Trattoria La Torre

Què com m'ha anat per la Toscana?

Doncs he pujat els milers d'esglaons propis de tot poble encantador, m'he rigut de les posturetes dels turistes davant la torre de Pisa (abans de fer-ne jo), hem omplert el maleter de vins i "només" s'ha trencat una ampolla, he fet un reportatge fotogràfic del meu pare imitant a diversos animals, he après paraules lletges en italià, m'he trobat enmig del merder de les curses de cavalls a Siena, m'he fet fotos sobre Vespes vemelles que no eren meves, he dinat al costat d'homes que roncaven...

Ah, què voleu saber com he menjat?

He menjat TANTES coses bones que no sabia per on començar! jaja Finalment he decidit anar dosificant les meravelles que he tastat en diferents posts, però així en general puc dir que he redescobert la pasta (ara entenc QUÈ VOLIEN DIR quan parlaven de pasta al dente!) i, paradoxalment, que m'he adonat que la pasta no ho és tot, a la cuina italiana.

Començo per l'antica trattoria La Torre, un negoci familiar -els Stiaccini el regenten des de fa 5 generacions- situat a Castellina in Chianti. Si visiteu la Toscana us recomano una paradeta a Castellina; en realitat no té res d'espectacular però és un poblet petit que els turistes encara no han envaït del tot, ple de paradetes de fruita i verdura fresques, flors exuberants, carrers empedrats i senyores rialleres.

Com demostrar-vos les dimensions d'aquesta síndria... A veure, les fruites del costat són peres grans

La proposta gastronòmica de la Torre neix directament d'aquesta connexió amb la tradició, i recupera sabors del passat en el que defineixen com cucina chiantigiana da oltro un secolo - això pot ser sinònim de plats molt contundents, com veurem més endavant...

Val la pena reservar per poder gaudir de l'agradable terrassa exterior. L'afluència de gent comporta que el servei no sigui tan ràpid com voldríem, però ho compensa un tracte simplement excel·lent: la cambrera ens va confeccionar un aperitiu al nostre gust, em va explicar la preparació d'algun plat i va comprovar diverses vegades que tot estava correcte sense que la seva presència resultés pesada.

D'antipasto vam optar per l'amanida caprese que heu vist més adalt i per un bon plat de prosciutto. Absolutament deliciosos!! Abans d'anar a Itàlia havia començat a avorrir la mozzarella - és clar, si la d'aquí no té gust de res! - però la que vaig menjar allà era tendra, fresca i molt i molt saborosa. A més, els tomàquets eren de pagès i l'alfàbrega desprenia una olor embriagadora. He comentat ja que el basilico és la meva nova herba preferida? :)

Pel que fa al prosciutto, també era magnífic, de gust suau però amb personalitat, tallat ben finet; te'n podies empassar mig plat sense adonar-te'n. Les figues que l'acompanyaven van ser un regal del cel (les primeres de la temporada!) perquè estaven al punt i oferien un contrast dolç espectacular, en la meva opinió millor que la combinació amb meló.

Excuseu el saler, si tardo un segon més a fer la foto la meva germana m'hauria mossegat

Els spaguetti al pomodoro van ser, potser, el plat més fluix. Tot i una presentació encantadora i una elaboració més que correcta, eren molt normals, i els 8€ que costaven potser un pèl exagerats.

Els canelons de ricotta i espinacs eren els millors canelons vegetals que he provat. Si els qualifico d'immillorables és pel seu gust extremadament suau (fins i tot massa per a alguns paladars), una delicada consistència i un equilibri general absolut. I mira que a mi els canelons, ni fu ni fa.

Aquesta carn em va deixar sense paraules. Ni en els seus millors dinars els meus avis han aconseguit un tall rodó com aquest: d'una melositat sense precedents i sense ni un xic de sequedat, el tall es desfeia a la boca deixant-hi un gust potent que durava i durava. El secret, salsa de vi Chianti. Una meravella.

Les patates, a més, estaven cuinades en una tècnica que ja he tastat abans però no aconsegueixo recordar on... (quina ràbia!). Una versió original i refinada de la típica patata fregida.

