Magdalenes

REPORTER DE TV3: No porta pas GPS, vostè?
CONDUCTOR DE FURGONETA: Pessi-peixa?
R: GPS!
C: Pessi? No sé lu que és això!
R: Què porta?
C: Madalenes!

Després d'aquest petit apunt de cultura general, us comunico amb orgull que l'altre dia VAIG FER MAGDALENES I VAN QUEDAR BONÍSSIMES!! :D Heu de tenir en compte que la setmana passada ho vaig intentar i van quedar denses com una roca - però ha!, jo no em rendeixo tan fàcilment!
Unes magdalenes, però, que ja mai més tornarem a menjar. Per què?

Que mona... Torradeta per fora...

Doncs tot és culpa, o gràcies, a la bàscula. I a la meva mare.

Quan li vaig dir a ma mare que necessitava alguna cosa per pesar els ingredients, va aparèixer el dia següent amb una bàscula de cuina nova de trinca... i mecànica, o sigui, de les de tota la vida. Malgrat ser en plena era tecnològica, no vaig perdre la calma: la provarem, segur que no hi ha tanta diferència amb una d'electrònica. I és que si funcionés correctament... Però és que la maleïda fletxeta vermella ara marca una cosa, que si aixeques el bol i el tornes a deixar en marca una altra de ben diferent!

En resum, no tinc ni idea de quines mesures de cada ingredient vaig posar :(

... i tan flonja per dintre!

A veure, les quantitats tampoc deuen variar gaire de la recepta original, que és la d'en Xavier Barriga (m'encanta aquest nom! :D), propietari de la meva estimada fleca Turris.

De fet, és la recepta d'en Xavier que he trobat per internet, no la del llibre, i les mesures estan dividides entre dos perquè només tinc vuit motlles de magdalenes (snif). Ah, i no vaig fer servir batedor de varilles elèctric perquè tampoc en tinc... O sigui que a fer braços! :D jaja

És normal enamorar-se del que cuines? Probablement no

Jo crec que el truquillo clau és deixar reposar la massa a la nevera abans d'enfornar! De sucre, potser, en posa una mica massa pel meu gust.

Per cert, fent aquestes fotos m'hi vaig jugar la vida, o més ben dit, les cames: un sol minut a la meva terrassa i els mosquits tigres et devoren! Tinc les cames que semblen un mapa jaja

Si això no és esponjós...! jojo

Doncs sense més preàmbuls, les magnífiques magdalenes d'en Xavier Barriga! :D


Magdalenes d'en Xavier Barriga

INGREDIENTS

(per a 8 magdalenes)

1 ou gros (d'uns 65 g)

90 g de sucre

30 ml de llet

95 ml d'oli de girasol

105 g de farina fluixa

10 g de llevat Royal (en Xavier en posa bastant menys, a mi se me'n va anar una mica la mà)

Un pessic de sal

Ratlladura de llimona (opcional)

Una miqueta de canyella ratllada (opcional)

1. Batem l'ou i el sucre molt bé, fins que quedin espumosos.

2. Mesclem la llet i l'oli de girasol, i ho anem incorporant a poc a poc.

3. A part, barregem la farina, el llevat, la sal, la canyella i la ralladura. Ho afegim a la massa tot tamisant-ho (per mi, el pas més avorrit!).

4. Barregem molt i molt bé!

5. Deixem reposar la massa un mínim d'una hora a la nevera. Jo li vaig deixar una hora i mitja, hi ha gent que ho deixa d'un dia per l'altre.

6. Preescalfem el forn a 250ºC.

7. Omplim els motlles (de silicona, o de paper dins d'unes flameres... com us vagi millor, però no feu servir només motlles de paper! jaja), si volem espolsem una mica de sucre per sobre.

8. Enfornem a 220ºC, amb l'escalfor només per baix, entre 12 i 14 minuts.

Tatatachán! :D

¡Lo más importante en la vida es no haber muerto!

Bar Pinotxo

JUANITO: Oi que t'estàs enamorant de mi?
ANNA: Per moments!!

