Restaurant Can Borbó

Què podem esperar d'un restaurant amb AQUESTES faltes d'ortografia al menú?

Per començar, riure! jaja

Aquest és un post sobre aparences... falses, i no tan falses.
El menú del restaurant Can Borbó predeia un dinar mediocre, i en canvi vam menjar les millors sardines de les nostres vides. I és que vam acabar demanant a la carta, perquè no ens podíem decidir entre l'empedrad de garbazo, els tortilini o els gisante; la paellea i la fidegua no ens acabaven de convèncer (per no parlar de l'estafado i el cordero a la placha!); i sabíem que no tindríem lloc per als posters. Bé, la verdadera raó és que jo no havia provat mai les sardines i volíem sardines peti qui peti!

 

Tot havia començat una hora abans, quan amb aquesta fixació per les sardines, un pressupost força limitat i molta por de caure en la típíca turistada, havíem d'escollir un sol restaurant d'entre tots els del Moll de la Fusta. Vinga amunt i avall del passeig Joan de Borbó, llegint cartes, esquivant cambrers enganxifosos, caminant sota la pluja. I si bé vam acabar dinant a Can Borbó, no em puc estar de dir que, abans, vam entrar i sortir d'un altre restaurant...
Era l'ÚNIC d'aquells restaurants amb una pinta més aviat dolenta... i les aparences no enganyaven. Mentre tots els locals tenen noms tipus "La Mar Salada", "El rey de la gamba" (1 i 2!) o "El suquet de l'Almirall" (snif, algun dia!), aquest es deia LA OFICINA (...?!). Un saragossà geperut i guenyo (d'acord, això no és rellevant però és perquè us ambienteu) va insistir fins que hi vam entrar, i mentre pujàvem al segon pis van passar pel nostre costat dos plats de gambes i calamars que es veia d'una hora lluny que eren congelats. Vam seure en aquella sala diminuta, amb una pudor horrible de ves a saber què, una màquina expenedora i ni un sol raig de llum natural. No ens havien portat les cartes que ja fugíem, literalment.

Per sort, després vam entrar a Can Borbó :)

Des que hi vaig tastar les sardines, n'he menjat quatre o cinc vegades, i he de dir que cap com aquestes! Eren ben grosses, súper fresques i molt i molt gustoses. Les vam menjar amb un pa amb tomata ben tovet i generós en oli, l'amanida i la deliciosa picada que portaven per sobre... Boníssimes!

L'única pega? N'hi havia 5, i només 4 talls de pa! :)

A més a més vam compartir una paella de marisc senzillament correcta. Podria haver-hi hagut un altre d'aquests llagostins tan frescos!

Sumant-hi dues aigües, el dinar ens va sortir a 12€ per cap. La "moraleja" d'avui és que, si bé a vegades les aparences enganyen (Can Borbó i el seu menú ortogràficament catastròfic), moltes vegades no van tan desencaminades (ejem La Oficina). Sigui com sigui, no es pot jutjar res sense haver-ho provat! :)

 

L'amor neix del no-res, i mor de tot - A. Carr

Galetes cruixents

Ens omplim la boca de paraules: que si l'amistat es basa en la confiança, que un amic ho perdona tot, que els bons amics són per tota la vida... Però hem de reconèixer que de vegades la caguem (i fins al fons) o que últimament tenim un amic bastant abandonat. La solució? Fàcil: buidar-nos la boca de paraules i omplir-la de les galetes cruixents que us presento avui! :)

"Galetes? Que cursi, quina matada, estic a règim, no tinc temps". Sí, sí, tot el que vulgueu, però és que amb aquestes galetes no hi ha excusa que valgui perquè es fan en un moment, no necessitarem el forn i en podem fer una versió light, utilizant xocolata edulcorada. Estan tan bones que el vostre pobre amic abandonat/enfadat us perdonarà a la primera mossegada!