I per últim, la meva elecció, el risotto sul piccione. Jo convençuda que estava menjant perdiu, i es veu que era colom... en fi, diuen que els arrossos amb colom són dels millors, i realment aquest era exquisit. La cremositat era insuperable (anaves trobant fils de formatge mentre menjaves), la carn de colom excel·lent i el gust del conjunt, resultat de la combinació de suc del rostit del colom, vi Chianti i parmesà, extremadament potent. De fet, és l'arròs més fort que he provat mai i crec que amb una tapeta n'hauria tingut prou. Sigui com sigui, encara salivo quan hi penso, jaja!

Per culpa d'aquest arròs no em vaig veure capaç d'agafar un dels pastissos casolans que oferien de postres (de pinyonets, de figa, d'avellanes i xocolata... snif) ni d'atacar el carret de formatges. Em vaig quedar completament desconcertada quan van demanar un gelat de coco i un de llimona i els van portar un coco i una llimona gelats, com els de xiringuito. Per molt que estiguessin deliciosos... desentonava! jaja

Aquests 6 plats, més un parell d'aigües grans, una ampolleta de vi i els dos postres ens va sortir per 106€. Tenint en compte la qualitat del producte i la dedicació i encert en les receptes, la presentació cuidada en un ambient tan relaxat i el servei atent i cordial, va valer molt i molt la pena.

No, no està fent taichí, és un dels meus "posturites" preferits. Ole tú

Antica Trattoria "La Torre"
Piazza del Comune, 15
53100 Castellina in Chianti

Tel. 0577 740236



La felicitat no és una estació terminal, sinó una manera de viatjar - Runbeck

Tiramisú de préssecs

"Es pot morir de plaer?"

Això és el que pensava mentre em menjava aquestes postres.

Bé, en realitat no; de fet tenia la ment en blanc i somreia com una imbècil... jajaja Però és que estan MASSA BONES!!! Encara no em puc creure que de la meva cuina hagi sortit una cosa tan deliciosa! :D 

Tenia l'autoestima culinària una miqueta baixa després d'un seguit de fracassos (el meu forn va engendrar l'ou al plat més lleig del món, i n'hi ha fotos...!) però casa meva ha estat envaïda per dos esquadrons de préssecs boníssims que s'havien d'aprofitar tant sí com no - en plan peli, que obres la nevera i el menjar comença a caure com un allau fins que quedes colgat, sí.

A més, l'ingredient d'aquest mes per a la recepta del 15 eren els préssecs! No podia deixar escapar l'oportunitat: com que no m'agrada el cafè, mai he pogut gaudir d'un tiramisú de veritat, i inspirant-me en una recepta de tiramisú de poma que vaig veure a lazy blog, he reversionat aquest clàssic de la cuina italiana amb la meva fruita d'estiu preferida. El resultat? Simplement espectacular!

Una capa de galeta Núria integral trossejada petitona, que quedarà lleugerament estovada; una cremosa barreja de mascarpone i iogurt grec amb un toc ensucrat; un préssec d'aigua, el més sucós, ben talladet; seguit d'una altra capa de barreja blanca; coronada per tallets de préssec de vinya i rematada amb una mica més de mescla i ametlla picada.



Més fàcil, impossible; més bo, difícil :)

Animeu-vos a fer-ho perquè són "el postre del verano"!! (sí, perquè ho dic jo) Bé, les postres o l'esmorzar, que puc assegurar per experiència que també entren de meravella de bon matí jeje

A més a més és una d'aquelles receptes en què no pots parar de picar (ara llepo la tapa del iogurt... ara rosego l'os del préssec...) però l'experiència final és completament diferent! Ah, això és importantíssim: enfonseu la cullera fins al fons, sense por, per a endur-vos tots els sabors i textures en un sol mos! Ja no podreu parar! jaja

Tiramisú de préssecs

INGREDIENTS

(per a 2 gotets o copes)

1 préssec de vinya

1 préssec d'aigua

1 iogurt grec (jo, Danone - el mejorrr!)

125 g de formatge mascarpone

1 cullerada de sucre

3 galetes Núria integral

Una mica d'ametlla picada

1. Partiu les galetes Núria amb els dits, fins que quedin trossets petits però sense que sigui pols; formeu la primera capa. Amb una i mitja per got n'hi haurà prou.

