són la temptació personificada? Perdó! jaja)

Con tu permiso me voy a casa a tener un ataque del corazón - Vincent Vega

Pizzeria Dar Poeta

Estan bojos, aquests romans. Les set de la tarda i ja gairebé no queda ni una taula lliure; no, si encara serà veritat que en aquest carreró tan estret s'hi troben les millors pizzes de Roma!

Donem un cop d'ull a la carta... Les amanides queden eclipsades per un repertori de bruschette o torradetes molt originals -carbassó, pesto i formatge, cigrons i oli, tonyina i tomàquets... - a només 2 i 3€.



Plat (o platot) d'aperitius variats a 9,5€



Però l'estrella de la nit serà, òbviament, la pizza. La introducció de la carta ens assegura que fer pizzes és tot un art, una vertadera ciència, i que les que fan aquí no pequen ni de massa primes i cruixents ni de massa gruixudes i toves, sinó que són lleugeres, ràpides de pair i no deixen sensació de set al final... Ja em pregunto si tan d'autobombo estarà justificat!

Sigui com sigui, tot indica que hi posen molt d'amor. Les opcions on triar són moltes, però tan atípiques i sorprenents que cada una sembla haver estat elaborada per a una persona en concret, després de moltes proves i gràcies a un instint innat per a la combinació d'ingredients.

Jo, em vaig tirar de cap a la Siciliana!

Albergínia, tomaquets cherry i ricotta salada. Im-presionante! Com veieu, la base no tenia la típica mozzarella sinó que sobre la salsa de tomàquet es notava el gust inconfusible d'un oli d'oliva verge extra com només el saben fer els italians.

És veritat que el recobriment era magnífic, que els sabors es barrejaven a la boca en una combinació orgàsmica (jaja), però l'autèntica responsable de l'èxit era la massa.

Feta en forn de llenya, tal com la descrivien a la carta: ni gruixuda ni prima, ni tova ni excessivament cruixent. Perfecta. La millor massa de pizza que he tastat en la vida! :D

També vam demanar una Super formaggi (foto de dalt!), amb mozzarella, ricotta i xili, que personalment em va semblar massa suau però el meu cosí va devorar, i una Napoli, que portava salsa de tomàquet, mozzarella i anxoves, un pèl massa salada per a mi (espera, a mi les anxoves sempre em semblen salades).

Critico per criticar, perquè les dues pizzes eren boníssimes.



La meva àvia va desaprofitar tota una focaccia amb prosciutto. Què voleu, menja com un pardalet (excepte quan et descuides d'amagar la xocolata).

Ens van fer una Margherita amb prosciutto que no estava a la carta, però aquest no va ser l'únic gest simpàtic del servei. Armar-se de paciència a la hora d'explicar-nos que no admeten reserves, recordar qui ha demanat què, mantenir un somriure permanent a la cara i que no sembli forçat i treballar amb una rapidesa increïble fan de les cambreres d'aquest lloc unes superdones!

Bé, tornant a la pizza prosciutto: era de-li-cio-sa, llàstima que el pernil fos tan salat! (en això no tenien raó, a la carta, perquè deixava amb una set...).

A aquestes altures estàvem més que satisfets amb el lloc, i poc ens esperàvem que el millor encara havia d'arribar.

En un atac de golafreria, vaig convèncer els meus dos cosins i la meva germana de demanar per postres un calzone de nutella piccolo (a 6€) i menjar-nos-el entre els quatre. Encara ara em pregunto qui té l'estómac de menjar-se'n un de grande tot sol (a 11€), perquè amics, això era una bomba.

I sovint, bomba és sinònim de boníssim...

La nutella súper abundant (jo crec que la italiana és més bona que la d'aquí), fosa amb l'escalfor d'una massa absolutament perfecta - això sí que és felicitat! jaja De 10, divina!!!

Suposo que penseu que el sopar no podia acabar millor. Doncs ho va fer quan vam veure la factura: quatre pizzes, una focaccia, una bruschetta, un plat d'aperitius, el calzone, tres aigües grans i dues cerveses: 62 euros. ¿Cómo te quedas? Muerta.