I és que acabava de tastar els xipirons amb mongetes del Pinotxo... Jolín, tots els que hagueu menjat aquests xipirons entendreu el meu amor! jaja

Un plat de sabors perfectament equilibrats (el vinagre de Mòdena és clau!), gustós i fresquíssim. Fresc com tot el que serveixen en aquesta parada de la Boqueria des de fa... doncs des de tota la vida! Per alguna cosa turistes i locals esperen bavejant al voltant de la barra a que un dels disputats tamborats quedi lliure :)

Em fan massa gràcia les ulleres de l'home més alt

Però el Juanito ho controla tot i ens organitza ràpid: al primer tamboret que quedi lliure farà seure algú del grup i anirem demanant; quan ens ho portin segurament ja podrem seure tots.

Orgullós, ens ensenya revistes i més revistes d'arreu del món on s'han escrit meravelles sobre la seva petita parada (tots els articles van acompanyats de la mateixa foto, perquè el Juanito sempre fa la mateixa postura... la que veieu més a dalt jaja).

També vam demanar cap i pota, jo no l'havia tastat mai i la veritat és que tot i trobar-lo bo em feia bastanta cosa... Un dels cambrers/cuiners ho va veure i em va dir: "Espera, que et donaré el mateix però diferent i t'agradarà".

I em va posar davant un platet de cap i pota fred, en forma d'amanida en oli i vinagre i amb molta més carn, que em va entrar molt millor! jaja (a la foto havíem buidat bastant el plat). "A mi a l'estiu m'agrada més així", ens va dir. No ens el van cobrar, per cert.

Aquest és un petit exemple de com és el servei al Pinotxo: espectacular! Quatre homes riallers i súper simpàtics que treballen a tota pastilla i amb bon humor! M'estic posant pesadeta amb els números, però es mereixen un 10 :)

Com que sabíem que el peix seria fresquíssim, ens vam deixar aconsellar pel Juanito i ens va servir un llucet molt bo. Però voleu saber la veritat? Si ho arribo a saber no el demano. No és que no fos bo, ni que no estigués al punt de cocció, ni que no combinés de perles amb l'amanida (quin oli d'oliva!!) - és que aquest mini tallet ens va sortir per 14€ i l'economia estudiantil no està per aquestes sorpreses jaja

A l'hora dels postres, vam preferir prendre un gelat tot passejant pel Born (vaig provar el de pistatxo! on ha estat tota la meva vida?! jaja) però al Pinotxo hi vam veure un flam de formatge que feia molt bona pinta.

Si hagués de descriure el Pinotxo amb una sola paraula, seria AUTÈNTIC. Autèntic el tracte, el menjar, el lloc. A vegades visitem un lloc "mític" i trobem que amb el temps l'han idealitzat: al Pinotxo, en canvi, no hi trobes res més que feina molt ben feta, i feta amb gràcia. És un mite de Barcelona, però amb raó! jaja

Els xipirons costen 12,5€ però crec que és IMPRESCINDIBLE demanar-los, el cap i pota 8,5€ i amb dues aigües i una cervesa ens va sortir tot per 39€. Barat no és... però quin mite ho és? ;)

Bar Pinotxo

Mercat de la Boqueria, parades 466-467 (a l'entrar a mà dreta)

Barcelona

Telf. 93 317 17 31

(obert de 6 a 17h)

Saludarse a la española siempre es mejor que despedirse a la francesa - Tapas BCN

Cantina La Hacienda

Quan descobreixo un bon restaurant, m'agrada compartir-lo amb els altres. Avui no només el comparteixo, sinó que us dic: CORREU!!

Als propietaris de La Hacienda, al Born, se'ls ha girat la tortilla (jaja, perdoneu-me) i ens proposen un menú diari massa deliciós, massa barat i massa abundant per a que duri gaire temps més! Vosaltres pagueu 12,5€ i podreu triar entre 5 menús diferents, cadascun amb tres plats plens a vessar de delícies mexicanes i beguda inclosa! (ehem no, no em paguen per fer publicitat jaja)

És igual si sou experts en cuina mexicana o si no l'heu tastat en la vida, el més l'important és que vingueu amb MOLTA gana...

Atenció a la cistelleta amb les tortillas sobre el paquet de tovallons

 

Primer de tot, tinc el plaer de presentar-vos la Guadalupe!

 

 

No, no és la de la foto jaja (encara que té força cara de Guadalupe, no?), sinó que és el nom d'un dels dos menús que vam demanar!

Comenceu a bavejar...

 

Quesadilles boníiiissimes! Sobretot les de blat de moro i pebrot verd, però les de xampis també eren una delícia! Un formatge exquisidament suau i una tortilla perfecta :) Ah, i el guacamole, amb el punt just de picant, també era boníssim!