2. Poseu en un bol el iogurt grec, el mascarpone i la cullerada de sucre, i barregeu-ho amb l'ajuda d'un remenador de varetes fins que quedi ben integrat.

3. Peleu i talleu els dos préssecs a trossets petits, per separat.

4. Munteu, sobre la capa de galeta, una capa de barreja blanca, una de préssec d'aigua, una altra de barreja i una última de préssec de vinya. Coroneu amb una miqueta de barreja i espolseu amb ametlla picada.

Deixeu reposar a la nevera fins al moment de servir.

Decididament, no es pot morir per excés de plaer, perquè a hores d'ara jo ja estaria morta :)

__________________

ENGLISH VERSION:

Peach tiramisu

INGREDIENTS

(for 2 glasses or cups)

1 orange coloured peach

1 red coloured peach

1 greek iogurt

125 g mascarpone cheese

1 tablespoon sugar

3 whole wheat biscuits (I used the catalan brand Núria)

A pinch of chopped almonds

1. Chop the biscuits with your fingers into small bits without turning them into dust; form the first layer. A biscuit and a half should be enough for each glass.

2. Put the iogurt, the mascarpone and the sugar in a bowl and mix with a whisk until the mixture is smooth and uniform.

3. Peel the peaches and chop them into small pieces, separately.

4. Put, over the biscuit layer, a layer of the creamy mixture, then a layer of red chopped peach, then another layer of mixture, followed by the orange chopped peach. Finish it with a small amount of mixture and a pinch of chopped almond.

Keep it in the fridge until serving.

Enjoy it! :D

__________________

És perillós témer a la imaginació - J.K. Rowling 

Pastís de figa d'Es cap

La primera cullerada, una decepció total. Molta floreta de nata, molta presentació prometedora, però la textura és pastosa i el gust, molt estrany.. Quan em pregunten què tal, sentencio que està "força bé".

Dissimulo per orgull, perquè no vull reconèixer als comensals allà reunits que m'he equivocat a l'hora de triar les postres, però també per un altre motiu: perquè simplement NO pot ser que no m'agradi. No en aquest lloc tan perfecte - Formentera, la claror dibuixa franges sobre les estovalles de paper i una brisa lleugera ens remou els cabells encrespats per la sal... -, no en un moment tan dolç com l'inici d'una tarda d'estiu mandrosa.
Per això continuo menjant...

...i el miracle es produeix. A la quarta cullerada, quan ja ho donava tot per perdut, el meu paladar trenca amb els prejudicis i s'exposa a un gust nou, únic, magnífic!

És la fi de la cullera: sostinc amb delicadesa la peça entre els dits i gaudeixo de la fragilitat del pa de pessic, extremadament esponjós, que contrasta amb la solidesa de les ametlles filades, i d'un dels dolços amb més personalitat que he tastat mai. 

Podeu menjar aquesta obra d'art casolana després d'una visita al far de Barbaria (el de l'anunci d'Estrella Damm de l'any passat, jeje). A l'encreuament entre Cala Saona i el camí al far trobareu Es Cap, un restaurant molt agradable i amb una molt bona relació qualitat-preu.
I no em puc deixar d'esmentar els seus aros de calamars a l'andalusa (sense ou, fets només amb farina), i la seva fideuà, i el seu gaspatxo...

Buf, és clar que seria un crim parlar-vos de Formentera i no mencionar Es Cupinà... Us prohibeixo tornar de l'illa sense haver-hi anat! No desconfieu del nom, és un negoci familiar on us tractaran com reis i menjareu un peix fresquíssim a molt bon preu. Reseu per no trobar-hi gall de Sant Pere fresc: a partir de llavors tots els peixos "del dia" que proveu us semblaran bullits.

(Sospir) Formentera és massa maca...! :)





Restaurant Es Cap
Carretera Cap de Barbaria, 1782
07860 Sant Francesc de Formentera
Telf. 971 322 104

Restaurant Es Cupinà
Platja Es Cupinà, s/n (Platja Migjorn)
Formentera
Telf. 971 327 221




Hi estem de passada, en aquesta vida, i jo fabrico felicitat en forma de pastissos. Si no vols ser feliç, no en mengis! Però si decideixes menjar-ne, atipa-te'n tant com vulguis i gaudeix de valent! - Philippe López

Restaurant Can Borbó

Què podem esperar d'un restaurant amb AQUESTES faltes d'ortografia al menú?

