Truiteria Flash Flash

"Que no has provat mai el pastís de formatge del Flash Flash? Agafa la jaqueta que ja estem tardant!"

Ni les més de 80 varietats de truites, ni les mítiques hamburgueses de recepta secreta, ni tan sols l'ambient eternament chic que s'hi respira van ser el motiu de la meva visita a la truiteria més famosa de Barcelona.

Vam anar-hi amb l'excusa del pastís de formatge, en una d'aquelles nits que resulten fantàstiques pel simple fet que acaben d'una manera ben diferent a com t'havies imaginat... :)

Tot i tenir més de 40 anys, la decoració del Flash Flash continua sent futurista, amb els finestrals rodons de nau espacial i les parets d'un blanc immaculat únicament trencat per la negra figura de la model Karin Leiz, retratada a escala gairebé real amb una càmera a les mans.

L'autor d'aquests vinils és el fotògraf Leopoldo Pomés, impulsor del negoci juntament amb l'arquitecte Alfonso Milà. Una llegenda explica que Pomés dissenyà el restaurant mentre estava a l'hospital, sotmès a una severa dieta en què els metges li havien prohibit allò que més li agradava menjar - touché, les truites.

En entrar, cambrers impecablament uniformats ens comuniquen que ens haurem d'esperar, perquè no hi ha ni un seient buit. Totes les taules són ocupades per una triple combinació d'antics membres de la Gauche Divine, noves generacions de comunicadors, músics o esportistes, i gent del barri de tota la vida.
Per sort, l'espera és molt més curta del que crèiem i en un moment som asseguts davant d'una carta plena de propostes apetitoses, incloent una llista de plats del dia. Les truites, però, són el que més ens crida  l'atenció, i és que va ser al Flash Flash on es revolucionà el concepte proletari de truita, elevant-lo a la categoria d'alta gastronomia.

Truita de patates xips - es notaven perfectament les patates! Una senyora truita, molt ben feta (6,30€)

Panadera - no us deixeu enganyar per les aparences, que per alguna cosa és tot un clàssic de la casa (bé, diuen que és perquè és la preferida del maître i sempre la recomana jaja). Dauets de pa fregit, formatge emmental i salsa de tomata fan d'aquesta truita una autèntica delícia (7,40€, em sembla)

Truita de marisc - oblideu la típica truita de gambes, perquè aquí s'afegeixen a la festa els musclos i les cloïses! Boníssima! (9,40€)

I les que encara ens queden per tastar: la de las niñas, amb pollastre i beixamel; la de samfaina;  la de l'excursionista, amb botifarra; la de carxofes; una que porta macarrons... Mon dieu!! jajaja
Això sí, sempre acompanyades del pa de coca amb tomàquet - no és espectacular, però està bastant a l'altura.

Dues racions de pa de coca amb tomàquet, a 3,10€ la ració

Al Flash Flash només serveixen 3 tipus d'hamburguesa: la Flash, la Monty i la Cadillac. La recepta és secret d'estat, però això deixa d'importar quan tastem la carn, de primeríssima qualitat, neta de tendons i greix i amb un amaniment especial que li dóna un gust molt particular. Tot i això, jo em quedo amb les truites jeje (i encara més si tenim en compte el preu).

Hamburguesa Monty  - la més senzilla? Les patates d'acompanyament, tallades a mà, també són força bones (13,10€)

Hamburguesa Cadillac - gratinada amb formatge i bacó, i farcida de tàperes. Molt bona! (14€)

Salses a tutipleni - ketchup, quatre tipus de mostasses, tabasco...

I finalment, les postres! Són força cares, però valen la pena - especialment una!

Sorbet de gerds - boníiiissim!! jaja Amb dues boles (5,50€)

Pastís del dia - d'avellanes i xocolata. Una autèntica bomba de rellotgeria, súper densa... i increïblement deliciosa! (5,95€)

Gelat de vainilla "anys vint" - realment tenia el gust dels gelats d'abans, pater dixit, perquè jo només sé que estava molt bo. Tot i això, es notaven molts cristalls de gel... Procés de producció millorable, ehem! Tres boles (4,95€)

Bé, i tot plegat ens va sortir per... jaja És broma, encara em falta parlar de l'estrella de la nit!