Aquest missatge s'autodestruirà en un parell de minuts, o sigui que afanyeu-vos a fer còpies de seguretat de tots els vostres documents importants. El secret ja s'ha escampat prou (sabeu quina cua hi havia a les nou de la nit? Mare meva!) i no ens podem permetre que la millor pizzeria de Roma es faci encara més famosa :)

Pizzeria Dar Poeta

Vicolo del Bologna, 45-46 (Trastevere)

00153 Roma

Telf. 065 880 516

Deien que l'escassesa de carbó era una història que s'havien inventat els francesos perquè tothom s'escalfés dormint amb qui volgués - La caiguda dels gegants

Bullying culinari

Avui ens ocupa un tema de primera instància a l'ordre del dia mundial: és just que marginem i condemnem a l'oblit tants i tants plats que no van sortir del tot perfectes?

Doncs és clar que no! Ells també tenen dret a veure la llum!

Per això m'he decidit a penjar alguns fracassos a la cuina sense aturar-me a pensar en les conseqüències - enfonsar la meva futura i prometedora carrera al Bulli, perdre tot el prestigi com a cocinitas que amb suor, sang i llàgrimes m'havia guanyat, dinamitar la meva autoestima -. Bàsicament es divideixen en dues categories: plats deliciosos que es fan difícils de mirar, i plats preciosos que ningú es va poder menjar.

Ja havia parlat d'aquest ou al plat - pobret, tot arrugadet, tan i tan sec! jaja La clara es va escampar de mala manera entre la salsa de tomata i l'orenga que hi vaig tirar per sobre em deia: "Calia?". No, no calia, el mal ja estava fet. Però bé, estava bo! jaja

Sonava súper cool: "Falsa lasagna de carbassó i gambes". I jo, ¡pues vamos allá! Mira que vaig seguir la recepta al peu de la lletra, però el resultat és el que li serviria de sopar al meu pitjor enemic. Tenia TANT de gust de llimona i picava TANTÍSSIM que, amb llàgrimes als ulls (pel picant), vaig haver-la de classificar com a immenjable. Bé, les gambes sí que es podien menjar, jeje.

Ja em veieu tota emocionada amb els meus spaguettis de remolatxa del Prego -una botiga de pasta de Sant Cugat massa guai-, les gambes súper fresques, l'alfàbrega del meu hort (= test raquític a punt de morir en un racó del jardí) i els tomàquets secs, tan italians...

Us ho cregueu o no, el resultat NO TENIA GUST DE RES. Com menjar aire. La cosa més insípida del món. Suposo que em vaig deixar un bon raig d'oli al final, o directament, la salsa... Snif!

Que mones, eh, les torradetes de figa i formatge de cabra! El més increïble és que les figues estaven al punt, el pa era deliciós i el formatge boníssim, però tot combinat formava una mena de pasta a la boca mig dolça mig salada que costava d'empassar. Potser amb una torradeta molt més fina, o amb un formatge més fort...? Probablement!

Les meves albergínies plenes són un punt intermig entre les dues categories, perquè ni són especialment fotogèniques ni eren dolentes de gust.

Recordo que el dia que les vaig fer es repetia el dilema diari (alguna cosa hauré de dinar però em fa massa mandra sortir a comprar) quan vaig tenir una il·luminació: a la nevera encara hi havia una albergínia! Me l'havia portat el meu pare de la fruiteria en plan "Anna t'he portat aquesta verdura exòtica per a que facis experiments dels teus que, sobretot, no vull provar". Que és mono, ell.

Sigui com sigui, de seguida em vaig animar a fer unes albergínies plenes, i quan ja havia trobat una bona recepta per internet vaig obrir la nevera...

Sacré bleu! L'albergínia estava en estat de descomposició avançada!

O sigui que finalment vaig haver de sortir a comprar.

Total, van quedar crues com una mala cosa!