Per començar, riure! jaja

Aquest és un post sobre aparences... falses, i no tan falses.
El menú del restaurant Can Borbó predeia un dinar mediocre, i en canvi vam menjar les millors sardines de les nostres vides. I és que vam acabar demanant a la carta, perquè no ens podíem decidir entre l'empedrad de garbazo, els tortilini o els gisante; la paellea i la fidegua no ens acabaven de convèncer (per no parlar de l'estafado i el cordero a la placha!); i sabíem que no tindríem lloc per als posters. Bé, la verdadera raó és que jo no havia provat mai les sardines i volíem sardines peti qui peti!

 

Tot havia començat una hora abans, quan amb aquesta fixació per les sardines, un pressupost força limitat i molta por de caure en la típíca turistada, havíem d'escollir un sol restaurant d'entre tots els del Moll de la Fusta. Vinga amunt i avall del passeig Joan de Borbó, llegint cartes, esquivant cambrers enganxifosos, caminant sota la pluja. I si bé vam acabar dinant a Can Borbó, no em puc estar de dir que, abans, vam entrar i sortir d'un altre restaurant...
Era l'ÚNIC d'aquells restaurants amb una pinta més aviat dolenta... i les aparences no enganyaven. Mentre tots els locals tenen noms tipus "La Mar Salada", "El rey de la gamba" (1 i 2!) o "El suquet de l'Almirall" (snif, algun dia!), aquest es deia LA OFICINA (...?!). Un saragossà geperut i guenyo (d'acord, això no és rellevant però és perquè us ambienteu) va insistir fins que hi vam entrar, i mentre pujàvem al segon pis van passar pel nostre costat dos plats de gambes i calamars que es veia d'una hora lluny que eren congelats. Vam seure en aquella sala diminuta, amb una pudor horrible de ves a saber què, una màquina expenedora i ni un sol raig de llum natural. No ens havien portat les cartes que ja fugíem, literalment.

Per sort, després vam entrar a Can Borbó :)

Des que hi vaig tastar les sardines, n'he menjat quatre o cinc vegades, i he de dir que cap com aquestes! Eren ben grosses, súper fresques i molt i molt gustoses. Les vam menjar amb un pa amb tomata ben tovet i generós en oli, l'amanida i la deliciosa picada que portaven per sobre... Boníssimes!

L'única pega? N'hi havia 5, i només 4 talls de pa! :)

A més a més vam compartir una paella de marisc senzillament correcta. Podria haver-hi hagut un altre d'aquests llagostins tan frescos!

Sumant-hi dues aigües, el dinar ens va sortir a 12€ per cap. La "moraleja" d'avui és que, si bé a vegades les aparences enganyen (Can Borbó i el seu menú ortogràficament catastròfic), moltes vegades no van tan desencaminades (ejem La Oficina). Sigui com sigui, no es pot jutjar res sense haver-ho provat! :)

 

L'amor neix del no-res, i mor de tot - A. Carr

Galetes cruixents

Ens omplim la boca de paraules: que si l'amistat es basa en la confiança, que un amic ho perdona tot, que els bons amics són per tota la vida... Però hem de reconèixer que de vegades la caguem (i fins al fons) o que últimament tenim un amic bastant abandonat. La solució? Fàcil: buidar-nos la boca de paraules i omplir-la de les galetes cruixents que us presento avui! :)

"Galetes? Que cursi, quina matada, estic a règim, no tinc temps". Sí, sí, tot el que vulgueu, però és que amb aquestes galetes no hi ha excusa que valgui perquè es fan en un moment, no necessitarem el forn i en podem fer una versió light, utilizant xocolata edulcorada. Estan tan bones que el vostre pobre amic abandonat/enfadat us perdonarà a la primera mossegada!

