4 de juny de 2011

Pantera Rosa

Amb una ganyota i en veu baixa deixem anar la frase fatídica: "Ho recordava millor".
Fa molt de temps que no en menjàvem, potser des que érem petits, i n'havíem idealitzat el sabor. Ara, anys després i quan ens el tornem a posar a la boca, no podem amagar la nostra decepció.

Bé, això pot passar algunes vegades; per sort, a mi no m'ha passat amb la Pantera Rosa :)


Dins de cada paquet i sota un dels embolcalls més fantàstics del mercat s'amaguen dos prototips d'aquest clàssic de la pastisseria industrial. Compte!, no el sacsegeu gaire, que el material és delicat. Només obrir-lo ja ens arriba l'aroma, dolç i inconfusible, però és la primera queixalada la que ens transporta ràpidament a algun punt de la nostra memòria, perquè el sabor no ha variat en absolut.
Continua igual d'esponjosa, artificial i decadent! Jo crec que és encara més rosa i tot!




Jo, personalment, torno a seure al seient de darrere del nostre Rover verd ampolla, i per les finestres entra la llum de mitja tarda. Anem (o tornem) d'algun viatge, acabem de fer una parada extremadament curta en una gasolinera molt cutre - afortunadament, de Panteres Roses en tenen a tot arreu -, i l'altre pastisset se'l menja el meu pare o la meva germana. És veritat que el seu color rosa no desperta gran confiança, però resulta súper pràctic a l'hora de menjar-se fins a l'última engruna, perquè contrasta amb el negre de la tapisseria!
Segur que a vosaltres us recorda a algú o a algun lloc ben diferent... :)



És precisament perquè només la menjàvem de tant en tant (dedueixo que nutricionalment no és una joia; algú s'ha llegit TOTA la llista d'ingredients? Millor ignorar-la...) que ens transporta a moments especials :)






Ei! Que això no és tot!
Aquesta tarda la Pantera Rosa m'ha demostrat que ha tornat a la meva vida per a quedar-s'hi...



Oh sí. Gelat de Pantera Rosa (òbviament, el de dalt). Quan l'he vist al Pingüí Tropical (gelateria mítica de Sant Cugat per la varietat de sabors, la qualitat del producte i la simpatia de les dependentes, que ara es diu Maximum) he hagut de demanar que me'l deixessin provar... Primer punt a favor: la dona m'ha donat una cullerada ENORME com a tastet! I... és absolutament deliciós. Igual que menjar una Pantera Rosa, però amb la textura cremosa del gelat! El millor, els petits bocins de cobertura rosa...
Teòricament només volia una bola, però ha tornat a quedar demostrat que sóc molt i molt fàcil. "Segur que no en vols una altra...?", "Bé... Amb què combinaria?", "Amb xocolata o amb galeta Maria queda perfecte". I com que també em moria per provar aquest últim gust...! A la foto no s'aprecia perquè han quedat a l'altra banda, però els trossets de galeta de veritat són un puntàs.
Només m'ha costat 2,20€! :) Que poc costa fer-me feliç...







Stay out super late tonight, picking apples, making pies

5 comentaris:

  1. El pastisset no m'agrada gens, ja no m'agradava de petita... Pero el gelat, estic segura que m'encantaria, je je je...
    Costa poc fer feliç algú! :)

    ResponElimina
  2. Doncs no estic segura de si t'agradaria, Gemma, perquè el gust era clavat al del pastisset... Això sí, si el que no t'agradava era la textura "greixosa" del pastisset, és impossible no rendir-se a la cremositat del gelat! ;)

    Molts petons!

    ResponElimina
  3. me encanta el helado, en cualquier estacion, mi obsesion
    saludos desde Perù
    http://conestilodeysimari.blogspot.com/
    bye

    ResponElimina
  4. Ooooh Anna! El gelat sembla una delícia!Quina pinta més cremosa, certament. I tan gran i tan barat! Hauré d'anar un dia a Sant Cugat, sens dubte!

    ResponElimina
  5. Buf, i tant qe era gran, massa i tot! jaja
    Si l'Aïda no estigués amb aquest règim horrible (es horrible, sí o sí?) us diria qe qedessim x fer lu del joan carles i x anar a dinar/sopar en algun lloc guai..
    Però un dia heu de venir a Sant Cugat sí o sí!! :D

    ResponElimina