Si fas madalenes, assegurat que fas servir uns motllos sòlids o un parell d'aquests "blandengues", perquè et podria passar com a nosaltres i que vessessin sobre la safata del forn. Les parts que van tocar la safata van quedar carbonitzades, però la gran majoria es va poder menjar... I eren boníssimes! :D El meu pare i el meu cosí menjant-ne una darrere l'altra n'eren la prova.

De fet, aquestes madalenes van ser doblement accidentades, perquè quan les anàvem a fer em vaig carregar la thermomix de la meva tieta... Que no cunda el pánico, era una averia molt petita i no els van cobrar res per arreglar-la! (aquí ve quan jo m'eixugo la suor del front).

Havia sentit a parlar d'spaguettis vegetals, i quan vaig veure la recepta de calabaguettis m'hi vaig tirar amb entusiasme... A l'hora de fer-los ja em vaig desanimar una mica (punyeta és molt difícil!), però quan els vaig tastar i no tenien gust d'absolutament res, vaig mirar cap a l'armari de la cuina i vaig pensar: "Spaguettis, para qué os quiero".

Ja m'ho deia la meva mare: "Fes-la de formatge per fondre, que segur que et queda bé". I jo pesada amb els meus aires de gourmet, "Doncs faré una truita de roquefort!". Molt bé maca, però el roquefort no queda líquid i sucós com l'altre sinó que te'l trobes de tant en tant en una mossegada. No em malinterpreteu, la truita estava bona, però jo volia una truita de formatge que se'm desfés a la boca... (M'està venint una salivera que em sembla que ja sé que soparé).



Fins aquí el nostre cagades vàries d'avui! (No us penseu que en tinc gaires més, jaja).
En resum us puc dir que no us desanimeu si cuineu alguna cosa immenjable i acabeu dinant un bikini/un ou ferrat/uns spaguettis amb salsa de tomata, perquè probablement estaran més bons que el que anàveu a fer (? Quina conclusió més estúpida).

Arrivederci! :)




O quizás creías que iba mal, o quizás preparabas mi epitafio, pues verás, lo he creado ya: "A todos fuck you por igual! A todos gracias por igual!" - Love of Lesbian

Croque-madame

Sempre he dit que em rendiria davant de qualsevol francès que em digués quatre coses en la seva llengua natal (ho sé, quina noia tan fàcil!, però què voleu, amb aquells morritos i aquella cantarella... ma petite cherie... ai...! jaja).

Però en realitat no és ben bé així; aquest noi hauria de complir un altre requisit indispensable: saber fer croque-madames.

...i portar-me'ls al llit per esmorzar...

...cada diumenge! jaja

La veritat és que només he menjat un croque-madame a la meva vida, però va donar la casualitat que era EL MILLOR de tot París! El fet que estiguéssim tan afamades que sortíssim corrents del museu d'Orsay i entréssim al primer restaurant que vam trobar us pot fer sospitar que no sóc del tot objectiva... És igual, estava deliciós!

Pels que no estigueu obsessionats amb França, heu de saber que el croque-madame és una variació d'un croque-monsieur (un entrepà de pa de motlle de pernil i formatge amb formatge gratinat per sobre) coronat amb un ou ferrat. Com si perfeccionessis la perfecció, vaja!

El restaurant es deia Les Deux Musées, està just davant del museu d'Orsay i es divideix en una brasserie i una cafeteria. Nosaltres anàvem tan atavalades que vam entrar el restaurant... Quan vaig deixar la motxilla al terra (tota guixada, amb clauers, la típica motxillota d'estudiant) ja vaig tenir un mal pressentiment; llavors vaig veure els collars de perles i les mossegadetes diminutes de les senyores del nostre costat; finalment els preus de la carta van fer que ens aixequéssim i ens disposéssim a fugir (petant-nos de riure). Però llavors ens van dir que podíem passar a la cafeteria: senyors i senyores, vaig pagar 9,5€ per un menú de croque-madame, amanida amb una deliciosa vinagreta de mostassa i beguda, i vaig menjar com una reina!! :D