 

La recepta és de la cuina vermella, però jo hi vaig fer algun canvi perquè no hi va haver manera de trobar taronja confitada ni arròs inflat en tot Sant Cugat! Obviant aquest contratemps, la dificultat és zero, de veritat! jaja

Bé, de fet és veritat que la recepta original utilitza motlles i jo vaig passar d'utilitzar-ne perquè no en tenia... Però així irregulars van quedar mones igualment, no? :D jaja

 

Galetes cruixents

(per a una vintena de galetes  aproximadament)

INGREDIENTS

240 g de cornflakes sense sucre (60 + 90 + 90)

200 g de xocolata blanca

200 g de xocolata amb llet

200 g de xocolata negra al 70% (aproximadament, no us estresseu) de cacau

20 g de pistatxos tallats petitons

1. Comencem per les galetes de xocolata blanca!
Hem de fondre tota la xocolata blanca, es pot fer al microones vigilant que no es cremi però jo recomano fer-ho al bany maria, posant-la dins d'un recipient que a la vegada col·locarem dins d'una cassola on farem bullir aigua.
Quan sigui fosa hi afegirem 60 g de cornflakes que haurem trencat a trossets petits i 20 g de pistatxos talladets i remenarem fins que quedi ben barrejat.
Amb l'ajuda d'una cullera, formarem boletes de pasta i les anirem col·locant sobre un paper sulfuritzat o vegetal per a que es refredin.

2. Per a les galetes de xocolata amb llet, fondrem la xocolata amb llet i hi afegirem 90 g de cornflakes. Un cop ben barrejat, repetirem l'operació anterior: farem boletes i les posarem sobre paper sulfuritzat fins que quedin fredes i dures.

3. El procediment és el mateix per a les galetes de xocolata negra: fonem la xocolata, la barregem amb 90 g de cornflakes, fem boletes de la pasta i les deixem refredar.




Si les feu aquests dies de calor, és imprescindible que les deixeu refredar a la nevera, perquè amb la calor que fa no crec que s'endurissin mai! És més, millor que les conserveu allà fins al moment de menjar-les/entregar-les... jeje


Ho veieu? Heu preparat unes galetes delicioses sense encendre el forn, utilitzar més de tres ingredients o deixar-vos els braços remenant una massa dura com una pedra. Les amistats s'han de cuidar, i no hi ha manera més dolça de fer-ho que amb unes galetetes ben cruixents :)






S'hauria de prohibir llegir alguns llibres massa d'hora. Hi passem de costat o de través. I algunes pel·lícules també. S'hi hauria de posar l'etiqueta: no es pot veure o llegir abans d'haver viscut - El Club dels optimistes incorregibles

Restaurant Ses Voltes

Lugio, lugio, lugio... A vegades pesen més els records feliços que els tristos. Intentar ignorar el que hem viscut és ridícul, perquè tot el que un dia va ser anònim ara traspua records amb una nitidesa cruel. Però una no pot viure encallada en el passat!

He tornat a Menorca i encara em quedaven desenes de platges idíl·liques per descobrir, tantes casetes blanques de portes diminutes i finestrons pintats de les que enamorar-me, i el mar infinit que mai és el mateix. I és clar, els restaurants i xiringuitos on encara no havia menjat :) A viure!

El secret del restaurant Ses Voltes és a l'àtic, on podem gaudir d'una de les terrassetes més agradables de Ciutadella. Parets blanques, vaixella de vidre blau i una brisa fresca faran del nostre àpat una experiència deliciosament mediterrània on refugiar-nos de la xafogor estiuenca.

Les olivetes per anar fent boca, en la línia d'un servei prou ràpid i molt proper. Ses Voltes ens brinda una de les millors relacions qualitat-preu de l'illa: el menú diari a 14,50€ (dos plats, beguda, pa i postres) o 9,50€ (un plat, beguda, pa i postres) és una oferta irrepetible, i a la carta hi destaca una gran varietat de pizzes que no arriben als 8€ i pastes més que suggerents a aproximadament el mateix preu.

Aquests dies ens hem afartat de croquetes i braves (què voleu, la meva família és terriblement original) i puc assegurar que aquestes són les millors que hem tastat en tot el viatge. A més a més, aquests plats allargats eren molt grans i la ració, més que generosa, sobretot si estàs acostumada a la típica i trista única croqueta per cap.