Pastís de formatge - DE-LI-CIÓS! Que és un dels millors pastissos de formatge de Barcelona? Sens dubte. Que n'hi ha de millors? També (propera publicació!). Però pagarem 5,60€ tants cops com faci falta per aquest trosset de cel :)

Dinar, berenar o sopar al Flash Flash (obre ininterrompudament d'una del migdia a una i mitja de la matinada) és tota una experiència, no només pel menjar sinó per molts altres factors com l'ambient, la decoració i el servei.
Dues truites i dues racions de coca amb tomàquet, dues hamburgueses, una aigua, un suc de tomàquet preparat a la perfecció, dues cocacoles i quatre postres ens van sortir per 81,80€, no gaire tenint en compte que en vam sortir molt contents. És el preu que es paga per veure i deixar-se veure...

Truiteria Flash Flash

C/ Granada del Penedès, 25 (entre Balmes i Tuset)

Barcelona

Telf. 93 237 09 90 (no admeten reserves)

En aquel vació, toda tu vanidad de escritor se te revela una gilipollez, pero, al mismo tiempo, que te lean es tu única victoria posible sobre la muerte - Antonio Lobo Antunes

Spaghetti alla Norma

Calma, calma! Sé que quan heu vist que, després d'abandonar despiadadament el blog reapareixia amb un simple plat de pasta, heu estat a punt d'imprimir la meva foto i pintar-me bigoti. Però abaixeu els bolis i doneu-me un segon per a explicar-me! jaja

En primer lloc, si no he actualitzat ha estat perquè tenia exàmens, i com tothom sap la base alimentícia dels estudiants són els carbohidrats (yupiiii). Així doncs, tocava una recepta estudiantil!

I en segon lloc, aquest no és un simple plat de pasta...

...és un volcà!!! :D

Una miqueta d'imaginació si us plau! Els daus d'albergínia són roques; la salsa de tomata, lava; el formatge ricotta, neu; i l'alfàbrega és l'herba!! Teòricament és el volcà Etna, perquè la recepta és siciliana (espera, neu sobre lava?!).

Però no només és un volcà en aquest sentit: després del primer mos em pensava que em moria, quina cosa tan deliciosa!! Deliciosa he escrit? DELICIOSA és molt més adequat! jaja

La combinació de sabors és simplement perfecta, la ricotta aporta una cremositat que us deixarà amb la boca oberta (val la pena que la busqueu en alguna botiga de delicatessen, jo em vaig patejar tot Sant Cugat per trobar-ne i quan arribo a casa veig que la recepta original és amb ricotta salata... Porca miseria! jaja), i la salsa de tomata...

Ah, la salsa de tomata. Sempre que en menjo de casolana, amb tomàquets naturals i ceba sofregida, juro que mai més recorreré a la salsa de pot - només us dic que em vaig acabar tota la que havia sobrat a cullerades. Directament de la paella, jo soleta. Orgàsmic, ho deixo aquí! jaja

I no em puc despedir sense fer-vos una advertència: no mengeu MAI amb la música de Paolo Conte de fons.

Us explico. Per ambientar una mica, i en comptes de posar un fragment de l'òpera "Norma" de Bellini (que diuen que donà nom a la recepta), vaig posar una de les poques cançons italianes que conec però que és una de les meves preferides, Via con me, de Paolo Conte.

Encara que és ideal per a ballar pel carrer (qui? jo?), el ritme és tan i tan ràpid i els spaghetti estaven tan bons que vaig acabar menjant a tota pastilla, tant, que gairebé m'ofego! jajaja I jo vinga a canviar de cançó, i cada una era més ràpida que l'anterior... en fi!