Tenia tan bon record del meu croque-madame que una nit d'estiu ens vam proposar fer-ne. Però es veu que era un record una mica distorsionat, perquè en comptes de fregir l'ou ferrat el vam fer al forn, i la veritat és que no tinc ni idea de si el que vam fer té nom jaja

Suposo que amb l'ou ferrat hauria estat millor, però la veritat és que estava boníssim i no en vam deixar ni una engruneta! jaja

Croque-monsieur

Untar dues llesques de pa de motlle per la part de fora amb mantega. Col·locar sobre una de les llesques una làmina de pernil dolç i una altra de formatge, preferiblement Emmental o Gruyère; tancar l'entrepà i espolsar-lo amb més formatge per sobre. Posar al forn a gratinar fins que estigui dauradet.

Croque-madame

Abocar oli d'oliva en una paella i, quan sigui molt calent, trencar-hi un ou. Salar i esperar un o dos minuts, tot abocant-li l'oli per sobre amb una cullereta, fins que la clara s'hagi solidificat però el rovell encara sigui líquid. Retirar l'ou ferrat de la paella i col·locar sobre el croque-madame.

"Allò" que vam fer nosaltres

Preparar un croque-monsieur i, abans de posar-lo al forn, prémer la part de dalt amb una cullera per a que quedi com un peti recipient. Abocar-hi un ou i fornejar fins que veieu que la clara estigui sòlida. Si ho saleu després, i no abans de posar-ho al forn, evitareu les taques blanques que ens van quedar a nosaltres!

El dia de la gran bifurcació, el qui va tenir raó no va ser l'imbècil que va baixar de l'arbre per esdevenir sapiens, sinó el mico que va seguir collint fruits i rascant-se la panxa. Els homes no han entès res sobre l'evolució. Qui treballa és el rei dels imbècils - El club dels optimistes incorregibles

Trattoria Gigi

A vegades el millor és perdre's en una ciutat desconeguda, arribar a una plaça deserta amb un mercat abandonat i mirar darrere uns arbustos...

És veritat que a Itàlia és relativament fàcil menjar bé - qualsevol trattoria et servirà uns spaguetti millors que els d'aquí -, però trobar un lloc amb encant ja es fa més complicat, i em sembla que nosaltres vam topar amb la trattoria més bonica de tot Lucca :)

I si l'únic que tinguessin per oferir-nos fossin quatre talls de focaccia i un bol d'olivetes... però no era el cas!

Verduretes a la brasa amb rúcula i l'estrella del plat: una espècie de formatge fumat, molt suau... diferent i deliciós! L'oli d'oliva verge extra era de la regió i tenia un gust molt característic

Pollastre a la nostrale; un autèntic regal al paladar. Tendre i molt saborós, visca la senzillesa!

I què me'n dieu, d'aquesta vaixella? Tot és massa maco! jaja L'elecció encertadíssima de la meva germana: tagliatelle amb bacon cruixent - realment cruixent! L'ostensible presència del formatge a la crema feia aquest plat rodó, de 10 si no fos per la presentació

Bacallà a la livornesa - doncs aquí també el fem així! jaja amb tomata, ceba i patatones tallades a làmines fines, cosa que aportava una textura diferent. Boníssim, amb el pa calentó... La ració podria haver estat una mica més gran, potser! jaja

Mmm voleu saber què s'amaga sota aquesta muntanya vermella? Doncs dos bon talls de pollastre arrebossat! La combinació amb la salsa de tomata - insuperable, densa, d'aquella que et menjaries a cullerades - era genial

Tenint el compte les poques taules que atenien, el servei podria haver estat més ràpid; és clar que tot allò que és bo es fa esperar! Gigi cuida fins a l'últim detall per a oferir-nos un àpat memorable, en un ambient amigable i familiar i amb un menjar a l'altura de grans restaurants. Tot era boníssim! jaja No recordo quan ens va costar el sopar exactament, però sí que no estava gens malament de preu. Seria un pecat visitar Lucca després de llegir això i anar a sopar a un altre lloc :) 

Trattoria Gigi

Piazza del Carmine, 7

Lucca

Telf. 0583 467266

Demasiado tímido para ser pedante, demasiado común para inspirar misterio - Las teorías salvajes



PD. Accepten mascotes!!