La meitat de les braves estava recoberta d'un allioli molt suau i l'altra meitat d'una salsa de pebre excel·lent i insòlita. Les croquetes eren de pernil, saboroses i esponjoses, perfectes.

  

Lògicament, vam arrassar. I el que em va acabar de rematar va ser que el cambrer preguntés si havíem acabat amb les braves quan només en quedaven TRES. Chapeau! La de cambrers que s'enduen les coses a mig menjar! 

Érem quatre i vam optar per dos menús d'un únic plat (suficient, us ho asseguro, després d'aquest aperitiu), una pizza i un plat de pasta.

L'arròs amb llagostins, un dels plats de menú, va ser tot un encert: cremós i suau però molt gustós.

Les costelletes de xai amb patates, que també entraven al menú, eren prou bones, res espectacular però certament de bona qualitat.

La pizza quatre formatges era molt bona, i el toc de les nous tot un èxit!



I els spaguetti nero, quina delícia! Amb musclos, rap i gambes, i recoberts d'una salsa de marisc simplement impressionant. N'hi havia moltíssims i atipaven encara més. Era la pasta més cara (9,5€) però van valer la pena.



I last but not least, les postres. Si bé és cert que l'oferta del menú es reduïa a tres opcions i cap era precisament lleugera, totes sonaven temptadores: tarta de santiago amb maduixes i nata, gelat de formatge menorquí amb figues confitades i brownie negre amb gelat de vainilla. Tot un festival a l'altura de la resta del dinar.

La foto ja parla per sí sola, no? El tros de tarta no era raquític (un altre mal hàbit dels restaurants, no sé exactament perquè), i les maduixes estaven al punt. Un mos de cel.

M'esperava un gust més fort per al gelat, però la veritat és que era tan suau i cremós que no puc fer cap objecció. En canvi, les figues confitades no em van convèncer. Olé per les virutes de xocolata blanca.

Tot plegat, sense vi, ens va sortir per 51€. I quan dic "tot plegat", no em refereixo a un parell d'aperitius, quatre begudes, dos menús i dos plats de carta. També englobo l'ambient relaxat, el servei eficient i el record més que dolç que ens emportem cap a casa!

Restaurant Ses Voltes

C/ Ses Voltes, 16-22

Ciutadella (Menorca)

Telf. 971 381 498

Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.

             Marta Pessarrodona





PD. jajaja el meu pare es va fer ferides als dits dels peus i es va haver de posar les meves xancles de zebra, us deixo amb la imatge...

 

Pollastre, llet i parmigiano

Creieu-me, a l'hora de decidir què fem per sopar és millor tirar pel dret i passar de la meva germana. No és que no ens importi la seva opinió, però és que proposis el que proposis no li vindrà de gust, i quan li preguntes directament què vol, s'arronsa d'espatlles. Per això em va sorprendre tant quan, l'altre dia, pensant amb la meva mare què podíem fer de sopar, va deixar anar: "Podríeu fer aquelles petxuguetes amb formatge".

Al·leluia! Un miracle en tota regla!

La meva germana és molt expressiva (sobretot quan crida jaja) però amb el tema del menjar calla com una tomba. Ja la pots interrogar, que només sabràs si el que cuines li agrada en funció de si s'ho menja o aparta el plat, i això no és una crítica molt constructiva que diguem. No és que ho faci amb mala intenció, simplement, no li surt! Que proposés aquest plat per sopar només pot voler dir una cosa: aquestes petxuguetes estan de muerte.

Deixeu-vos enamorar per un dels pollastres més tendres que heu tastat mai - és molt probable que tingueu tots els ingredients a casa i les pogueu fer aquesta mateixa nit! Vaig treure la recepta del blog lions and pancakes (eliminant la mantega, però) i puc dir amb orgull que no ha estat "una altra recepta d'internet perfectament oblidable" sinó que ja s'ha guanyat un lloc al nostre menú del dia a a dia.