La recepta que us penjo és una adaptació pròpia, fruit de la que va publicar la revista Cuina i la de la meva idolatrada Marzella (la que em va ajudar amb aquests i aquests). No feu cas de la foto: talleu l'albergínia molt més petita perquè és més còmoda de menjar, i serviu amb molta, MOLTA més salsa de tomata!! jaja

Spaghetti alla Norma

INGREDIENTS

(per a 2 persones)

1 albergínia mitjana

sal

oli d'oliva verge extra

1 ceba petita, tallada finament

2 grans d'all tallats a làmines molt fines

3 tomàquets madurs, pelats i tallats maldestrament

30 g de ricotta. Si pot ser salata millor, però amb la normal queda genial

Fulles d'alfàbrega fresca

170 g d'spaghetti (o rigatoni, o fussili...)

1. Tallar la punta verda de l'albergínia i trossejar-la a dauets petits. Posar-la durant una hora en un colador amb sal, i un plat a sota, per a que perdi l'amargor.

2. Passar l'albergínia per aigua, eliminant l'excés de sal, i assecar-la amb paper, prement-la una mica per a que expulsi el màxim d'humitat possible.

3. Abocar força oli d'oliva verge en una paella i, quan sigui molt calent, posar-hi els daus d'albergínia. Quan siguin tendres, retirar-los i reservar-los sobre paper de diari.

4. Posar oli en una altra paella i abocar-hi la ceba. Un cop sigui daurada, afegir els grans d'all i deixar coure uns segons tot remenant. Incorporar els tomàquets, apujar el foc i coure durant 8 o 10 minuts.

5. Posar aigua a bullir. Quan arrenqui el bull, afegir sal i després la pasta. Un cop la pasta estigui al dente, escórrer i muntar els plats: formar una muntanyeta d'spaghetti, abocar-hi la salsa per sobre i col·locar una cullerada de ricotta a sobre de tot. Repartir els daus d'albergínia pel voltant, i escampar l'alfàbrega tallada a trossets per la part blanca dels spaghetti.

(la Marzella, en canvi, afegeix l'albergínia a la salsa de tomata durant un o dos minuts, i després ho barreja tot amb la pasta, la ricotta i l'alfàbrega).






PD: El gust d'aquests spaghetti em sonava d'alguna cosa... I és que els ingredients eren els mateixos que els de la pizza Siciliana de Dar Poeta! :D





(...) Zapato que en unas horas buscaré bajo tu cama, con las luces de la aurora, junto a tus sandalias planas, que compraste aquella vez, en Salvador de Bahía, donde a otro diste el amor, que hoy yo te devolvería - Jorge Drexler

Bizcocho de las carmelitas descalzas de Sevilla

De petita era tan ingènua que, ara que he crescut, no deixo que me'n colin ni una (bé, això és el que m'agrada pensar jaja). El cas és que feia molt de temps que havia deixat de creure en els miracles...

... fins que va arribar a la meva vida aquest pa de pessic!

Comencem pel començament... Heu sentit a parlar del bizcocho de las carmelitas descalzas de Sevilla? Bon senyal, suposo que els vostres pares no volien ferir la vostra sensibilitat.

Es tracta d'una cadena: algú et dóna una porció d'una mena de massa mare (es veu que està viva - tindrà sentiments?), i tu l'"alimentes" discontínuament durant 10 dies amb farina, sucre i llet fins que s'ha engreixat prou per a dividir-la en 4 parts. Amb una, faràs un pa de pessic; les altres 3 les donaràs a 3 persones diferents que hauran de repetir el procés.

Algú pot arrufar les celles - monges que van descalces? Si tenien les mans tan brutes com els peus, estem apanyats -, però aquesta cadena té un objectiu tan pur com transmetre sort i salut. I jo, que sóc més romàntica del que us penseu, dic que també es transmet amor! jaja

I què té a veure tot això amb els miracles?