Cannoli siciliani

TECA A LA TOSCANA - PART 2!

Això és amor, AMOOOR!! jajaja
Ho sé, ho sé, el seu mateix nom revela que no és precisament el típic menjar toscà, però què voleu? L'esmorzar de l'hotel havia estat decepcionant i tenia tanta gana que Florència em semblava una ciutat horrible, atestada de turistes suats i cridaners... I de cop em vaig girar i estava allà, amuntegat a la típica paradeta per a guiris, tot farcidet, ben fresquet i cobert de sucre glassé, cridant-me: "Anna...! Anna...!" jajaja "Sóc cruixent i cremós a la vegada...!" (no comenteu a ningú que tinc converses amb cannolis, gràcies).

Però és que el cannoli és el dolç perfecte: la seva deliciosa massa està interiorment recoberta de xocolata (ara us he matat), la gran quantitat de ricotta desarma a qualsevol i les tiretes de taronja i el sucre glassé ja l'eleven a la categoria de diví.

Mentre feia aquestes fotos, vaig perdre la meva família. Visualizeu-me: dreta com un estaquirot enmig de la plaça del Duomo de Florència, envoltada de japonesos, amb llàgrimes als ulls i el cannoli a la mà, sense atrevir-me a menjar-lo, pensant que em quedaria penjada a Itàlia eternament (ei, això no sona tan malament).

Després de voltar i voltar, els vaig veure tan tranquils llegint la guia en un banc. Com sempre, ningú s'havia adonat de la meva desaparició. Famílies cruels apart, vaig gaudir fins l'últim mos de cannoli, i a partir de llavors Florència em va semblar una ciutat preciosa! :)





Però és que encara no us he dit el millor!
No heu d'anar a Sicília (ni tan sols a la Toscana jaja) per menjar un cannoli siciliani igual de bo que aquest, o fins i tot més! Apunteu l'adreça:

Qualitat blackberry, excusi!

Restaurant Topo Gigio

C/ Balmes 139

Barcelona

Telf. 932 183 193

De fet, el Topo Gigio és mereix una entrada per a ell tot solet. Hi he menjat la millor pizza de la meva vida... però això ho explicaré un altre dia! jaja





El gat maula perquè pensa que la lluna és un formatge

Trattoria La Torre

Què com m'ha anat per la Toscana?

Doncs he pujat els milers d'esglaons propis de tot poble encantador, m'he rigut de les posturetes dels turistes davant la torre de Pisa (abans de fer-ne jo), hem omplert el maleter de vins i "només" s'ha trencat una ampolla, he fet un reportatge fotogràfic del meu pare imitant a diversos animals, he après paraules lletges en italià, m'he trobat enmig del merder de les curses de cavalls a Siena, m'he fet fotos sobre Vespes vemelles que no eren meves, he dinat al costat d'homes que roncaven...

Ah, què voleu saber com he menjat?

He menjat TANTES coses bones que no sabia per on començar! jaja Finalment he decidit anar dosificant les meravelles que he tastat en diferents posts, però així en general puc dir que he redescobert la pasta (ara entenc QUÈ VOLIEN DIR quan parlaven de pasta al dente!) i, paradoxalment, que m'he adonat que la pasta no ho és tot, a la cuina italiana.

Començo per l'antica trattoria La Torre, un negoci familiar -els Stiaccini el regenten des de fa 5 generacions- situat a Castellina in Chianti. Si visiteu la Toscana us recomano una paradeta a Castellina; en realitat no té res d'espectacular però és un poblet petit que els turistes encara no han envaït del tot, ple de paradetes de fruita i verdura fresques, flors exuberants, carrers empedrats i senyores rialleres.

Com demostrar-vos les dimensions d'aquesta síndria... A veure, les fruites del costat són peres grans

La proposta gastronòmica de la Torre neix directament d'aquesta connexió amb la tradició, i recupera sabors del passat en el que defineixen com cucina chiantigiana da oltro un secolo - això pot ser sinònim de plats molt contundents, com veurem més endavant...