 

La recepta és de la cuina vermella, però jo hi vaig fer algun canvi perquè no hi va haver manera de trobar taronja confitada ni arròs inflat en tot Sant Cugat! Obviant aquest contratemps, la dificultat és zero, de veritat! jaja

Bé, de fet és veritat que la recepta original utilitza motlles i jo vaig passar d'utilitzar-ne perquè no en tenia... Però així irregulars van quedar mones igualment, no? :D jaja

 

Galetes cruixents

(per a una vintena de galetes  aproximadament)

INGREDIENTS

240 g de cornflakes sense sucre (60 + 90 + 90)

200 g de xocolata blanca

200 g de xocolata amb llet

200 g de xocolata negra al 70% (aproximadament, no us estresseu) de cacau

20 g de pistatxos tallats petitons

1. Comencem per les galetes de xocolata blanca!
Hem de fondre tota la xocolata blanca, es pot fer al microones vigilant que no es cremi però jo recomano fer-ho al bany maria, posant-la dins d'un recipient que a la vegada col·locarem dins d'una cassola on farem bullir aigua.
Quan sigui fosa hi afegirem 60 g de cornflakes que haurem trencat a trossets petits i 20 g de pistatxos talladets i remenarem fins que quedi ben barrejat.
Amb l'ajuda d'una cullera, formarem boletes de pasta i les anirem col·locant sobre un paper sulfuritzat o vegetal per a que es refredin.

2. Per a les galetes de xocolata amb llet, fondrem la xocolata amb llet i hi afegirem 90 g de cornflakes. Un cop ben barrejat, repetirem l'operació anterior: farem boletes i les posarem sobre paper sulfuritzat fins que quedin fredes i dures.

3. El procediment és el mateix per a les galetes de xocolata negra: fonem la xocolata, la barregem amb 90 g de cornflakes, fem boletes de la pasta i les deixem refredar.




Si les feu aquests dies de calor, és imprescindible que les deixeu refredar a la nevera, perquè amb la calor que fa no crec que s'endurissin mai! És més, millor que les conserveu allà fins al moment de menjar-les/entregar-les... jeje


Ho veieu? Heu preparat unes galetes delicioses sense encendre el forn, utilitzar més de tres ingredients o deixar-vos els braços remenant una massa dura com una pedra. Les amistats s'han de cuidar, i no hi ha manera més dolça de fer-ho que amb unes galetetes ben cruixents :)






S'hauria de prohibir llegir alguns llibres massa d'hora. Hi passem de costat o de través. I algunes pel·lícules també. S'hi hauria de posar l'etiqueta: no es pot veure o llegir abans d'haver viscut - El Club dels optimistes incorregibles

Restaurant Ses Voltes

Lugio, lugio, lugio... A vegades pesen més els records feliços que els tristos. Intentar ignorar el que hem viscut és ridícul, perquè tot el que un dia va ser anònim ara traspua records amb una nitidesa cruel. Però una no pot viure encallada en el passat!

He tornat a Menorca i encara em quedaven desenes de platges idíl·liques per descobrir, tantes casetes blanques de portes diminutes i finestrons pintats de les que enamorar-me, i el mar infinit que mai és el mateix. I és clar, els restaurants i xiringuitos on encara no havia menjat :) A viure!

El secret del restaurant Ses Voltes és a l'àtic, on podem gaudir d'una de les terrassetes més agradables de Ciutadella. Parets blanques, vaixella de vidre blau i una brisa fresca faran del nostre àpat una experiència deliciosament mediterrània on refugiar-nos de la xafogor estiuenca.

Les olivetes per anar fent boca, en la línia d'un servei prou ràpid i molt proper. Ses Voltes ens brinda una de les millors relacions qualitat-preu de l'illa: el menú diari a 14,50€ (dos plats, beguda, pa i postres) o 9,50€ (un plat, beguda, pa i postres) és una oferta irrepetible, i a la carta hi destaca una gran varietat de pizzes que no arriben als 8€ i pastes més que suggerents a aproximadament el mateix preu.

Aquests dies ens hem afartat de croquetes i braves (què voleu, la meva família és terriblement original) i puc assegurar que aquestes són les millors que hem tastat en tot el viatge. A més a més, aquests plats allargats eren molt grans i la ració, més que generosa, sobretot si estàs acostumada a la típica i trista única croqueta per cap.