Doncs que, cap quadrada com sóc, vaig voler precisar el got de sucre i el got de farina que li has de donar el primer dia en 250 g exactes... I el pobre, abans ben líquid, va morir de deshidratació tot just al 2n dia.

"RIP monjitas descalzas", es diu la foto. Perdoneu la qualitat blackberry

Estava a punt d'enterrar-lo (al fons de les escombraries) quan l'Aïda, que era qui m'havia donat la massa dins d'un tupper de color rosa, em va dir que esperés al 5è dia, quan li afegeixes llet...

... iiiiii tacháaan! La meva massa tornava a estar vivita y coleando! Davant meu tenia la prova clara de la ressurrecció existeix!! jaja (incís: m'hauria de preocupar que hagi ressucitat al cap de 3 dies, com Jesucrist a la Bíblia? No, si encara seria un pa de pessic sagrat i nosaltres ens el vam menjar tan tranquil·lament...)

Però és que no em digueu que no és un miracle que ALLÒ (vegeu "RIP monjitas descalzas") es convertís en un pa de pessic tan apetitós com els de les primeres fotos! Súper esponjós, amb trossets d'ametlla dissimulats però notables, i un subtilíssim regustet de taronja...

No se m'acut res millor que sucar-lo en llet o en xocolata desfeta per a que quedi ben xop i ens endolceixi la llet, la xocolata i el dia! :D

És possible que les carmelitas sevillanes em renyessin per no haver-hi afegit poma a dauets (ho sento, però a ma germana no li agrada) ni panses desossades enfarinades (ho sento, però ECS). També és veritat que una de les gràcies de la recepta és que es fa sense cap instrument modern, ni batedora ni nevera, i jo vaig enfornar-lo en un motllo de silicona... Però la resta de la recepta la vaig seguir de pe a pa! jaja

(bé, excepte quan ma mare va remenar el dia 9, que NO TOCAVA! jaja Ella, que tantes tonteries m'aguanta i que ara tenia mig marbre de la cuina ocupat amb un bol amb olor de fermentat i unes bombolles gegants i súper sospitoses, li va acabar agafant carinyo al bitxo i va decidir remenar-lo per a que marxessin les bombolles!! jeje)

 

Per si algú vol enriquir encara més els seus coneixements sobre aquesta tradició centenària (?), deixo escrites les indicacions per al procés de gestació, nutrició i part del nen! Com a conclusió del cas, podem extreure que mai, mai, hem de perdre la fe :)

Bizcocho de las carmelitas descalzas de Sevilla

Partim d'una massa líquida i grumollosa que algú molt considerat ens ha regalat, i comencem el procés un dijous (jo vaig desafiar el dogma i vaig començar un dissabte, però és que sabeu allò d'enrecordar-vos d'una cosa quan ja esteu al llit, ben tapadets i amb els ulls que se us tanquen...? Em va passar dos dies seguits).

DIJOUS - aboques un got de sucre i un got de farina sobre la massa. NO ho barregis!!

DIVENDRES - barreja, amb una cullera de fusta.

DISSABTE - NO ho toquis!

DIUMENGE - NO ho toquis, t'he dit!

DILLUNS - aboques un got de sucre, un got de farina i un got de llet sobre la massa. Altre cop, NO ho barregis!

DIMARTS - Ara sí, barreja-ho. Amb una cullera de fusta, eh?

DIMECRES - Avui no ho toques...

DIJOUS - ... ni avui tampoc...

DIVENDRES - ... ni tampoc avui!