Fajitas vegetarianas - com la nostra samfaina, però animat amb un bon guacamole i unes tortillas súper saboroses i ben calentones!

Patatas dulces! A mi les patates fregides no m'apassionen, però és veritat que aquestes eren súper originals! La salseta era dolça però tenia un puntet picant

El segon menú es deia ni més ni menys que Pancho Villa, i incloïa:

Nachos amb formatge. Potser era el més normalet que vam menjar. Eren bons, però n'hem menjat de millors

L'amanida de pollastre podria haver estat ben seca... Però uns tomàquets madurs i saborosos, un pebrot fresquíssim, la dolçor del vinagre de Módena i un alvocat ben cremós la feia impressionant!

I per últim, les aletes de pollastre picants... Les millors aletes que he provat en la vida! La carn del pollastre es desfeia, literalment, a la boca, de tant tendra que era; el picant no era excessiu i la salseta de iogurt oferia un contrast incomparable! Un 10 no, un 11!!

Enteneu perquè ningú va trobar a faltar les postres? :)

El servei, a més, va ser excel·lent, i la terrasseta és molt i molt agradable (encara que poguéssim llegir els pensaments dels vianants: "Com s'estan posant aquelles dues, quin saque!"). Com ja he dit abans, tot un descobriment!

Cantina La Hacienda

C/ del Rec, 69

08003 Barcelona

Telf. 933 100 073

Lluita pels teus somnis, t'estan esperant. Fem que siguin certs, abraça'ls - Sopa de Cabra

Amanida d'espinacs i maduixes

Segur que teniu un amic que només de sentir la paraula "amanida" comença a tenir suors fredes i la cara se li desfigura en una ganyota de fàstic. Bé, potser sou aquesta persona. Tranquils, us estimem igual :)

El cas és que l'altre dia vam fer un sopar en què van coincidir una antiverds radical i una amanida a la mateixa taula. 

Catàstrofe? Desastre, dieu?

Oh no, no amb aquesta amanida...

Ningú es pot resistir a unes maduixes ben dolces, ni a unes cruixents ametlles torrades i encara menys a un formatge deliciosament cremós... 

I per acabar-ho de rematar, tenim els nabius explotant dins la boca i el puntet salat de les pipes!

Sé que molts desconfieu dels espinacs frescos... Doncs us ajudarien a superar el trauma col·lectiu que tenim amb l'enciam iceberg, perquè són molt més gustosos!  

Ja veureu, amb aquesta amanida l'èxit està assegurat :)

És bastant ridícul escriure la recepta, però va, que no costa res! jaja

Amanida d'espinacs i maduixes

INGREDIENTS

(per a 4 persones)

Dues bosses d'espinacs frescos, a ser possible de brots tendres (a mi m'agrada la marca... Florette!)

Una capseta de maduixes

Una mini capseta de nabius

Ametlles torrades

Formatge (el de cabra hi queda boníssim)

Oli d'oliva verge extra

Pipes (opcional)

Blat de moro (opcional)

1. Rentar i tallar a trossets les maduixes. Tallar el formatge a dauets.

2. Col·locar els espinacs en un bol i afegir-hi les maduixes, els nabius, les ametlles torrades (no cal pelar-les) i el formatge. Incorporar-hi pipes o blat de moro si ens hi agrada.

3. Amanir amb oli d'oliva i... tacháaaan!!!

Amb aquest sopar, us podeu menjar un bon postre sense remordiments jeje, és clar que difícilment superarà el pastís de xocolata i avellanes de la Laura! :D

I si us dic que el vam acompanyar amb nata muntada feta al moment i gelat de vainilla artesà...?

Dieu: "ahhh" ;)

(Ho sé, quin tipus de post és aquest, que començo parlant d'amanides súper sanes i acabo amb fotos que són la temptació personificada? Perdó! jaja)

Con tu permiso me voy a casa a tener un ataque del corazón - Vincent Vega

Pizzeria Dar Poeta

Estan bojos, aquests romans. Les set de la tarda i ja gairebé no queda ni una taula lliure; no, si encara serà veritat que en aquest carreró tan estret s'hi troben les millors pizzes de Roma!

Donem un cop d'ull a la carta... Les amanides queden eclipsades per un repertori de bruschette o torradetes molt originals -carbassó, pesto i formatge, cigrons i oli, tonyina i tomàquets... - a només 2 i 3€.