Pollastre, llet i parmigiano

INGREDIENTS
(les quantitats varien en funció de la gana... i del grau de bona vida que us imposeu)

Petxuga de pollastre, filetejada
Llet sencera
Un bon tros de formatge parmesà, ratllat
Farina
Oli d'oliva verge extra


1. Saleu lleugerament els filets de petxuga i passeu-los per farina. Poseu-los amb l'oli ben calent en una paella una mica fonda (i prou gran per a que hi capiguin tots), i deixeu que es vagin daurant.
2. Quan estiguin força dauradets hi abocarem la llet fins a que quedin gairebé coberts, i hi afegirem molt, molt de parmesà ratllat. No us talleu, perquè aquest és el secret de l'èxit jeje
3. Gireu els filets per a que quedin ben impregnats i baixeu el foc. Deixeu fent xup xup per a que la salsa vagi reduint.

Ja ho veieu a la foto, nosaltres ho hem deixat reduir molt, però és que també ho hem provat amb la salsa més líquida i ens agrada més així, concentrat, que es noti ben fort el parmesà.


Ah, i no us descuideu de sucar pa a la paella fins que no quedi ni rastre de la salseta! :)






¡Bailar es algo tan bueno para todo! Es algo realmente primitivo, ayuda a tu cuerpo y a tu mente, es la mejor manera de sentirte libre y vivo - Yelle

Tartaleta de poma del Crustó

El món és un lloc hostil per als indecisos.

Ells no hi poden fer més: veuen una oferta variada i temptadora i s'atavalen de mala manera, i si entren en joc les "pressions externes" (amics morts de gana, sogres xerraires, cambrers despiadats que no tenen tot el dia), el conflicte interior de l'indecís per escollir què menjarà adquireix dimensions existencials.

Llocs com la fleca pastisseria (i cafè degustació!) Crustó són autèntiques sales de tortura per a qualsevol indecís, amb els croissants desprenent aquella olor embriagadora de mantega francesa, les focaccies flonges i cobertes d'ingredients tan mediterranis, entrepans cruixents que semblen obres d'art, tartaletes de figues i de pinyons i de vés a saber quantes coses més...

No amagaré que sóc indecisa com pocs, però de la meva experiència puc donar tres consells molt i molt útils. El primer: la clàssica tàctica d'anar descartant opcions és una mica lenta però funciona de meravella. El segon: demanar consell al dependent o cambrer també pot ajudar - no cal que els feu cas, la majoria de vegades només és l'empenteta necessària per a sortir del pas: "Em recomanes aquest? Doncs posa'm l'altre!", així, sense complexos ;)

I el tercer: si aneu al Crustó, la tartaleta de poma és aposta segura.

Una base prima de pasta de full, làmines de poma caramelitzada i una generosa capa d'almívar converteixen aquesta pasta (aquesta què? És MÉS que una pasta! jaja) en una explosió de dolçor a la que molts pocs pal·ladars es podran resistir. Cruixent, torbadora, extraordinària.

És una mica cara (3,99€? I el ronyó també?) però insisteixo, si us la recomano no és perquè sí! A més a més és força gran. Sort que em vaig deixar guiar per la meva intuïció femenina... (en altres paraules, vaig demanar consell al dependent i, com que era molt guapo, li vaig fer cas jajaja).

 

Pronto iba a comprender que la nostalgia era sobre todo el recuerdo de aromas y sabores irrepetibles - La cruda y tierna verdad

Restaurant Per Xalar

A fora diluvia, heu tornat a ignorar la saviesa de les respectives mares i ningú ha dut paraigües. No passa res, no hi ha pressa, teniu l'ocasió de recordar que la sobretaula és un dels més grans plaers de la vida...

S'ha de reconèixer que la sobretaula és exponencialment millor si el dinar que s'està paint a les nostres panxes era deliciós, i al Per Xalar havíem dinat molt i molt bé. Aquest restaurant de Terrassa és el resultat de combinar un frankfurt de tota la vida amb una cafeteria americana, rematat amb un toc final de refinament: els sofàs són tan bonics com còmodes, hi ha dispensadors de ketchup, mostassa i salsa de soja a cada taula i la carn, us ho asseguro, és de la bona.

Com si els preus no fossin molt assequibles, Per Xalar ofereix diverses opcions de menús. La carta compta amb una gran varietat d'entrepans calents, uns quants de freds i unes pinzellades d'amanides, pasta fresca i plats combinats - però l'estrella indiscutible del local són les hamburgueses. Ho veurem... però no encara!