La meitat de les braves estava recoberta d'un allioli molt suau i l'altra meitat d'una salsa de pebre excel·lent i insòlita. Les croquetes eren de pernil, saboroses i esponjoses, perfectes.

  

Lògicament, vam arrassar. I el que em va acabar de rematar va ser que el cambrer preguntés si havíem acabat amb les braves quan només en quedaven TRES. Chapeau! La de cambrers que s'enduen les coses a mig menjar! 

Érem quatre i vam optar per dos menús d'un únic plat (suficient, us ho asseguro, després d'aquest aperitiu), una pizza i un plat de pasta.

L'arròs amb llagostins, un dels plats de menú, va ser tot un encert: cremós i suau però molt gustós.

Les costelletes de xai amb patates, que també entraven al menú, eren prou bones, res espectacular però certament de bona qualitat.

La pizza quatre formatges era molt bona, i el toc de les nous tot un èxit!



I els spaguetti nero, quina delícia! Amb musclos, rap i gambes, i recoberts d'una salsa de marisc simplement impressionant. N'hi havia moltíssims i atipaven encara més. Era la pasta més cara (9,5€) però van valer la pena.



I last but not least, les postres. Si bé és cert que l'oferta del menú es reduïa a tres opcions i cap era precisament lleugera, totes sonaven temptadores: tarta de santiago amb maduixes i nata, gelat de formatge menorquí amb figues confitades i brownie negre amb gelat de vainilla. Tot un festival a l'altura de la resta del dinar.

La foto ja parla per sí sola, no? El tros de tarta no era raquític (un altre mal hàbit dels restaurants, no sé exactament perquè), i les maduixes estaven al punt. Un mos de cel.

M'esperava un gust més fort per al gelat, però la veritat és que era tan suau i cremós que no puc fer cap objecció. En canvi, les figues confitades no em van convèncer. Olé per les virutes de xocolata blanca.

Tot plegat, sense vi, ens va sortir per 51€. I quan dic "tot plegat", no em refereixo a un parell d'aperitius, quatre begudes, dos menús i dos plats de carta. També englobo l'ambient relaxat, el servei eficient i el record més que dolç que ens emportem cap a casa!

Restaurant Ses Voltes

C/ Ses Voltes, 16-22

Ciutadella (Menorca)

Telf. 971 381 498

Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.

             Marta Pessarrodona





PD. jajaja el meu pare es va fer ferides als dits dels peus i es va haver de posar les meves xancles de zebra, us deixo amb la imatge...

 

Pollastre, llet i parmigiano

Creieu-me, a l'hora de decidir què fem per sopar és millor tirar pel dret i passar de la meva germana. No és que no ens importi la seva opinió, però és que proposis el que proposis no li vindrà de gust, i quan li preguntes directament què vol, s'arronsa d'espatlles. Per això em va sorprendre tant quan, l'altre dia, pensant amb la meva mare què podíem fer de sopar, va deixar anar: "Podríeu fer aquelles petxuguetes amb formatge".

Al·leluia! Un miracle en tota regla!

La meva germana és molt expressiva (sobretot quan crida jaja) però amb el tema del menjar calla com una tomba. Ja la pots interrogar, que només sabràs si el que cuines li agrada en funció de si s'ho menja o aparta el plat, i això no és una crítica molt constructiva que diguem. No és que ho faci amb mala intenció, simplement, no li surt! Que proposés aquest plat per sopar només pot voler dir una cosa: aquestes petxuguetes estan de muerte.

Deixeu-vos enamorar per un dels pollastres més tendres que heu tastat mai - és molt probable que tingueu tots els ingredients a casa i les pogueu fer aquesta mateixa nit! Vaig treure la recepta del blog lions and pancakes (eliminant la mantega, però) i puc dir amb orgull que no ha estat "una altra recepta d'internet perfectament oblidable" sinó que ja s'ha guanyat un lloc al nostre menú del dia a a dia.