Plat (o platot) d'aperitius variats a 9,5€



Però l'estrella de la nit serà, òbviament, la pizza. La introducció de la carta ens assegura que fer pizzes és tot un art, una vertadera ciència, i que les que fan aquí no pequen ni de massa primes i cruixents ni de massa gruixudes i toves, sinó que són lleugeres, ràpides de pair i no deixen sensació de set al final... Ja em pregunto si tan d'autobombo estarà justificat!

Sigui com sigui, tot indica que hi posen molt d'amor. Les opcions on triar són moltes, però tan atípiques i sorprenents que cada una sembla haver estat elaborada per a una persona en concret, després de moltes proves i gràcies a un instint innat per a la combinació d'ingredients.

Jo, em vaig tirar de cap a la Siciliana!

Albergínia, tomaquets cherry i ricotta salada. Im-presionante! Com veieu, la base no tenia la típica mozzarella sinó que sobre la salsa de tomàquet es notava el gust inconfusible d'un oli d'oliva verge extra com només el saben fer els italians.

És veritat que el recobriment era magnífic, que els sabors es barrejaven a la boca en una combinació orgàsmica (jaja), però l'autèntica responsable de l'èxit era la massa.

Feta en forn de llenya, tal com la descrivien a la carta: ni gruixuda ni prima, ni tova ni excessivament cruixent. Perfecta. La millor massa de pizza que he tastat en la vida! :D

També vam demanar una Super formaggi (foto de dalt!), amb mozzarella, ricotta i xili, que personalment em va semblar massa suau però el meu cosí va devorar, i una Napoli, que portava salsa de tomàquet, mozzarella i anxoves, un pèl massa salada per a mi (espera, a mi les anxoves sempre em semblen salades).

Critico per criticar, perquè les dues pizzes eren boníssimes.



La meva àvia va desaprofitar tota una focaccia amb prosciutto. Què voleu, menja com un pardalet (excepte quan et descuides d'amagar la xocolata).

Ens van fer una Margherita amb prosciutto que no estava a la carta, però aquest no va ser l'únic gest simpàtic del servei. Armar-se de paciència a la hora d'explicar-nos que no admeten reserves, recordar qui ha demanat què, mantenir un somriure permanent a la cara i que no sembli forçat i treballar amb una rapidesa increïble fan de les cambreres d'aquest lloc unes superdones!

Bé, tornant a la pizza prosciutto: era de-li-cio-sa, llàstima que el pernil fos tan salat! (en això no tenien raó, a la carta, perquè deixava amb una set...).

A aquestes altures estàvem més que satisfets amb el lloc, i poc ens esperàvem que el millor encara havia d'arribar.

En un atac de golafreria, vaig convèncer els meus dos cosins i la meva germana de demanar per postres un calzone de nutella piccolo (a 6€) i menjar-nos-el entre els quatre. Encara ara em pregunto qui té l'estómac de menjar-se'n un de grande tot sol (a 11€), perquè amics, això era una bomba.

I sovint, bomba és sinònim de boníssim...

La nutella súper abundant (jo crec que la italiana és més bona que la d'aquí), fosa amb l'escalfor d'una massa absolutament perfecta - això sí que és felicitat! jaja De 10, divina!!!

Suposo que penseu que el sopar no podia acabar millor. Doncs ho va fer quan vam veure la factura: quatre pizzes, una focaccia, una bruschetta, un plat d'aperitius, el calzone, tres aigües grans i dues cerveses: 62 euros. ¿Cómo te quedas? Muerta.

Aquest missatge s'autodestruirà en un parell de minuts, o sigui que afanyeu-vos a fer còpies de seguretat de tots els vostres documents importants. El secret ja s'ha escampat prou (sabeu quina cua hi havia a les nou de la nit? Mare meva!) i no ens podem permetre que la millor pizzeria de Roma es faci encara més famosa :)

Pizzeria Dar Poeta

Vicolo del Bologna, 45-46 (Trastevere)

00153 Roma

Telf. 065 880 516

Deien que l'escassesa de carbó era una història que s'havien inventat els francesos perquè tothom s'escalfés dormint amb qui volgués - La caiguda dels gegants

Bullying culinari

Avui ens ocupa un tema de primera instància a l'ordre del dia mundial: és just que marginem i condemnem a l'oblit tants i tants plats que no van sortir del tot perfectes?

Doncs és clar que no! Ells també tenen dret a veure la llum!