DISSABTE - Ha arribat el gran dia! :D (ara no te n'oblidis!)
Separa 3 gots de la massa i posa'ls en 3 tuppers diferents. A la massa restant (també és un got, aproximadament) li afegeixes:

- 2 gots de farina
- 1 got, o 1/2 got, de sucre (i jo vaig posar-ne... 3/4! jaja)
- 1 got d'oli d'oliva o de girasol
- 1 got de llet
- 1 got de nous, o d'ametlles, picades (jo, ametlles! jeje)
- 1 got de panses desossades prèviament enfarinades (obviable...)
- 1 sobre de llevat
- 2 ous sencers
- 1 poma tallada a trossets
- 1 pessic de sal
- Una mica de canyella
- Una mica de vainilla (jo, el contingut de mitja vaina)
- Ratlladura de taronja

Es barreja bé (amb cullera de fuuusta) i al forn, a 180ºC, entre 40 i 45 minuts - boníssim! :D







Is that weird, taking my Louis Vuitton bag camping? - Jessica Simpson

Restaurant Doña Oranda

Ron, sucre i un toc de llima, aigua de sifó i fulles de menta en gel picat?

A mi no menganyen (que nos digan la verdá), el mojito del Doña Oranda porta alguna cosa més, alguna cosa capaç de convertir una gèlida nit de novembre en una festa de temperatures tropicals - i no estic parlant de substàncies al·lucinògenes, per favor, sinó d'una espècie de màgia que ens transportarà a la Cuba autèntica!! :D

Comencem el nostre viatge asseient-nos en un vagó-restaurant de fusta polida, per les finestres del qual passen imatges d'un país en blanc i negre, anclat en el passat. Si al principi ens desconcerta una mica la carta ("mariquitas"? "plátano a puñetazos"?!), el servei, atent i ràpid, ens ajuda a situar-nos.

     

(aquest parell formen part de la decoració, no del servei jaja)

Compartim una torrada absolutament deliciosa: la poma, entre àcida i dolça, combina a la perfecció amb la cremositat de l'alvocat i una quantitat indecent de formatge brie fos, que s'amuntega sobre el pa cruixent... mmmm jajaja Només de recordar-la se'm fa la boca aigua! Costa 9,10€, però és que és immillorable!! :D 

Després ve el plat fort, el Plat Degustació, que recull algunes de les especialitats de la cuina cubana per 15,80€ (prou generosament per a que el compartim! jeje).

Hi trobem arroz congrí (a dalt a l'esquerra), un arròs saltejat amb frijoles boníssim; iuca frita (al centre), que us recordarà a les patates fregides però amb molt més de sabor (us ho dic jo!); diversos talls d'una carn que es desfà a la boca, molt especiada i súper gustosa sense pecar de picant; i els meus dos preferits, la ropa vieja (a baix a l'esquerra), que és carn de vedella guisada amb salseta de tomàquet, i el tamal (el quadradet groc sobre l'ou i el tomàquet cherry), que encara no sé què ben bé que és - en essència, una massa a base de farina de blat de moro que fa que t'estremeixis de plaer!! jaja



Altres tapes, com ara les quesadillas o el tamal farcit amb salsa, també et deixaran sense paraules, perquè en aquest restaurant saben cuinar, i molt bé (i jo que encara no he tingut l'oportunitat de tastar el seu asado!). Entre setmana fan un menú de migdia a 11€, o a 6,5€ si només volem un plat, poc variat però de qualitat.
Malgrat tot, no és només la cuina el que ens fa sospirar pel Doña Oranda, sinó el tracte càlid i l'ambient festiu que s'hi respira. No és precisament barat (el mojito, imprescindible, surt a 5€), però la relació qualitat-preu és molt bona i de tant en tant tothom necessita una ració d'alegria a la vida!! :D

 

Restaurant Doña Oranda

C/ Lluís Companys, 36

Sant Cugat del Vallès, Barcelona

Telf. 93 675 97 40

Ah, la rutina! La rutina cansa, la rutina mata l'espontaneïtat, esbrava les bombolles de la vida i les converteix en desídia - Quim Monzó

Salmó amb salsa de gerds i kiwis

En algun punt de la història de la gastronomia, algú va apostar que el pa, el tomàquet i l'oli d'oliva funcionarien bé junts. Ara ha arribat el moment de revelar una combinació tan ignorada com genial: salmó, gerds i kiwis!!