Us presento el Don Pepito. Suposo que la qualitat de la carn justificava que un tall tan petit costés 8,80€... Era sucosa, gustosa i tendra: què més es pot demanar? Bé, ens va estranyar que no ens preguntéssin el punt de cocció, en tot cas ens va estar bé (fet per fora, un xic cru per dins).

Hora d'atacar les hamburgueses!
No sé si us heu adonat que m'agrada deixar el millor pel final jeje..., per això començo amb la segona del rànking: la gratinada. Sobre 200 g de vedella (i quina vedella! Creieu-me, qualitat extra!) es fonien tres tipus de formatge: de cabra, emmental i roquefort. El gust fort d'aquest últim destacava particularment, oferint un punt de contrast inigualable.

Teòricament aquesta hamburguesa no porta ni enciam ni tomàquet, però nosaltres vam demanar que ens en poséssin i no va haver-hi cap problema. Si no recordo malament, costava 7,75€ (de les més cares).

I per fi, la millor de les millors - l'hamburguesa gourmet. Sobre 200 g de saborosa vedella, un delicat tall de foie fresc, coronat amb dauets de poma confitada i culminat amb sal gruixuda. Es gaudeix del primer mos fins a l'últim, perquè el contrast de sabors és simplement brutal! Aquesta combinació genial jau entre un panet - no us deixeu enganyar per l'aspecte - tendre i lleuger. D'acord, era l'hamburguesa més cara (8,85€), però valia la pena fins a l'últim cèntim.

Per Xalar ens obsequia amb una cuina desenfadada i atractiva gràcies a un producte de màxima qualitat, un servei tant ràpit com atent i uns preus més que assequibles. La versatilitat de la seva carta i l'ambient confortable el converteixen en l'opció ideal per infinitat d'ocasions: per anar-hi a dinar un migdia qualsevol, sopar-hi un divendres després del cinema o, simplement, esperar a que pari de ploure :)

Restaurant Per Xalar
C/ Major, 38
Tel. 93 733 33 49
Terrassa



La credibilitat és un intangible fràgil que costa molt de guanyar i molt poc de perdre - Joan Carles Peris

Bretzel mit Käse gefüllt

El revestiment torrat i endurit mai hauria augurat un interior tan esponjós. I és que l'encant del Bretzel rau en els contrastos: cruix però també es contrau amb elasticitat; és salat i estimulant però exquisidament dolç, gràcies a la mantega repartida entre les dues gruixudes llesques, les mateixes que sostenen el més tendre dels formatges suïssos. Suau però intens, el primer mos resulta torbador i el plaer és instantani - després, és devorat.

Vam comprar aquesta delícia a Reinhard, una Bäckerei de Berna. Aquesta petita ciutat suïssa va ser la primera parada d'un Interrail espectacular, i ens vam passar la resta del viatge deixant anar, de tant en tant i entre sospirs: "Que bo que estava el Bretzel!!!".

Si el Bretzel ens va enamorar perdudament, encara més ho va fer Berna. Aquest blog està orientat a la gastronomia, però no em puc estar de mencionar la ciutat més encantadora on he estat mai. Les casetes de conte, les terrassetes a la fresca, el riu on, imitant els suïssos i cagades de por, vam banyar-nos (bé, més aviat vam fer el possible per deixar-nos portar per la corrent sense morir ofegades).

Una ciutat on et pots permetre agafar dolços que t'ofereixin desconeguts - xocolatines en forma de cor, en el nostre cas -, perquè els seus habitants són la simpatia personificada. Per acabar-ho de rematar, parlen un alemany molt fàcil d'entendre :)

I no em puc deixar els famosos ossos, les mascotes de la ciutat, molt i molt estimats per tothom! 

Evidentment, la gastronomia també estava a l'altura... Algun dia us parlaré del Röschti! :)
Ens vam comprar el Bretzel el dia que marxàvem cap a Viena, i era tan gran que gairebé no ens el vam poder acabar. Assegudes al terra de l'estació, ens sentíem molt i molt tipes...