Per això m'he decidit a penjar alguns fracassos a la cuina sense aturar-me a pensar en les conseqüències - enfonsar la meva futura i prometedora carrera al Bulli, perdre tot el prestigi com a cocinitas que amb suor, sang i llàgrimes m'havia guanyat, dinamitar la meva autoestima -. Bàsicament es divideixen en dues categories: plats deliciosos que es fan difícils de mirar, i plats preciosos que ningú es va poder menjar.

Ja havia parlat d'aquest ou al plat - pobret, tot arrugadet, tan i tan sec! jaja La clara es va escampar de mala manera entre la salsa de tomata i l'orenga que hi vaig tirar per sobre em deia: "Calia?". No, no calia, el mal ja estava fet. Però bé, estava bo! jaja

Sonava súper cool: "Falsa lasagna de carbassó i gambes". I jo, ¡pues vamos allá! Mira que vaig seguir la recepta al peu de la lletra, però el resultat és el que li serviria de sopar al meu pitjor enemic. Tenia TANT de gust de llimona i picava TANTÍSSIM que, amb llàgrimes als ulls (pel picant), vaig haver-la de classificar com a immenjable. Bé, les gambes sí que es podien menjar, jeje.

Ja em veieu tota emocionada amb els meus spaguettis de remolatxa del Prego -una botiga de pasta de Sant Cugat massa guai-, les gambes súper fresques, l'alfàbrega del meu hort (= test raquític a punt de morir en un racó del jardí) i els tomàquets secs, tan italians...

Us ho cregueu o no, el resultat NO TENIA GUST DE RES. Com menjar aire. La cosa més insípida del món. Suposo que em vaig deixar un bon raig d'oli al final, o directament, la salsa... Snif!

Que mones, eh, les torradetes de figa i formatge de cabra! El més increïble és que les figues estaven al punt, el pa era deliciós i el formatge boníssim, però tot combinat formava una mena de pasta a la boca mig dolça mig salada que costava d'empassar. Potser amb una torradeta molt més fina, o amb un formatge més fort...? Probablement!

Les meves albergínies plenes són un punt intermig entre les dues categories, perquè ni són especialment fotogèniques ni eren dolentes de gust.

Recordo que el dia que les vaig fer es repetia el dilema diari (alguna cosa hauré de dinar però em fa massa mandra sortir a comprar) quan vaig tenir una il·luminació: a la nevera encara hi havia una albergínia! Me l'havia portat el meu pare de la fruiteria en plan "Anna t'he portat aquesta verdura exòtica per a que facis experiments dels teus que, sobretot, no vull provar". Que és mono, ell.

Sigui com sigui, de seguida em vaig animar a fer unes albergínies plenes, i quan ja havia trobat una bona recepta per internet vaig obrir la nevera...

Sacré bleu! L'albergínia estava en estat de descomposició avançada!

O sigui que finalment vaig haver de sortir a comprar.

Total, van quedar crues com una mala cosa!

Si fas madalenes, assegurat que fas servir uns motllos sòlids o un parell d'aquests "blandengues", perquè et podria passar com a nosaltres i que vessessin sobre la safata del forn. Les parts que van tocar la safata van quedar carbonitzades, però la gran majoria es va poder menjar... I eren boníssimes! :D El meu pare i el meu cosí menjant-ne una darrere l'altra n'eren la prova.

De fet, aquestes madalenes van ser doblement accidentades, perquè quan les anàvem a fer em vaig carregar la thermomix de la meva tieta... Que no cunda el pánico, era una averia molt petita i no els van cobrar res per arreglar-la! (aquí ve quan jo m'eixugo la suor del front).

Havia sentit a parlar d'spaguettis vegetals, i quan vaig veure la recepta de calabaguettis m'hi vaig tirar amb entusiasme... A l'hora de fer-los ja em vaig desanimar una mica (punyeta és molt difícil!), però quan els vaig tastar i no tenien gust d'absolutament res, vaig mirar cap a l'armari de la cuina i vaig pensar: "Spaguettis, para qué os quiero".

Ja m'ho deia la meva mare: "Fes-la de formatge per fondre, que segur que et queda bé". I jo pesada amb els meus aires de gourmet, "Doncs faré una truita de roquefort!". Molt bé maca, però el roquefort no queda líquid i sucós com l'altre sinó que te'l trobes de tant en tant en una mossegada. No em malinterpreteu, la truita estava bona, però jo volia una truita de formatge que se'm desfés a la boca... (M'està venint una salivera que em sembla que ja sé que soparé).