Creieu-me, estem parlant d'un ÈXIT SEGUR! jaja

Els fans incondicionals del salmó (presente! :D) s'enduran una gran i grata sorpresa; els que l'odien a mort en devoraran fins l'últim trosset, perquè la combinació de sabors deixa el salmó en segon pla; i tots aquells que senten indiferència per aquest peix... recuperaran la joie de vivre!! - no us ho havia comentat...? És un plat perillosament afrodisíac! jaja

La recepta és del llibre "Los placeres de la buena mesa", escrit per un canadenc 100% adorable de nom Ron Kalenuik, que es menja la mantega untada amb més mantega, a les "crêpes" els hi diu "crepas" i titula les receptes amb noms com "Qué rico arroz!".

Només mirant la foto de la contraportada em ve al cap que el castor és l'animal nacional de Canadà...

M'he pres la llibertat de canviar la mantega amb què cou el salmó per oli d'oliva verge extra, perquè la diferència de sabor és mínima i després ja tindrem la nostra ració de nata... jaja

Veureu que la recepta incorpora pebre verd, potser us fa una mica de mandra comprar-ne però en vénen a moltíssims supermercats en potets miniatura i dóna un punt clau a la salsa!!! Si podeu, poseu-n'hi!

Ah, aquesta ha estat la primera vegada que he acompanyat el plat amb arròs... i el resultat ha estat absolutament perfecte. Us ho dic amb la mà al front i els ulls en blanc!!!

Què feu aquí palplantats? Acabeu de trobar la recepta ideal perquè la cita que heu portat a casa decideixi saltar-se les postres, per impressionar els convidats del sopar de cap d'any fins al punt que s'ofereixin a rentar els plats, o per fer feliç la vostra mare en un dia qualsevol! (quan s'ha trencat accidentalment el seu gerro preferit, s'entén).

A més a més, és facilíssima de fer i el marge d'error és mínim. No espereu més, proveu-la i ja em donareu les gràcies després... jeje

Salmó amb salsa de gerds, kiwis i pebre verd

INGREDIENTS

(4 persones)

4 rodanxes de salmó fresc

Oli d'oliva verge extra

1 tassa de gerds

1/2 tassa de nata espessa, 30% MG (si feu servir 12% MG també queda molt bé)

1/4 de tassa de sucre

1 cullerada de grans de pebre verd

2 kiwis

Arròs per acompanyar

1. Untar les rodanxes de salmó amb l'oli i col·locar-les en una safata de forn, entre 12 i 15 minuts a 180ºC.

2. Posar a escalfar en una cassoleta els gerds, la crema, el sucre i el pebre verd. Deixar-ho a foc baix 5 minutets. Mentrestant, pelar i picar els kiwis.

3. Afegir els kiwis a la salsa, i quan estiguin ben integrats retirar-ho del foc i passar-ho pel minipimer per a que quedi una textura suau.

4. Servir les rodanxes de salmó amb l'arròs i la salseta - MOLTA més salseta que a la foto! Ja ho veureu, no us en penedireu! :D

Per què hi ha tants pocs nois que regalin rams de roses? No em val l'excusa de què estan caríssimes, en una nit de festa es gasten més en cubates!

Fotos genials

No, no he fet cap d'aquestes fotos (ja m'agradaria!), sinó que les he tret d'un tumblr absolutament genial, pop culture cooking. No tinc ni idea de qui el porta ni com s'ho fa per acoseguir tanta foto en tan poc temps -no descarto alguna relació amb la màfia russa, o la màgia negra-, però m'encanta!