Pollastre, llet i parmigiano

INGREDIENTS
(les quantitats varien en funció de la gana... i del grau de bona vida que us imposeu)

Petxuga de pollastre, filetejada
Llet sencera
Un bon tros de formatge parmesà, ratllat
Farina
Oli d'oliva verge extra


1. Saleu lleugerament els filets de petxuga i passeu-los per farina. Poseu-los amb l'oli ben calent en una paella una mica fonda (i prou gran per a que hi capiguin tots), i deixeu que es vagin daurant.
2. Quan estiguin força dauradets hi abocarem la llet fins a que quedin gairebé coberts, i hi afegirem molt, molt de parmesà ratllat. No us talleu, perquè aquest és el secret de l'èxit jeje
3. Gireu els filets per a que quedin ben impregnats i baixeu el foc. Deixeu fent xup xup per a que la salsa vagi reduint.

Ja ho veieu a la foto, nosaltres ho hem deixat reduir molt, però és que també ho hem provat amb la salsa més líquida i ens agrada més així, concentrat, que es noti ben fort el parmesà.


Ah, i no us descuideu de sucar pa a la paella fins que no quedi ni rastre de la salseta! :)






¡Bailar es algo tan bueno para todo! Es algo realmente primitivo, ayuda a tu cuerpo y a tu mente, es la mejor manera de sentirte libre y vivo - Yelle

Tartaleta de poma del Crustó

El món és un lloc hostil per als indecisos.

Ells no hi poden fer més: veuen una oferta variada i temptadora i s'atavalen de mala manera, i si entren en joc les "pressions externes" (amics morts de gana, sogres xerraires, cambrers despiadats que no tenen tot el dia), el conflicte interior de l'indecís per escollir què menjarà adquireix dimensions existencials.

Llocs com la fleca pastisseria (i cafè degustació!) Crustó són autèntiques sales de tortura per a qualsevol indecís, amb els croissants desprenent aquella olor embriagadora de mantega francesa, les focaccies flonges i cobertes d'ingredients tan mediterranis, entrepans cruixents que semblen obres d'art, tartaletes de figues i de pinyons i de vés a saber quantes coses més...

No amagaré que sóc indecisa com pocs, però de la meva experiència puc donar tres consells molt i molt útils. El primer: la clàssica tàctica d'anar descartant opcions és una mica lenta però funciona de meravella. El segon: demanar consell al dependent o cambrer també pot ajudar - no cal que els feu cas, la majoria de vegades només és l'empenteta necessària per a sortir del pas: "Em recomanes aquest? Doncs posa'm l'altre!", així, sense complexos ;)

I el tercer: si aneu al Crustó, la tartaleta de poma és aposta segura.

Una base prima de pasta de full, làmines de poma caramelitzada i una generosa capa d'almívar converteixen aquesta pasta (aquesta què? És MÉS que una pasta! jaja) en una explosió de dolçor a la que molts pocs pal·ladars es podran resistir. Cruixent, torbadora, extraordinària.

És una mica cara (3,99€? I el ronyó també?) però insisteixo, si us la recomano no és perquè sí! A més a més és força gran. Sort que em vaig deixar guiar per la meva intuïció femenina... (en altres paraules, vaig demanar consell al dependent i, com que era molt guapo, li vaig fer cas jajaja).

 

Pronto iba a comprender que la nostalgia era sobre todo el recuerdo de aromas y sabores irrepetibles - La cruda y tierna verdad

Restaurant Per Xalar

A fora diluvia, heu tornat a ignorar la saviesa de les respectives mares i ningú ha dut paraigües. No passa res, no hi ha pressa, teniu l'ocasió de recordar que la sobretaula és un dels més grans plaers de la vida...

S'ha de reconèixer que la sobretaula és exponencialment millor si el dinar que s'està paint a les nostres panxes era deliciós, i al Per Xalar havíem dinat molt i molt bé. Aquest restaurant de Terrassa és el resultat de combinar un frankfurt de tota la vida amb una cafeteria americana, rematat amb un toc final de refinament: els sofàs són tan bonics com còmodes, hi ha dispensadors de ketchup, mostassa i salsa de soja a cada taula i la carn, us ho asseguro, és de la bona.

Com si els preus no fossin molt assequibles, Per Xalar ofereix diverses opcions de menús. La carta compta amb una gran varietat d'entrepans calents, uns quants de freds i unes pinzellades d'amanides, pasta fresca i plats combinats - però l'estrella indiscutible del local són les hamburgueses. Ho veurem... però no encara!