Fins aquí el nostre cagades vàries d'avui! (No us penseu que en tinc gaires més, jaja).
En resum us puc dir que no us desanimeu si cuineu alguna cosa immenjable i acabeu dinant un bikini/un ou ferrat/uns spaguettis amb salsa de tomata, perquè probablement estaran més bons que el que anàveu a fer (? Quina conclusió més estúpida).

Arrivederci! :)




O quizás creías que iba mal, o quizás preparabas mi epitafio, pues verás, lo he creado ya: "A todos fuck you por igual! A todos gracias por igual!" - Love of Lesbian

Croque-madame

Sempre he dit que em rendiria davant de qualsevol francès que em digués quatre coses en la seva llengua natal (ho sé, quina noia tan fàcil!, però què voleu, amb aquells morritos i aquella cantarella... ma petite cherie... ai...! jaja).

Però en realitat no és ben bé així; aquest noi hauria de complir un altre requisit indispensable: saber fer croque-madames.

...i portar-me'ls al llit per esmorzar...

...cada diumenge! jaja

La veritat és que només he menjat un croque-madame a la meva vida, però va donar la casualitat que era EL MILLOR de tot París! El fet que estiguéssim tan afamades que sortíssim corrents del museu d'Orsay i entréssim al primer restaurant que vam trobar us pot fer sospitar que no sóc del tot objectiva... És igual, estava deliciós!

Pels que no estigueu obsessionats amb França, heu de saber que el croque-madame és una variació d'un croque-monsieur (un entrepà de pa de motlle de pernil i formatge amb formatge gratinat per sobre) coronat amb un ou ferrat. Com si perfeccionessis la perfecció, vaja!

El restaurant es deia Les Deux Musées, està just davant del museu d'Orsay i es divideix en una brasserie i una cafeteria. Nosaltres anàvem tan atavalades que vam entrar el restaurant... Quan vaig deixar la motxilla al terra (tota guixada, amb clauers, la típica motxillota d'estudiant) ja vaig tenir un mal pressentiment; llavors vaig veure els collars de perles i les mossegadetes diminutes de les senyores del nostre costat; finalment els preus de la carta van fer que ens aixequéssim i ens disposéssim a fugir (petant-nos de riure). Però llavors ens van dir que podíem passar a la cafeteria: senyors i senyores, vaig pagar 9,5€ per un menú de croque-madame, amanida amb una deliciosa vinagreta de mostassa i beguda, i vaig menjar com una reina!! :D

Tenia tan bon record del meu croque-madame que una nit d'estiu ens vam proposar fer-ne. Però es veu que era un record una mica distorsionat, perquè en comptes de fregir l'ou ferrat el vam fer al forn, i la veritat és que no tinc ni idea de si el que vam fer té nom jaja

Suposo que amb l'ou ferrat hauria estat millor, però la veritat és que estava boníssim i no en vam deixar ni una engruneta! jaja

Croque-monsieur

Untar dues llesques de pa de motlle per la part de fora amb mantega. Col·locar sobre una de les llesques una làmina de pernil dolç i una altra de formatge, preferiblement Emmental o Gruyère; tancar l'entrepà i espolsar-lo amb més formatge per sobre. Posar al forn a gratinar fins que estigui dauradet.

Croque-madame

Abocar oli d'oliva en una paella i, quan sigui molt calent, trencar-hi un ou. Salar i esperar un o dos minuts, tot abocant-li l'oli per sobre amb una cullereta, fins que la clara s'hagi solidificat però el rovell encara sigui líquid. Retirar l'ou ferrat de la paella i col·locar sobre el croque-madame.

"Allò" que vam fer nosaltres

Preparar un croque-monsieur i, abans de posar-lo al forn, prémer la part de dalt amb una cullera per a que quedi com un peti recipient. Abocar-hi un ou i fornejar fins que veieu que la clara estigui sòlida. Si ho saleu després, i no abans de posar-ho al forn, evitareu les taques blanques que ens van quedar a nosaltres!

El dia de la gran bifurcació, el qui va tenir raó no va ser l'imbècil que va baixar de l'arbre per esdevenir sapiens, sinó el mico que va seguir collint fruits i rascant-se la panxa. Els homes no han entès res sobre l'evolució. Qui treballa és el rei dels imbècils - El club dels optimistes incorregibles