Però indiscutiblement felices! :D

 

¡Hay que ser guarro en la comida y en el sexo, o no tiene gracia! - Comte de Sert

Restaurant Le Comptoir Marseillais

En un principi no ens volíem fer il·lusions, perquè sabem per experiència que els noms de restaurants en una altra llengua no són garantia de res. Però llavors vam llegir les encantadores faltes d'ortografia a la pissarreta del menú i ens vam adonar que tant les cambreres com els clients que ens envoltaven parlaven en francès... i la nostra desconfiança es va fondre com mantega :)

 

Le Comptoir Marsellais ocupa un estret local de l'Eixample barceloní, que els sostres alts converteixen en un espai ampli i atractiu, decorat amb estil i sobrietat. Nosaltres vam tenir la sort de seure a la millor taula, al pis de dalt, amb vistes de tot el restaurant.

En realitat pensàvem utilitzar el descompte per als subscriptors de La Vanguardia, però el menú de migdia (on no apliquen la rebaixa) ens va agradar prou, i 11,9€ no és un preu excessiu. Es podia triar entre quatre primers i tres segons, i ens van servir amb una rapidesa que vam agrair (la gana que teníem es pot apreciar a la foto següent, amb la quiche ja partida en dos - una mica més i em quedo sense documentació!).

Podeu trobar-la petita però no ho era gens; és que els plats són gegantins! Estava farcida de pernil i formatge (a la carta també n'hi ha de tonyina i d'espinacs amb formatge de cabra), i s'ha d'admetre que estava molt bona i, sobretot, molt ben feta: la textura era lleugerament cruixent però gens encrostada, van utilitzar pernil dolç en comptes de bacó i l'abundància exagerada de formatge fos desarmava totalment.

A més, l'amanida, deliciosa, era prou generosa per a contrarrestar la potència del pastís.

La quiche, però, va quedar força oblidada quan vaig tastar el taboulé: quina delícia! És veritat, la meva opinió no té gaire valor perquè sóc una debutant en el tema cuscús, però estava tan bo que em sembla difícil que n'hi pugui haver d'altres millors! Servit a la temperatura justa (és un plat fred), la combinació de sabors encara destacava més.

 

És una llàstima que les ampolles d'aigua siguin tan petites, perquè són una autèntica monada! No em fa vergonya reconèixer que ens en vam endur una de buida... ;)

Els segons també van arribar súper ràpid, servits per una cambrera encantadora. La pobre va aguantar estoicament l'home de la taula del costat, que volia el seu entrecot sense "lo verde que le ponéis por encima". Amb un to insultant, li deia: "Espera, hazme una cosa: coges un tomate, lo partes por la mitad y le das vuelta y vuelta a la parrilla. Primero un lado, después el otro", com si parlés amb una nena petita. Estic completament a favor de la interacció client-cuina, crec que ens hem de sentir lliures (en la majoria de llocs) de demanar que ens canviïn una guarnició o que ens cuinin un plat de certa manera (i si no és possible doncs res, per demanar que no quedi!). Però aquell home la va tractar amb una suficiència descaradíssima, i la noia va conservar la calma. Ole tú!

Bé, tornant a la teca, els segons encara van deixar el llisto més alt (més?!). El pollastre, lleugerament picant i molt ben acompanyat de cuscús i una espècie de ratatouille, era molt bo. Malgrat això, i de la mateixa manera que la quiche, va passar a un segon pla en arribar el hachis parmentier...

Quan la cambrera ens va explicar en què consistia aquest plat típicament francès, em va semblar avorrit (puré de patata gratinat i carn picada? Això ho puc fer a casa). Però només veure'l em vaig adonar que d'avorrit no en tenia res; la carn de la foto us sembla sucosa? Doncs era mil cops millor, era MELOSA. Una de les millors carns picades que he provat, us ho dic amb el cor a la mà. El puré era bastant suau, el grau de discreció just per a ser la parella perfecta de la carn. No tinc ni idea de què van fer a aquesta carn per a fer-la tan saborosa i tendre, però fa força temps que vaig anar a Le Comptoir Marsellais i en recordo el gust com si l'hagués dinat avui. Molt recomanable!