Val la pena reservar per poder gaudir de l'agradable terrassa exterior. L'afluència de gent comporta que el servei no sigui tan ràpid com voldríem, però ho compensa un tracte simplement excel·lent: la cambrera ens va confeccionar un aperitiu al nostre gust, em va explicar la preparació d'algun plat i va comprovar diverses vegades que tot estava correcte sense que la seva presència resultés pesada.

D'antipasto vam optar per l'amanida caprese que heu vist més adalt i per un bon plat de prosciutto. Absolutament deliciosos!! Abans d'anar a Itàlia havia començat a avorrir la mozzarella - és clar, si la d'aquí no té gust de res! - però la que vaig menjar allà era tendra, fresca i molt i molt saborosa. A més, els tomàquets eren de pagès i l'alfàbrega desprenia una olor embriagadora. He comentat ja que el basilico és la meva nova herba preferida? :)

Pel que fa al prosciutto, també era magnífic, de gust suau però amb personalitat, tallat ben finet; te'n podies empassar mig plat sense adonar-te'n. Les figues que l'acompanyaven van ser un regal del cel (les primeres de la temporada!) perquè estaven al punt i oferien un contrast dolç espectacular, en la meva opinió millor que la combinació amb meló.

Excuseu el saler, si tardo un segon més a fer la foto la meva germana m'hauria mossegat

Els spaguetti al pomodoro van ser, potser, el plat més fluix. Tot i una presentació encantadora i una elaboració més que correcta, eren molt normals, i els 8€ que costaven potser un pèl exagerats.

Els canelons de ricotta i espinacs eren els millors canelons vegetals que he provat. Si els qualifico d'immillorables és pel seu gust extremadament suau (fins i tot massa per a alguns paladars), una delicada consistència i un equilibri general absolut. I mira que a mi els canelons, ni fu ni fa.

Aquesta carn em va deixar sense paraules. Ni en els seus millors dinars els meus avis han aconseguit un tall rodó com aquest: d'una melositat sense precedents i sense ni un xic de sequedat, el tall es desfeia a la boca deixant-hi un gust potent que durava i durava. El secret, salsa de vi Chianti. Una meravella.

Les patates, a més, estaven cuinades en una tècnica que ja he tastat abans però no aconsegueixo recordar on... (quina ràbia!). Una versió original i refinada de la típica patata fregida.

I per últim, la meva elecció, el risotto sul piccione. Jo convençuda que estava menjant perdiu, i es veu que era colom... en fi, diuen que els arrossos amb colom són dels millors, i realment aquest era exquisit. La cremositat era insuperable (anaves trobant fils de formatge mentre menjaves), la carn de colom excel·lent i el gust del conjunt, resultat de la combinació de suc del rostit del colom, vi Chianti i parmesà, extremadament potent. De fet, és l'arròs més fort que he provat mai i crec que amb una tapeta n'hauria tingut prou. Sigui com sigui, encara salivo quan hi penso, jaja!

Per culpa d'aquest arròs no em vaig veure capaç d'agafar un dels pastissos casolans que oferien de postres (de pinyonets, de figa, d'avellanes i xocolata... snif) ni d'atacar el carret de formatges. Em vaig quedar completament desconcertada quan van demanar un gelat de coco i un de llimona i els van portar un coco i una llimona gelats, com els de xiringuito. Per molt que estiguessin deliciosos... desentonava! jaja

Aquests 6 plats, més un parell d'aigües grans, una ampolleta de vi i els dos postres ens va sortir per 106€. Tenint en compte la qualitat del producte i la dedicació i encert en les receptes, la presentació cuidada en un ambient tan relaxat i el servei atent i cordial, va valer molt i molt la pena.

No, no està fent taichí, és un dels meus "posturites" preferits. Ole tú

Antica Trattoria "La Torre"
Piazza del Comune, 15
53100 Castellina in Chianti

Tel. 0577 740236



La felicitat no és una estació terminal, sinó una manera de viatjar - Runbeck