Us presento el Don Pepito. Suposo que la qualitat de la carn justificava que un tall tan petit costés 8,80€... Era sucosa, gustosa i tendra: què més es pot demanar? Bé, ens va estranyar que no ens preguntéssin el punt de cocció, en tot cas ens va estar bé (fet per fora, un xic cru per dins).

Hora d'atacar les hamburgueses!
No sé si us heu adonat que m'agrada deixar el millor pel final jeje..., per això començo amb la segona del rànking: la gratinada. Sobre 200 g de vedella (i quina vedella! Creieu-me, qualitat extra!) es fonien tres tipus de formatge: de cabra, emmental i roquefort. El gust fort d'aquest últim destacava particularment, oferint un punt de contrast inigualable.

Teòricament aquesta hamburguesa no porta ni enciam ni tomàquet, però nosaltres vam demanar que ens en poséssin i no va haver-hi cap problema. Si no recordo malament, costava 7,75€ (de les més cares).

I per fi, la millor de les millors - l'hamburguesa gourmet. Sobre 200 g de saborosa vedella, un delicat tall de foie fresc, coronat amb dauets de poma confitada i culminat amb sal gruixuda. Es gaudeix del primer mos fins a l'últim, perquè el contrast de sabors és simplement brutal! Aquesta combinació genial jau entre un panet - no us deixeu enganyar per l'aspecte - tendre i lleuger. D'acord, era l'hamburguesa més cara (8,85€), però valia la pena fins a l'últim cèntim.

Per Xalar ens obsequia amb una cuina desenfadada i atractiva gràcies a un producte de màxima qualitat, un servei tant ràpit com atent i uns preus més que assequibles. La versatilitat de la seva carta i l'ambient confortable el converteixen en l'opció ideal per infinitat d'ocasions: per anar-hi a dinar un migdia qualsevol, sopar-hi un divendres després del cinema o, simplement, esperar a que pari de ploure :)

Restaurant Per Xalar
C/ Major, 38
Tel. 93 733 33 49
Terrassa



La credibilitat és un intangible fràgil que costa molt de guanyar i molt poc de perdre - Joan Carles Peris

Bretzel mit Käse gefüllt

El revestiment torrat i endurit mai hauria augurat un interior tan esponjós. I és que l'encant del Bretzel rau en els contrastos: cruix però també es contrau amb elasticitat; és salat i estimulant però exquisidament dolç, gràcies a la mantega repartida entre les dues gruixudes llesques, les mateixes que sostenen el més tendre dels formatges suïssos. Suau però intens, el primer mos resulta torbador i el plaer és instantani - després, és devorat.

Vam comprar aquesta delícia a Reinhard, una Bäckerei de Berna. Aquesta petita ciutat suïssa va ser la primera parada d'un Interrail espectacular, i ens vam passar la resta del viatge deixant anar, de tant en tant i entre sospirs: "Que bo que estava el Bretzel!!!".

Si el Bretzel ens va enamorar perdudament, encara més ho va fer Berna. Aquest blog està orientat a la gastronomia, però no em puc estar de mencionar la ciutat més encantadora on he estat mai. Les casetes de conte, les terrassetes a la fresca, el riu on, imitant els suïssos i cagades de por, vam banyar-nos (bé, més aviat vam fer el possible per deixar-nos portar per la corrent sense morir ofegades).

Una ciutat on et pots permetre agafar dolços que t'ofereixin desconeguts - xocolatines en forma de cor, en el nostre cas -, perquè els seus habitants són la simpatia personificada. Per acabar-ho de rematar, parlen un alemany molt fàcil d'entendre :)

I no em puc deixar els famosos ossos, les mascotes de la ciutat, molt i molt estimats per tothom! 

Evidentment, la gastronomia també estava a l'altura... Algun dia us parlaré del Röschti! :)
Ens vam comprar el Bretzel el dia que marxàvem cap a Viena, i era tan gran que gairebé no ens el vam poder acabar. Assegudes al terra de l'estació, ens sentíem molt i molt tipes...

Però indiscutiblement felices! :D

 

¡Hay que ser guarro en la comida y en el sexo, o no tiene gracia! - Comte de Sert