M'he limitat al Top 15 perquè tenia (i tinc) por que patiu una sobredosi de fotos genials. Però és que estaven allà, en una carpeta del meu ordinador, tan malaguanyades... Les havia de compartir! jaja 

Començo pel gos salsitxa,  perquè jo també tenia un gos salsitxa (Ash! :D) i aquest em sembla massa mono i em fa massa pena a la vegada! jaja

La millor furgoneta de fast food de la història de les furgonetes de fast food. Indiscutible. Crec que la meva àvia es compraria una hamburguesa i tot! jaja

Ho sé, que cruel... però és massa bo! (NO estic donant idees pel meu proper aniversari)

A qui no li ha passat, estar menjant en un restaurant xinès i no tenir cap tipus de certesa sobre què t'estàs posant a la boca? jaja

Sexy, que no?

:)

M'encanta aquest cartell. Entraria al bar i em demanaria una cervesa només per això! jaja

Això és amor de bon matí i la resta són tonteries!

 Molt gràfic jaja

O massa d'hora, o massa tard. Ja passa.

Jaja Heu sentit mai a parlar de l'autoconvicció?

Comentari de pop culture cooking: "Milk. It's what rebels drink".

En serio?! Qui ha tingut una idea tan absurda?! Anar escrivint i que se't vagi desfent la xocolata als dits... mmm En vull un jaja

El comentari de pop culture cooking: "One's company, two's a crowd, and three's a party!" :D Totalment d'acord! jaja

No pensi malament sobre mi, senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual - Groucho Marx

Restaurant Kiku-chan



Un dia arriba el Saló del Manga i descobreixes que tota aquella gent que feia esforços bàrbars per aparentar ser normal és, en realitat, un friki de cuidado: un amic que deixa la carrera per convertir-se en Maestro Pokémon, la teva àvia que es gasta la pensió en figuretes de One Piece, o el teu veí, que resulta que té una katana de veritat (cosa que explica perquè sempre té els setos tan ben podats).  

Exageracions a banda, tothom té la seva faceta friki, i no hauria de ser motiu de vergonya sinó d'orgull! :D

La recomanació gastronòmica d'avui va dedicada a tots els fans de la cultura japonesa. Bé, i als que els hi agrada el menjar deliciós, barat i en proporcions desmesurades jaja

Al Kiku-Chan, situat just al costat del centre comercial l'Illa, la tapisseria dels bancs cau a trossos, per anar al lavabo has de creuar el magatzem i la il·luminació groguenca acaba de donar-li un aire cutre al conjunt. Petits detalls sense importància, perquè nosaltres venim a per la teca!


Palitos al ataqueeeeerl

Només hem estat a Japó en somnis, però en els nostres somnis el Ramen és justament així: un caldo profund i saborós, servit en un bol ben gran amb verduretes, una mica d'ou i tires d'una carn sorprenentment deliciosa (em pregunto com la fan!). Ve tant de gust, així calentó, amb el fred i la pluja d'aquests dies! :)

Wakame-Ramen (7,30€), o sopa de tallarines amb algues. A nosaltres ens va agradar una mica més el Ramen amb col picant! jeje

La simple combinació d'ingredients del Katsu-Don es guanyarà als més escèptics - barregeu bé l'arròs, la ceba deliciosament caramelitzada i, ATENCIÓ, els talls d'escalopa més tendres que heu tastat en la vida, amb la salseta i l'ou. Níngú trobarà a faltar la paella o el risotto!

Katsu-Don (7,20€, crec)

El variat de makis (12, o 6 si demaneu mitja ració) és força correcte, i les mides irregulars garanteixen que els han fet ells... Però és que hi ha algun maki tan gegant que no passa ni per les boques amb més capacitat d'obertura!! jaja Sigui com sigui, he provat sushi força millor, i tenint en compte el preu (12,20€ el variat sencer), si fos vosaltres em decantaria per un arròs o un Ramen ;)

El Kiku-Chan ofereix menús (massa) econòmics. Per 7,50€ tenim una amanideta, un petit bol de sopa, un segon a escollir entre diverses opcions, beguda, i postre, cafè o te. No ens ho esperàvem, però tant la sopa com l'amanida eren ben bones!