Les postres no estaven malament - bé, no es que fossin dolentes, però és que després d'aquests plats...! La brotxeta de fruites era molt original, el sirop que l'acompanyava no era de maduixa sinó d'una espècie de piruleta, i el pastís de fruites del bosc també era una bona opció, molt lleuger i diferent de la típica tatin de poma. El fet de servir-los en taules de pissarra també té la seva gràcia!

Vam sortir molt contentes, però us puc assegurar que Le Comptoir Marseillais encara té molt per oferir-nos: tapes de noms molt i molt suggerents (foie-gras amb sal i melmelada de figues sobre pa torrat; filet de bou "Façon Rossini"; pastisset de camembert i poma) però a preus certament alts, hamburgueses originals i refinades o una acurada seleccio de vins francesos. Sabent això i les temptadores promocions que fan entre setmana, em sembla que ens queda Le Comptoir per estona.

Le Comptoir Marseillais

Rosselló, 290. Barcelona

Tel. 93 457 07 85

Què en deuen fer, de totes les cortezas que treuen als Bimbo sin corteza?!

Pantera Rosa

Amb una ganyota i en veu baixa deixem anar la frase fatídica: "Ho recordava millor".

Fa molt de temps que no en menjàvem, potser des que érem petits, i n'havíem idealitzat el sabor. Ara, anys després i quan ens el tornem a posar a la boca, no podem amagar la nostra decepció.

Bé, això pot passar algunes vegades; per sort, a mi no m'ha passat amb la Pantera Rosa :)

Dins de cada paquet i sota un dels embolcalls més fantàstics del mercat s'amaguen dos prototips d'aquest clàssic de la pastisseria industrial. Compte!, no el sacsegeu gaire, que el material és delicat. Només obrir-lo ja ens arriba l'aroma, dolç i inconfusible, però és la primera queixalada la que ens transporta ràpidament a algun punt de la nostra memòria, perquè el sabor no ha variat en absolut.

Continua igual d'esponjosa, artificial i decadent! Jo crec que és encara més rosa i tot!

Jo, personalment, torno a seure al seient de darrere del nostre Rover verd ampolla, i per les finestres entra la llum de mitja tarda. Anem (o tornem) d'algun viatge, acabem de fer una parada extremadament curta en una gasolinera molt cutre - afortunadament, de Panteres Roses en tenen a tot arreu -, i l'altre pastisset se'l menja el meu pare o la meva germana. És veritat que el seu color rosa no desperta gran confiança, però resulta súper pràctic a l'hora de menjar-se fins a l'última engruna, perquè contrasta amb el negre de la tapisseria!

Segur que a vosaltres us recorda a algú o a algun lloc ben diferent... :)

És precisament perquè només la menjàvem de tant en tant (dedueixo que nutricionalment no és una joia; algú s'ha llegit TOTA la llista d'ingredients? Millor ignorar-la...) que ens transporta a moments especials :)

Ei! Que això no és tot!

Aquesta tarda la Pantera Rosa m'ha demostrat que ha tornat a la meva vida per a quedar-s'hi...

Oh sí. Gelat de Pantera Rosa (òbviament, el de dalt). Quan l'he vist al Pingüí Tropical (gelateria mítica de Sant Cugat per la varietat de sabors, la qualitat del producte i la simpatia de les dependentes, que ara es diu Maximum) he hagut de demanar que me'l deixessin provar... Primer punt a favor: la dona m'ha donat una cullerada ENORME com a tastet! I... és absolutament deliciós. Igual que menjar una Pantera Rosa, però amb la textura cremosa del gelat! El millor, els petits bocins de cobertura rosa...

Teòricament només volia una bola, però ha tornat a quedar demostrat que sóc molt i molt fàcil. "Segur que no en vols una altra...?", "Bé... Amb què combinaria?", "Amb xocolata o amb galeta Maria queda perfecte". I com que també em moria per provar aquest últim gust...! A la foto no s'aprecia perquè han quedat a l'altra banda, però els trossets de galeta de veritat són un puntàs.

Només m'ha costat 2,20€! :) Que poc costa fer-me feliç...

Stay out super late tonight, picking apples, making pies