 

Un altre dels menús és el de 8,90€, amb un Ramen normal (la diferència amb els Ramen de la carta és mínima!!), empanadilles de verdures i carn anomenades Gyoza, arròs fregit, beguda, i postre, cafè o te. Ni les Gyoza, amb la pasta cruixent i el farcit deliciós, ni l'arròs ens remetien al típic restaurant oriental barat: un menú molt complet que posa a prova els estómacs més grans!

 

No estava dins del menú, però com a bons mitòmans ens feia il·lusió acabar l'àpat amb un Dorayaki. No us sona de res? Doncs l'heu vist mil cops: és el pastisset d'en Doraemon! :D

I ara, ciutadans de Catalunya i persones que no conceben la seva infància sense el club Súper3, ve el moment més dur, el de revelar la veritat.

El pastisset del Doraemon no està farcit de xocolata, sinó de pasta de mongetes dolces!!!

El que ens van servir era de bossa, escalfat al microones... però estava boníiiiiissim!! :D jaja Costa 4,5€ (tal com ens va advertir maternalment la cambrera), però val la pena provar-lo! En altres paraules, si no el proves no ets un bon friki.

 

La rapidesa extraordinària del servei i la correcció dels cambrers fan aquest restaurant encara més recomanable. És el lloc perfecte per anar en grup, per atipar-se de valent sense deixar-s'hi un dineral i per als amants del Ramen.
Per si us picava la curiositat, sí,  jo també vaig anar al Saló del Manga!! :D però sense disfressar jajaja

 

Restaurant Kiku-chan

C/ Numància, 133

Barcelona

Telf. 93 419 14 67 / 93 410 72 47






Oh clau que ocultes les forces de l'estrella, revelat en la teva forma veritable. T'ho ordeno pel poder que m'ha estat concedit, transformació!

Ou ferrat somiat

Ho sé, el nom és una miqueta cursi, però és que el Ferran ja té aquestes coses...

De quin Ferran parlo? Doncs del Ferran Adrià, és clar. Sí sí, així, amb les confiances, que si poca gent ha tingut l'honor d'anar a menjar al Bulli, encara més poca ha pogut fer una recepta seva! Me la va transcriure ell mateix, en un tovalló de paper, amb la típica marca de la tassa de cafè...

D'acord, la recepta va sortir publicada a La Vanguardia, però continua sent del Ferran Adrià! :D jaja i això justifica que pengi una recepta tan fàcil, no?

A simple vista us pot costar distingir un ou ferrat normal d'un ou ferrat somiat. Però fixeu-vos-hi una mica... Bé, deixem que ens ho expliqui el mateix Ferran:

"A un ou li trec el rovell, i fregeixo només la clara en una paella amb el suficient oli d'oliva per a que no toqui el fons i s'enganxi. Deixo que fregeixi bé fins que quedin puntetes. Ho poso sobre un plat i ara fregeixo només el rovell, però molt poquet, només allò just per a que agafi color. Aquest rovell el col·loco sobre la clara anterior i així consegueixo un ou ferrat somiat per molts".

Ah, i no us oblideu d'afegir-hi una miqueta de sal al final! :)

Sé que us esteu preguntant: realment hi ha alguna diferència entre l'ou ferrat somiat i l'ou ferrat tradicional? No es pot resumir tot en ganes de complicar-se la vida? Ens estem tornant bojos? Què serà el següent, l'esferificació?

Totes aquestes preguntes, que també em turmentaven a mi, van desaparèixer instantàniament quan em vaig començar a menjar l'ou en qüestió. Quina cosa tan deliciosa!!!! :D

Més deliciosa que cap altre ou ferrat que hagi menjat mai? No ho crec!
És veritat que amb la recepta d'en Ferran t'assegures que el rovell quedi molt cru, i així sucar-hi pa es converteix en una experiència orgàsmica... Però això també passa quan ho fas en un ou ferrat normal - almenys a mi! jaja



Va, ja esteu tardant a provar-ho i a dir-me si noteu alguna diferència! jaja

 

An apple a day keeps you sexy as hell